dijous, 3 de març del 2011

Manifest per un nou excursionisme científic


La cultura excursionista només sobreviurà amb l'aportació de tots!
Crida a repensar l'excursionisme científic.



Durant el darrer terç del segle XIX i els primers decennis del XX, a Catalunya, es va posar en joc una manera d’entendre l’excursionisme que sovint s’ha qualificat d’excursionisme científic. Norbert Font i Sagué va fer una bona explicació del seu programa en una conferència i un seguit d’articles que va publicar el Butlletí de Centre Excursionista de Catalunya l’any 1902.
D’ençà d’aquell moment, el temps no ha passat en va. La creació de l’Institut d’Estudis Catalans i les seves societats filials al 1907 havia de marcar una fita important en la institucionalització d’aquesta manera d’entendre la ciència. El desenvolupament de la universitat i dels estudis de recerca especialitzats i el desenvolupament dels mitjans de comunicació en un primer moment, i de les noves tecnologies més endavant, han marcat un nou terreny de joc per a l’excursionisme científic.
Això ha dut a un moment en què, al nostre país, es poden identificar, com a mínim, quatre tradicions científiques o cultures científiques que es podrien entendre com a complementàries més que no oposades.
La cultura universitària, amb els seus valors i mecanismes, sistemes de reclutament i de socialització dels seus membres. És la cultura alta, la cultura que té prestigi, o si més no la que el reclama més obertament. Els seus resultats han estat espectaculars i fins i tot es podria pensar que es confon la seva producció amb “la ciència”. De tota manera, els paradigmes dominants deixen i han deixat tradicionalment alguns espais buits i mancats d’interès.
La cultura dels mitjans de comunicació, una cultura popular a vegades construïda des del poder i desprestigiada sovint per l’anterior. És una cultura construïda buscant l’audiència i intentant aportar al mercat allò que aquest demana. Si l’anterior podia pecar de produir continguts que no interessen a ningú, aquesta estaria just en el pol oposat: mai no es produirà allò que no interessi a força gent, a no ser que hi hagi ajuts (econòmics, normalment) públics.
La cultura del turisme (cultural), potser encara no prou ben consolidada, però que es desenvoluparà ben segur en els propers anys. De moment és una cultura ambigua, que es mou en els intersticis entre la cultura fordista i el postfordisme. La seva preocupació pels continguts ha estat poc exigent, fins i tot a vegades banal. Se suposa que serà una de les tendències culturals del futur que creixerà en els propers anys. Comparteix amb els mitjans de comunicació la idea de no produir allò que interessi a poca gent.
Finalment, la cultura excursionista científica. Es tracta d’una aproximació molt minoritària i sovint individualista. Més enllà dels seus inicis, quan es podia resumir en un exèrcit d’excursionistes al servei de la ciència, avui dia es pot definir com una cultura basada en la recerca sobre el terreny d’aspectes concrets de la nostra realitat propera. Els seus practicants ja no són unes persones sense coneixements, sinó que moltes vegades són gent amb un coneixement molt especialitzat en temes molt concrets que no tenen interès ni per a la universitat, ni per als mitjans de comunicació, ni directament per al món del turisme.
El món editorial forma part de totes aquestes cultures des de fa molts anys. El món editorial tal com l’hem viscut fins ara ha crescut a cavall de totes aquestes cultures, amb una amalgama variant segons els moments i els espais.
Amb els canvis sociotecnològics dels darrers anys, el coneixement no ha quedat reclòs ni en universitats ni en mitjans de comunicació i, encara menys, en institucions turístiques o excursionistes. N’hi ha, de coneixement, en tots i cadascun d’aquests àmbits; però el que s’ha perdut és el dret a monopolitzar-lo. La diferenciació entre alta i baixa cultura avui dia no té pràcticament sentit, precisament pel fet que hi ha hagut un procés de valorització d’ambdues. Hi ha, fins i tot, el perill de convertir les tesis doctorals en un document banal; hi ha, a gairebé totes les universitats, la possibilitat de doctorar-se sense escriure una tesi doctoral.
D’altra banda, algunes inciatives a internet han permès la publicació de continguts sense cap mena de control. Primer varen ser les pàgines web i després els blogs i els CMS, però ara ja són les publicacions en paper impreses sota demanda i els llibres electrònics gratuïts o de pagament.
El problema de tot plegat és que aquests continguts ningú no els controla; que es publiquen sota la responsabilitat dels seus autors. En no pertànyer a les lògiques universitària, dels mitjans de comunicació, ni institucional turística, cadascuna de les quals té els seus mecanismes de control de la qualitat dels continguts que produeix, aquests continguts suren en la catosfera com rumors l’acceptació dels quals depèn de la capacitat de judici de cada persona individual.
La mentida descarada o l’errada involuntària poden arribar avui dia a traspassar l’àmbit de la privacitat amb una facilitat molt més gran que anys enrere. És possible que aquest tipus de contingut hagi de ser eliminat. En tot cas, no ens toca a nosaltres parlar-ne.
Del que ens toca parlar és dels continguts de qualitat i interès des de la perspectiva excursionista científica que encara es produeixen avui dia i que poden sortir a la llum pública més fàcilment que mai. Continguts de qualitat, ja ho hem dit, però que passen desapercebuts per les altres tres cultures.
Per dignificar aquests continguts caldria establir alguna estratègia que assegurés tant la qualitat de la seva producció, com la dels resultats i de la distribució. Per entendre’ns, podríem parlar de sistemes d’acreditació de la qualitat del contingut, entenent l’acreditació com una etiqueta inscrita sobre un determinat contingut un cop avaluat en un procés semblant als peer review de les revistes de qualitat. Amb un producte de qualitat, caldria ser capaços d’oferir un canal de distribució àgil i de qualitat, preferentment gratuït, tot i que es podria valorar la possibilitat de pagament per a determinats continguts.
Aquest és el gran repte del nou excursionisme científic a l’inici del segle XXI: aconseguir que la nostra producció científica, poc atractiva per a la universitat, els mitjans de comunicació i les esferes turístiques, pugui ser reconeguda. I amb el seu reconeixement el de les persones que l’han produïda, és a dir, de totes i tots plegats.
És, aquest, un repte que cal afrontar, pel país i per la Cultura, en majúscules i sense adjectius. Per tirar-ho endavant calen persones.
Si algú s’hi apunta, en podem parlar.