El cavall de Sant Jaume a Zamora

En algunas localidades zamoranas así como en otros muchos
lugares de España, algunas rocas han mostrado, desde antiguo,
unas extrañas marcas.
Estas huellas han sido conocidas, desde muy antiguo, por los
pastores, cazadores y campesinos que habitaban aquellos valles,
pero, antiguamente, nadie conocía su verdadero origen. En siglos
pasados y como consecuencia de la invención de la leyenda de la
aparición milagrosa, de “Santiago Matamoros”, fueron atribuidas
por la gente de la comarca a marcas de pisadas dejadas por el paso
del caballo del Apóstol Santiago, cuando iba de camino a la batalla.
Més informació

El Roquer de Castellterçol

Als afores de Castellterçol, a tocar del polígon industrial El Vapor, però a l’altra banda del torrent de Font Calents, s’aixeca una austera construcció que podria datar del segle XVI. És coneguda com el Roquer i aprofita una balma natural per poder-hi construir un rentador de llana. Una petita sèquia recull l’aigua del torrent i la condueix fins al seu interior, on hi ha un parell de canals paral·lels per on corre l’aigua que en altres temps servia per preparar la llana que va donar fama a la població. Una pica i un foc per escalfar l’aigua completen els elements més significatius de la planta baixa. Unes escales condueixen al primer pis, enrajolat, on la llana es posava a eixugar. La visita es pot completar arribant-vos fins a les poues de la Ginebreda, uns tres-cents metres més enllà de l’entrada al polígon, per la carretera que duu a Moià (aparqueu a la primera entrada a la dreta; un camí porta a la primera poua, que es veu des de la carretera).

Si escoltéssim atentament aquesta construcció, segurament ens explicaria que al 1772 una seixantena de teixidors es varen organitzar perquè els paraires del poble no els donaven feina i havien hagut d’anar-la a buscar a Centelles. Per evitar-ho, els paraires varen aprovar una taxa que gravava les peces teixides a compte de paraires forasters.

Al final, la taxa va haver de ser retirada, però el conflicte no es va acabar, perquè els dirigents gremials van intentar que només es pogués treballar amb la roba rentada al poble (segurament al Roquet). Els fets es varen precipitar: “Grande fue el trastorno [que] ocasionaron a esta villa los Texedores (…) comparecieron unos papeles en muchas de las puertas de los 24 de la Junta [del gremi] unos dessian fuego otros quitarle el cuello otros la cabessa (…)”. Aquests pasquins anònims havien estat redactats per “los capatasses de los texedores”, per defensar-se d’uns paraires que pretenien “abatir a los texedores obligandoles a trabajar para ellos solos”. Era una mena de pacte de fam que els obligava a acceptar les seves condicions de producció.

Una carta del 2 de setembre de 1773, firmada per “Tots los pobres”, demana que hi intervingui la Junta de Comerç perquè “(...) desde que no podem treballar per Centelles nosaltres ni nostres criaturas avem de passar la vida ab una gran miseria que lo que mes nos tormenta es la talent y tanta que casi se pot dir fam (...)”. En resposta, els representants gremials varen posar per escrit l’origen del conflicte: “(...) estos texidós quieren libertad, y no sobordinacion (sic) a las constituciones de la Cofradia; quieren trabajar a medida de su antojo, y no conforme a la ley. Antonio Santa Creu es el apoyo de toda esta calidad de gente, en su cassa son continuas las juntas, alli se fraguan los enredos, se mormura (sic) de todo el Pueblo y por fin se remata con porrones de vino, allí pierden el tiempo y gastan lo poco que ganan[,] fomentan la discordia y dan realses a la pobreza, y despues con la capa de Pobres, aparentan sus enredos, y mienten sin medida (...)”. Alguns teixidors de Castellterçol marxaven d’aquesta vila: “(...) muchas familias han tenido que desamparar la villa por no tener que trabajar, ni hallar cosa alguna respectiva al oficio en que emplearse, y las demas que quedan se ven subordinadas y subyugadas a la voluntad de los 24 (...)”. Aquesta referència als 24 remet al control del gremi per part d’un grup de 16 paraires i 8 teixidors que controlaven l’associació de manera vitalícia i que estaven emparentats entre ells per llaços familiars o d’amistat. Això hauria fet que els directors del gremi no s’escollissin entre els mestres més hàbils, fet agreujat perquè hi havia teixidors que volien treballar a jornal i que acabaven acceptant qualsevol producte, encara que fos de mala qualitat, perquè “(...) hazen tres, ô quatro piezas al año siendo jornaleros lo restante del año”.

L’any 1792 tindria lloc un segon conflicte quan Joan Viladecans, menor d’edat que havia entrat com a aprenent a casa del mestre Manel Rogé, l’abandona interrompent així el procés d’aprenentatge que havien pactat. El noi va demanar  dos o tres dies de festa per anar a ajudar el seu pare i va aprofitar el permís per passar a treballar amb un altre paraire, però quan aquest el va voler inscriure a la matrícula del gremi com a aprenent, no ho va poder fer perquè contravenia les disposicions gremials.

La resposta dels cònsols del gremi és prou aclaridora del que estava en joc: “(…) lo cierto hes (sic) que dicho aprendiz biendo que el Baile no administra Justicia va por las Boticas trabajando coma â (sic) mancebo y ganando su jornal; y si esto continua en permitirse ay otros Aprendises que ya dicen haran lo proprio lo que es en perjuicio de los individuos del Gremio y en descredito de la fabrica de Castellterzol (...)”.

El potent gremi d’una de les poblacions llaneres més importants del país, que havia estat capaç de construir el magnífic edifici del Roquer, era, en el fons, un gegant amb peus de fang que trontollava quan els joves trobaven feina fora del seu àmbit de control. La intervenció de la Junta de Comerç va donar la raó al gremi, però puntualitzava que la relació entre mestres i aprenents es podia trencar per consentiment mutu o per acomiadament de l’aprenent. Era, en el fons, un atac al predomini econòmic gremial, els representants del qual trobaven injust que després d’ensenyar un aprenent se n’aprofités un altre mestre.