Després d'una interessant conversa sobre l'excursionisme a l'actualitat m'adono d'una cosa que ja sabia, però que segurament no havia digerit. Vull dir que per primera vegada sento perquè em quedava indiferent quan deia que l'excursionisme s'havia mort: a mi no se'm moria res.
Això de la mort de l'excursionisme ve de lluny, ja ho sabeu. Segurament també us sonarà la idea que ja no es pot parlar d'excursionisme sinó que és millor parlar d'esports de muntanya, tal com havia defensat aquí. Altres també n'han parlat.
El cas és que m'acabo d'adonar que no em preocupava el tema perquè per a mi no era una qüestió de prestigi social el que estava en joc (agraeixo a l'Enric Faura que hagi explicitat aquest punt en el seu blog). Que l'excursionisme canviés no em preocupava (crec que som molts els qui pensem així), perquè és una activitat o conjunt d'activitats que pertanyen a la nostra esfera privada.
Però el problema del canvi i la mort de l'excursionisme adquireix una altra dimensió quan es pensa que el que està en joc és la influència social de determinats comportaments i actituds. Hi ha gent que no es resigna a acceptar que l'excursionisme hagi perdut capacitat de “lideratge social”, diguem-ho així.
I és que el canvi és de dimensió radical: per a uns, jo el primer, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que una part lúdica de la nostra vida es farà més rara; per als altres, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que ja no marcaran tendència, que no seran cool. A mi, aquesta segona dimensió, no em preocupa gens.
Potser perquè mai no he pensat el món com a excursionista.
Diria que a mi m'agrada el menjar que feia la meva àvia, i me'l seguiré fent a casa meva. Se m'enfot que els grans restaurants es dediquin a fer altres coses. Això, però en excursionisme, era el que volia dir.
