Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris geografia existencial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris geografia existencial. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de març del 2008

De la natura medial dels medis


Si alguna cosa ha caracteritzat la història de l'evolució humana, aquesta deu haver estat la presència de la cultura. Com a espècie hem arribat a dominar el món -fins al punt de ser capaços d'alternar-ne el clima- gràcies a la nostra capacitat de simbolitzar. És possible que per arribar en aquest punt calgués una determinada evolució biològica del nostre cervell, però, si més no de moment, això no ens importa massa.

És gràcies a les eines desplegades per la nostra capacitat cultural que hem pogut convertir el planeta en ecumene.

Gràcies al llenguatge ens hem pogut crear un món a mida de les nostres necessitats; ens l'hem imaginat i l'hem fet nostre. Hem pogut acumular uns coneixements que ens han permès arribar cada cop més enllà en l'accés al "ple domini de la terra" que deia el poeta. Jo no només sé el que he après, sinó que puc tenir accés a tot el que ha pogut saber qualsevol dels meus avantpassats i coetanis. Per llençar una bomba atòmica sobre una ciutat enemiga calia que segles abans una poma hagués caigut d'un arbre. Ara podem crear bombes i podem saber que les pomes cauen i, encara més important, podem decidir que no volem que les bombes segueixin caient... Pocs animals tenen aquesta capacitat i sembla ser que cap dels que coneixem no ha tingut la capacitat de dur-ho a extrems tan perfeccionats com nosaltres.

Fa segles algú va dir que la natura estava escrita en llenguatge matemàtic. L'important no és si tenia raó o no. L'important és que molta gent s'ho va creure. I que a partir d'aquí determinades visions del món han estat possibles, mentre altres han estat arraconades en el calaix dels sense-sentits. En tot cas, però, no es tracta d'una farsa. S'hagués pogut pensar que el món estava escrit en un altre llenguatge, però, com a persones, ens hagués estat impossible viure sense pensar en un món intel•ligible. No oblidem que la paraula Cosmos conté la idea d'ordre en la seva arrel etimològica. El món ha de ser ordenat si el volem controlar, i la nostra cultura li ha donat aquest ordre. Donar ordre al cosmos ha estat la manera d'adaptar-nos al medi que ens rodeja. Segurament hem estat de les poques espècies que per sobreviure hem adaptat fenomenològicament l'entorn a nosaltres, i no només ens hem adaptat nosaltres a l'entorn.

En un sentit semblant al que proposava Descartes, amb la cultura ens hem pogut convertir en amos i senyors de la natura, en una espècie capaç de pensar per les altres i atorgar-los el lloc que els toca en l'univers. Hem anorreat aquelles espècies que ens feien nosa, fins i tot humanes. I la cultura ens ha servit per dominar-nos els uns als altres i els uns a les altres.

La nostra natura és de ser culturals. La natura “natural”, des d'aquest punt de vista, no existeix. La natura, com l'infern de Sartre, són els (nos)altres. Perquè existeixi la natura ha d'existir alguna cosa diferent del jo. Així doncs, la natura són relacions amb els altres (potser algun dia descobrirem que només han estat relacions entre neurones).

Ara bé, la natura existeix, físicament; és allà, fora. Però no hi podem arribar si no és amb una visió nascuda des de la nostra cultura. Per això natura i cultura són inseparables; per això parlem d’ecosimbologia i de mediança.

Ara bé, aquest no és un fet lliure de problemes. Com a humans que som, som presoners de les nostres cultures. A això els antropòlegs en diuen etnocentrisme. Però, com a raça humana, som presoners de la cultura en general: estem condemnats a haver d'interpretar el món per poder-hi (sobre)viure; tenim l'obligació de donar-li sentit. La sociologia ens diu que la tensió que genera el fet d'haver de donar sentit al món és tan forta que la major part del temps donem les coses per descomptat. Està clar que l'aigua seguirà rajant de la meva aixeta, encara que no plogui. La psicologia ens fa saber que, fins i tot equivocadament, hem d'interpretar constantment el nostre medi, encara que sigui "distorsionant-lo".

En aquest sentit estem obligats a ser topofílics, o topofòbics o topo el que sigui, però no podem ser topo-indiferents. Hem de teixir necessàriament relacions emotives i afectives amb els llocs, encara que no els coneguem personalment. "Se miente más de la cuenta por falta de fantasía: también la verdad se inventa" deia Machado. Quan Colom va arribar al que més tard seria Amèrica, ja tenia en el seu cap models culturals per entendre el Nou Món (concretament la idea del paradís).

En aquest sentit, reduir el medi ambient a les visions que en proporciona la biologia, la geologia, o fins i tot l'ecologia, és simplement això, un reduccionisme. El món és molt complex perquè vivim en societats complexes. El món és molt complex perquè no hi podem accedir directament, sinó mitjançant artefactes culturals històricament construïts, és a dir, respostes culturals socialment produïdes.

Una d'aquestes respostes ha estat el paisatge. Històricament a Europa es comença a desenvolupar a partir del Renaixement, limitat al món de la pintura, però a Catalunya arriba molt més tard. En canvi, a la Xina, el paisatge havia entrat en joc força segles abans. De fet, és possible que fossin respostes culturals semblants a situacions socials molt diferents. El cas és que, si el paisatge no forma part de mi, aquest pot prendre un lloc individualitzat i passar a formar part del món. Es pot convertir en un actor amb qui interactuar. I, fins i tot, es pot pensar que és un subjecte amb drets i deures.

I en aquest punt ens trobem. El paisatge, que ha estat el resultat de la nostra necessitat de projectar-nos en el medi ambient, s'ha plantat davant nostre. "El sueño de la razón produce monstruos", deia Goya. No seria hora que algú ens digués que allò que veiem fora de nosaltres és el resultat del nostre propi pensament com a societat?


.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Excursionisme

Una activitat existencial en el sentit etimològic del terme: situar-se fora d'un mateix per anar a trobar alguna cosa de la que un/a mateix/a forma part.

El que fa que alguna persona camini (des del punt de vista excursionista) és el fet d'anar a trobar alguna cosa al cap del Camí (o durant el camí en sentit físic). Hi ha, doncs, una motivació; i cal reconèixer que aquests motius han anat canviant històricament.
Aquesta motivació no apareix en el buit, sinó que és el fruit del nostre procés d'aprenentatge, que es duu a terme dins de la nostra societat. En el fons, excepte en alguns casos, les persones anem a buscar fora de nosaltres allò que, com a individus socials, ens sembla important. Per això en el post anterior parlava d'un Nosaltres en majúscules.
Ho dic en un sentit antropològic o sociològic, volent dir que la realitat es construeix socialment i que, en el fons, anem a fora a buscar allò que hem creat prèviament com a societat. O per dir-ho altrament, que la nostra idea de muntanya és profundament urbana.

A partir d'aquí, caldrà parlar de què és un Camí?

divendres, 12 d’octubre del 2007

Què és l'excursionisme?


Un bon amic em convida a debatre sobre què és l'excursionisme, i sense pensar-m'hi massa li engego que per a mi és:

una activitat existencial en el sentit etimològic del terme: situar-se fora d'un mateix per anar a trobar alguna cosa de la que un/a mateix/a forma part.


Ho he dit molt de pressa, potser massa i tot.
Però quan hi torno a pensar, no em sembla que el meu pensament vagi en contra del que penso.
Crec que és cert que és una activitat, encara que molta gent pensi que és una manera de ser, una filosofia de la vida, etc. Per a mi, ser excursionista es demostra fent excursions en un sentit ampli.
Aquesta activitat suposa situar-se fora de nosaltres mateixos per anar a buscar (visitar, veure, estudiar, fruir de...) alguna cosa que és alhora nostra i aliena a nosaltres.
En un temps, i certes persones, anaven a buscar la pàtria a la muntanya. Però abans que res aquesta havia niat dins seu.
Avui dia hi anem a buscar altres coses, i potser a altres indrets, però el que tenen en comú aquestes coses és que generalment (no m'atreveixo a dir sempre) s'han forjat en el nostre jo social i les veiem fora de nosaltres mateixos.
Aquesta és l'essència de l'excursionisme: buscar fora una part de nosaltres.

Més endavant caldrà especificar que no parlem de nosaltres sinó d'un Nosaltres col·lectiu.

dijous, 20 de setembre del 2007

El món va a batzegades (existencials)

Fa uns quants anys vaig descobrir un vell indret, les runes del Saní. S'hi arribava seguint un corriol gairebé invisible, enmig del bosc.
No hi havia trobat mai ningú i, un dia, hi vaig portar dues persones de qui hauré de parlar un altre dia. Feia estona que caminàvem quan darrera d'unes mates vàrem trobar tres persones: dos guardes forestals i un altre home.
Aquesta trobada va fer que canviés radicalment la meva percepció del lloc. Ja no era un lloc amagat, pertanyent al passat; hi havia més gent que el coneixia.
Ens varen dir que volien fer algunes reformes i ens vàrem acomiadar.

Pocs mesos després es va obrir una pista que arriba fins al lloc. Va ser la segona batzegada existencial. El lloc havia definitivament deixat de ser el que havia estat fins llavors.

La tercera batzegada va venir més tard, en llegir un llibre sobre un capellà excursionista del poble de Tona. De sobte, aquest indret es va convertir en l'amagatall d'una persona perseguida durant la guerra. Joan Colom i Grau, en el seu exili forçat, va escriure alguns versos sobre l'ermita de la Móra, que veia en la llunyania. El Saní, que en aquella època estava habitat, paradoxalment, tornava a ser per a mi un lloc salvatge i feréstec.

I és que la mondeïtat es construeix a batzegades.

dilluns, 17 de setembre del 2007

Vivint en els papers

Dins del paper:

Hi hauria de ser, però no el trobo.
La seva presència només s'insinua un cop ja no existia, en un paper de fa mig segle encara no.
L'he buscat i rellegit, i ni un rastre ni una petja. Res no es veu en aquest munt de paper vell.

Fora del paper:

Hi va ser i encara s'insinua.
Aixeca el cap entre les bardisses. I em demano per què la gent que el va aixecar, que hi va viure i treballar va haver de renunciar a la seva presència sobre el paper.