Als afores de
Castellterçol, a tocar del polígon industrial El Vapor, però a l’altra banda
del torrent de Font Calents, s’aixeca una austera construcció que podria datar
del segle XVI. És coneguda com el Roquer i aprofita una balma natural per
poder-hi construir un rentador de llana. Una petita sèquia recull l’aigua del
torrent i la condueix fins al seu interior, on hi ha un parell de canals
paral·lels per on corre l’aigua que en altres temps servia per preparar la
llana que va donar fama a la població. Una pica i un foc per escalfar l’aigua
completen els elements més significatius de la planta baixa. Unes escales
condueixen al primer pis, enrajolat, on la llana es posava a eixugar. La visita
es pot completar arribant-vos fins a les poues de la Ginebreda, uns tres-cents
metres més enllà de l’entrada al polígon, per la carretera que duu a Moià
(aparqueu a la primera entrada a la dreta; un camí porta a la primera poua, que
es veu des de la carretera).
Si escoltéssim
atentament aquesta construcció, segurament ens explicaria que al 1772 una
seixantena de teixidors es varen organitzar perquè els paraires del poble no
els donaven feina i havien hagut d’anar-la a buscar a Centelles. Per evitar-ho,
els paraires varen aprovar una taxa que gravava les peces teixides a compte de
paraires forasters.
Al final, la
taxa va haver de ser retirada, però el conflicte no es va acabar, perquè els
dirigents gremials van intentar que només es pogués treballar amb la roba
rentada al poble (segurament al Roquet). Els fets es varen precipitar: “Grande
fue el trastorno [que] ocasionaron a esta villa los Texedores (…)
comparecieron unos papeles en muchas de
las puertas de los 24 de la
Junta [del gremi] unos dessian fuego otros
quitarle el cuello otros la cabessa (…)”. Aquests pasquins anònims havien estat redactats per “los
capatasses de los texedores”, per defensar-se d’uns paraires que
pretenien “abatir a los texedores obligandoles a trabajar
para ellos solos”. Era una mena de pacte de fam que els obligava a
acceptar les seves condicions de producció.
Una carta del
2 de setembre de 1773, firmada per “Tots
los pobres”, demana que hi intervingui la Junta de Comerç perquè “(...) desde que no podem treballar per Centelles
nosaltres ni nostres criaturas avem de passar la vida ab una gran miseria que
lo que mes nos tormenta es la talent y tanta que casi se pot dir fam (...)”.
En resposta, els representants gremials varen posar per escrit l’origen del
conflicte: “(...) estos texidós quieren libertad, y no sobordinacion
(sic) a las constituciones de la
Cofradia; quieren trabajar a medida de su antojo, y no
conforme a la ley. Antonio Santa Creu es el apoyo de toda esta calidad de
gente, en su cassa son continuas las juntas, alli se fraguan los enredos, se
mormura (sic) de todo el Pueblo y por fin se remata con porrones de vino, allí
pierden el tiempo y gastan lo poco que ganan[,] fomentan
la discordia y dan realses a la pobreza, y despues con la capa de Pobres,
aparentan sus enredos, y mienten sin medida (...)”. Alguns teixidors
de Castellterçol marxaven d’aquesta vila: “(...) muchas familias han tenido
que desamparar la villa por no tener que trabajar, ni hallar cosa alguna
respectiva al oficio en que emplearse, y las demas que quedan se ven subordinadas
y subyugadas a la voluntad de los 24 (...)”. Aquesta referència als
24 remet al control del gremi per part d’un grup de 16 paraires i 8 teixidors
que controlaven l’associació de manera vitalícia i que estaven emparentats
entre ells per llaços familiars o d’amistat. Això hauria fet que els directors del
gremi no s’escollissin entre els mestres més hàbils, fet agreujat perquè hi
havia teixidors que volien treballar a jornal i que acabaven acceptant
qualsevol producte, encara que fos de mala qualitat, perquè “(...) hazen
tres, ô quatro piezas al año siendo jornaleros lo restante del año”.
L’any 1792 tindria lloc un segon
conflicte quan Joan Viladecans, menor d’edat que havia entrat com a aprenent a
casa del mestre Manel Rogé, l’abandona interrompent així el procés
d’aprenentatge que havien pactat. El noi va demanar dos o tres dies de festa per anar a ajudar el
seu pare i va aprofitar el permís per passar a treballar amb un altre paraire,
però quan aquest el va voler inscriure a la matrícula del gremi com a aprenent,
no ho va poder fer perquè contravenia les disposicions gremials.
La resposta dels cònsols del
gremi és prou aclaridora del que estava en joc: “(…) lo
cierto hes (sic) que dicho aprendiz biendo que el Baile no administra Justicia
va por las Boticas trabajando coma â (sic) mancebo y ganando su jornal; y si
esto continua en permitirse ay otros Aprendises que ya dicen haran lo proprio
lo que es en perjuicio de los individuos del Gremio y en descredito de la
fabrica de Castellterzol (...)”.
El potent gremi d’una de les
poblacions llaneres més importants del país, que havia estat capaç de construir
el magnífic edifici del Roquer, era, en el fons, un gegant amb peus de fang que
trontollava quan els joves trobaven feina fora del seu àmbit de control. La
intervenció de la Junta
de Comerç va donar la raó al gremi, però puntualitzava que la relació entre
mestres i aprenents es podia trencar per consentiment mutu o per acomiadament
de l’aprenent. Era, en el fons, un atac al predomini econòmic gremial, els
representants del qual trobaven injust que després d’ensenyar un aprenent se
n’aprofités un altre mestre.