L’any 1518 una dona va començar a
ballar pels carrers d'Estrasburg i va fer-ho durant sis dies. Al cap d’unes
setmanes ja es parlava d'unes quatre-centes persones que ballaven dia i nit i
ho passaven francament malament. Els metges varen dir que es tractava d'una
epidèmia i varen decidir concentrar els balladors en alguns espais públics, on
se'ls va posar música i altres facilitats esperant que es curessin (1). Segurament aquesta és l’epidèmia
de ball més ben coneguda, tot i que no l’única (1).
El 2007, en una escola de
Virgínia, es va produir una epidèmia d’histèria: començant per un alumne, al
cap de pocs dies una quarta part del total havien abandonat l’escola. Els afectats
presentaven símptomes com ara espasmes, tremolors, mareigs i mals de cap (2). L’escola va haver de tancar.
Al principi es va creure que era una intoxicació química, però finalment el
Departament de Salut ho va descartar i apuntava a una natura sociogènica de
l’epidèmia, lligada a un episodi d’estrès (2).
De fet, aquesta mena d’epidèmies
no són del tot desconegudes: una de les més repiulades en el mon digital és
l’epidèmia de riure de Tanganica de 1962 (3,4). Allà, un internat va haver
de tancar després que el riure es contagiés sense poder parar. En enviar les
afectades als seus llocs d’origen, l’epidèmia es va traslladar també a aquests
nous espais.
La música i els riures que
acompanyen aquestes manifestacions no ens han d’impedir adonar-nos que estem
parlant d’epidèmies que comporten patiment humà. Segurament les noves
tendències en l’estudi de les xarxes socials ens aportaran en un futur proper
pistes sobre com abordar aquests i altres episodis contagiosos. De moment,
quedem-nos amb alguns estudis contrastats empíricament, mentre imaginem com fer
front a aquestes noves (o no tan noves) realitats.
Christakis i Fowler ens ensenyen
com “los amigos de tus amigos pueden hacerte engordar” (5). Aquests investigadors varen
analitzar les dades de més de 12.000 persones de Framinghan (Massachusetts) per
finalment poder arribar a demostrar que l’obesitat és contagiosa fins al tercer
grau de separació en una xarxa social: tenir algun amic obès suposa un 57%
d’increment en la probabilitat de patir obesitat; entre germans adults la
probabilitat augmenta fins al 40%; entre cònjuges la probabilitat se situa
entorn al 37%. I el més curiós del cas és que aquestes relacions es donen fins
i tot quan les persones no estan a prop les unes de les altres i només fins al
tercer grau de separació (6). La conclusió d’aquest estudi
és clara: sembla que les xarxes socials són rellevants tant en els aspectes
biològics com comportamentals de l’obesitat.
Aquests estudis indiquen que
l’obesitat es transmet a través de les xarxes socials, com també ho fan altres
“malalties”, com les depressions, els suïcidis i potser fins i tot la
fibromiàlgia.
Bibliografia citada
1. Waller J. A time to dance, a time to
die: the extraordinary story of the dancing plague of 1518. Thriplow [England]:
Icon Books; 2008.
2. Jeffries S. The
outbreak of hysteria that’s no fun at all [Internet]. the Guardian. 2007 [citat
31 juliol 2013]. Recuperat de:
http://www.theguardian.com/world/2007/nov/21/society.health
3. Tanganyika laughter
epidemic [Internet]. Wikipedia, the free encyclopedia. 2013 [citat 31 juliol
2013]. Recuperat de:
http://en.wikipedia.org/w/index.php?title=Tanganyika_laughter_epidemic&oldid=563933165
4. RANKIN AM, PHILIP
PJ. An epidemic of laughing in the Bukoba district of Tanganyika. Cent Afr J
Med. maig 1963;9:167-70.
5. Christakis NA,
Fowler JH. Conectados: el sorprendente poder de las redes sociales y cómo nos
afectan. Madrid: Taurus/Santillana; 2010.
6. Christakis NA,
Fowler JH. The Spread of Obesity in a Large Social Network over 32 Years. New
England Journal of Medicine. 2007;357(4):370-9.
