dissabte, 1 de desembre del 2012

Centelles en el camí cap a la modernització del sector llaner

El 3 d’agost de 1772, Joan Vellber, Benet Padrós i Agustí Carrera, en nom d’una seixantena de persones, signaven un document que actualment es guarda a l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona. Els signants i les persones que representaven eren teixidors de Castellterçol que es queixaven a la Junta de Comerç que els paraires del poble no els podien donar feina i que els havien despatxat. Aquest darrer fet havia provocat que haguessin hagut de buscar feina a Centelles. 

Paraire treballant

Com veurem tot seguit, es tractava del que avui dia en diem un conflicte col·lectiu, adaptat, això sí, al seu context històric. Per entendre què estava passant i la relació que tenia aquesta manifestació col·lectiva obrera amb la vila de Centelles, cal posar sobre la taula alguns elements.
El primer d’ells és, com és ben sabut, la presència a Centelles d’un important nucli paraire.  Els paraires eren persones que elaboraven la llana i que amb el pas del temps s’anaven convertint en empresaris que donaven feina a domicili a filador(e)s i teixidor(e)s). El segon element és que els paraires de Centelles utilitzaven matèries primeres de diversos llocs, fins i tot de fora de Catalunya, i donaven feina a mà d’obra de diferents punts de la comarca. En aquest sentit, bona part de la producció llanera de Centelles es filava o teixia a Castellterçol, una altra vila amb una presència molt important del sector llaner. Sembla que aquestes relacions haurien començat o haurien canviat de forma important cap a 1770 o 1771, com posa de manifest un escrit del secretari de l’ajuntament de Castellterçol, Antoni Bruchfeus, del 6 de setembre de 1772, que deia que “(...) no podian los de la presente villa lograr el que los texedores texessen sus piessas conforme à las ordenasas de la Cofadria (sic), vozeando estos à la primera quexa de que ya texerian para los Pelayres forasteros (...)”.
Un teler manual

El fet que filador(e)s i teixidor(e)s del Moianès treballessin per a gent d’altres pobles (segurament) va fer que el preu de la mà d’obra s’encarís i va donar lloc a un grup força nombrós de persones que depenien del treball aliè. Però a Castellterçol la producció llanera era controlada per un gremi dirigit per 24 persones (16 paraires i 8 teixidors) que controlaven l’associació de manera vitalícia i que estaven emparentats entre ells per llaços familiars o d’amistat. D’altra banda, la vila també tenia un grup de teixidors que volien treballar a jornal i que acabaven acceptant qualsevol producte, encara que fos de mala qualitat, perquè “(...) hazen tres, ô quatro piezas al año siendo jornaleros lo restante del año”, fet que fa palesa de manera indirecta la seva relació amb altres sectors productius. Però és poc probable que la carta de reclamació que es va enviar a la Junta de Comerç fos redactada per aquests teixidors; més aviat, els seus autors serien un sector format per treballadors per compte d’altre que vivien la manca de feina com un acomiadament (perquè la seva supervivència es lligava al treball protoindustrial).
L’informe que va fer el batlle remarcava que a la pràctica no hi havia teixidor(e)s de Castellterçol sense feina i que l’origen del problema es trobava en què “(... ) los mismos texedores cuidan de que las mujeres de la presente Villa y demas lugares vesinos ilen estambres para los pelaires de Sentellas, motivo que los Pelaires de la presente villa no puedan hazer ilar tantos estambres como antes, y haun los pocos que se ilan son de infima calidad (...)”. Això feia incrementar el preu i disminuir la qualitat del producte final, situació davant la qual el gremi va acordar un augment del que calia pagar per peça teixida de part de paraires forans. En fer recaure aquest pagament en els paraires i no en els teixidors, el resultat era l’atur, perquè als paraires de Centelles ja no els sortia a compte fer treballar els teixidor(e)s i filador(e)s de Castellterçol.
El rebombori que aquesta mesura va aixecar va provocar que el gremi s’hagués de fer enrere i retirar la taxa. En una mena de pla B, es va procedir a exigir que només es treballés amb llana rentada dins del poble: d’aquesta manera es prohibia indirectament treballar per als paraires de Centelles, que com els d’altres pobles (Moià, Cardona o Manresa), duien les seves llanes a teixir a Castellterçol.
Això va fer que els teixidors recorreguessin a la Junta de Comerç, i que s’organitzessin i amenacessin els directors del gremi, tal com recull una carta del batlle Josep Bruchfeus (14 de setembre de 1772):
(…) ademas comparecieron unos papeles en muchas de las puertas de los 24 de la Junta [del gremi] unos dessian fuego otros quitarle el cuello otros la cabessa (…) no dudo que si los agraviados no se uviecen (sic) movido a conpacion (sic) se uviera (sic) justificado ser de los capatasses de los texedores los papeles (...)”.
Un document signat per Thomas de Llança al 25 de gener de 1773, en referència al paraires de Castellterçol, afirmava que l’objectiu final era “abatir a los texedores obligandoles a trabajar para ellos solos”. En el mateix sentit, un document del 8 de desembre de 1774 diu que el conflicte pel lloc on s’havia de rentar la llana “(...) se reduce â estancar la libertad de los Jornaleros, paraque no puedan trabajar sino por los Pelayres de dicha Villa (...)”, i afirma que es busquen jornals més barats i no tant controlar la qualitat de la llana.
Aquest conflicte es va agreujar arran de la retenció de quatre peces de roba fetes per a paraires de Centelles, que ni la intervenció de la Junta de Comerç aconseguia que els fossin tornades. Es feia així encara més difícil que els teixidors treballessin per als paraires forans, perquè aquests s’exposaven a perdre la seva matèria primera; els teixidors fins i tot varen posar per escrit que potser haurien de marxar del poble a buscar feina en un altre lloc.
En aquest context de manca de feina i crispació social, el 2 de setembre de 1773 s’envia a la Junta de Comerç una carta firmada per “Tots los pobres”, i en nom seu signa Antoni Santa Creu, en la qual es demana que aquesta es digni a “(...) mirar per los pobres que som tres ò quatre que desde que no podem treballar per Centelles nosaltres ni nostres criaturas avem de passar la vida ab una gran miseria que lo que mes nos tormenta es la talent y tanta que casi se pot dir fam y altres que no es tanta la miseria (...)”. Aquesta carta demana que es faci el possible per donar-los feina, que és la seva salvació, “(...) que la renda dels pobres es lo treball y privantlos esto es llevarlos la vida.”
Assabentats d’aquesta petició, el 26 de setembre de 1773, els representants del gremi contestaran que Santa Creu (la persona que signava la carta) és expurio i que tot i estar casat mai ha tingut fills i que no teixeix per als de Centelles. Dos dels qui havien signat la carta varen ser desqualificats dient que tenien feina per compte d’alguns paraires de Centelles i que encara no l’havien feta, motiu pel qual se’ls qualificava de vagos. Amb tot, els representants gremials varen saber veure l’origen del conflicte: “(...) estos texidos quieren libertad, y no sobordinacion (sic) a las constituciones de la Cofradia; quieren trabajar a medida de su antojo, y no conforme a la ley. Antonio Santa Creu es el apoyo de toda esta calidad de gente, en su cassa son continuas las juntas, alli se fraguan los enredos, se mormura (sic) de todo el Pueblo y por fin se remata con porrones de vino, allí pierden el tiempo y gastan lo poco que ganan[,] fomentan la discordia y dan realses a la pobreza, y despues con la capa de Pobres, aparentan sus enredos, y mienten sin medida (...)”. Sabem que ja en aquells moments alguns teixidors de Castellterçol marxaven d’aquesta vila: “(...) muchas familias han tenido que desamparar la villa por no tener que trabajar, ni hallar cosa alguna respectiva al oficio en que emplearse, y las demas que quedan se ven subordinadas y subyugadas a la voluntad de los 24 (...)”. Recordem que aquests 24 eren les persones que formaven la junta del gremi. Alguns d’aquests teixidors, junt amb les seves famílies, sembla que varen acabar instal·lant-se a Centelles. 

Font Grossa de Centelles

Els fets de Castellterçol i la seva repercussió a Centelles mostren un clar exemple de conflictivitat preindustrial. El moviment obrer encara tardaria algunes dècades a néixer, però la proletarització d’aquells teixidors, filadors, teixidores i filadores marcava un camí que haurien de recórrer totes les ciutats i pobles que, com Centelles, es varen enganxar al carro de la industrialització. En aquest camí, els gremis fores atacats des de baix, tal com s’ha vist en aquest cas, però també des de l’òrbita política, com es veurà en un proper article. D’altra banda, aquest fet segurament té alguna relació amb l’intent de construir una estructura per protegir de les inclemències del mal temps les persones que purgaven la llana a la Font Grossa, al voltant de 1777 (esperem parlar-ne en una altra ocasió).