Quirze Parés, Centelles i el cinema

Quirze Parés i Ganyet (Sant Boi de Llobregat, 1909 – Barcelona, 23 de març de 1993) és un excursionista tan estimat com desconegut. La seva modèstia –gairebé militant- l’ha apartat de les grans llistes dels excursionistes de renom; la pràctica d’una especialitat difícil de classificar –a cavall entre la geografia, la història i l’etnografia-, duta a terme per una persona sense estudis en aquests àmbits, el mantingué lluny de les acadèmies del moment; els canvis tecnològics i socials l’han esborrat dels rengles dels realitzadors cinematogràfics reconeguts del nostre país. I, tanmateix, Quirze Parés ha estat –sense saber-ho ni voler-ho- font d’inspiració per a algunes persones que admiren en ell, sobretot, l’autor de la magnífica obra que porta per títol     La despoblació rural i les masies del Collsacabra.

Val la pena fer-ne una mica de memòria, sobretot sabent que no li agradaria que el poséssim en el centre del punt de mira. Esperem que, des d’allà on sigui, ens sabrà disculpar.

Quirze Parés va néixer a Sant Boi de Llobregat al 1909 i va estudiar peritatge mercantil, fet que li permeté arribar a ser un dels caps administratius de la colònia Rosal. En un moment indeterminat, va arribar a Centelles, on buscava recuperar la salut de la seva dona, Maria Feu. Com un estiuejant més, la parella s’instal·là a la desapareguda Fonda Giol, al Passeig, just on comença el carrer Jesús. En aquest establiment, hi tingué una habitació llogada durant més de 25 anys. El matrimoni habitualment passa 4 o 5 mesos d’estiu a Centelles, tot i que ell ha d’anar a treballar a Barcelona. Possiblement per aquest motiu, finalment decidiren comprar o fer-se una casa al final del carrer de Jesús.

Dins de la colònia d’estiuejants que acudien a la vila de Centelles, va ser una persona coneguda (sembla que alguna vegada havia anat d’excursió amb Enrique del Castillo, director del Diario de Barcelona, que tenia una casa a la carretera de Banyeres), però això no li impedí teixir bones relacions amb les persones del poble. Potser el que més va facilitar la seva relació amb la gent de Centelles varen ser les seves activitats cinematogràfiques.

És cert que a Centelles Parés hi cultivà diferents aficions (la música, la pintura, la fotografia, el cinema), d’entre les quals sobresurt el rodatge de pel·lícules cinematogràfiques. Es diu que va realitzar més de 25 films, alguns dels quals són pel·lícules amb argument en què intervenia gent de la vila, i altres són documentals (entre aquests darrers hi ha dos reportatges sobre Centelles de 1948 i 1954).

De fet, una publicació centellenca comença dient que tothom està d’acord que Parés va ser el precursor del cinema amateur a la vila i que les seves vetllades a can Pequeño amb motiu dels homenatges a la vellesa són encara força recordades.

Francesc Pujol i Albanell recordava el Parés cinematògraf d’aquesta manera:

“L’estada a Centelles de Quirzé Parés va facilitar els contactes cinematogràfics amb [Isidre] Novellas. Un amic comú, Joaquim Vila, va possibilitar el contacte i l’Isidre va proposar a Parés de fer una pel·lícula amb argument. Novellas va motivar Parés i es va fer Fantasia novel·lesca [1949], pel·lícula on l’actor va fer el guió i n’era el protagonista. En la mateixa surten somnis dels herois de l’època com Tarzán i el Zorro. La pel·lícula va obtenir diversos guardons”.

El primer film d’argument de Parés duia per títol Tres homes i un gos al Matagalls, i va ser fruit de la complicitat entre el director, Felip Pous Tarrés i Josep Giol. Abans havia rodat el documental Homenatge a la vellesa de Centelles (1950). Al 1951 va rodar Història d’una joia, amb la participació de molta gent del poble i amb una escena d’acció –una important baralla- rodada al bar Iturri. Després seguiren, Sonata (rodada a can Carreras Artau), Boletada accidentada (1952), La pastoral (1953), i un reportatge sobre la riera de les Gorgues (1957-1958) rodat just abans que desaparegués per sempre més sota les aigües del pantà de Sau i reutilitzat en part posteriorment per fer Pantà de Sau, una crònica de la construcció i els efectes d’aquesta infraestructura.

L’any 1953 va presentar tres pel·lícules que havia filmat al 1952 al Concurs Nacional de Cinema Amateur organitzat pel CEC i totes tres (Scherzo –rodada a Barcelona-, Boletada accidentada i Sonata) foren guardonades. La darrera, a més a més, va ser seleccionada per al Concurs Internacional de Cinema Amateur, on va obtenir el tercer premi.

Quirze Parés l'any 1953

La figura de Quirze Parés està avui dia rodejada d’un tel de misteri a causa de la seva modèstia gairebé militant, una modèstia que ha traspassat a algunes de les persones que el conegueren i que intenten mantenir el seu esperit, fet que ha dificultat força la recerca sobre la figura més important del cinema amateur centellenc. Per aquest motiu és interessant retenir el comentari, viscut en directe per Felip Pous Tarrés:

“Amb ell fèiem tornabodes, paelles, àpats, castanyades, etc.; però no cobràvem mai. Un dia tots plegats vam anar al Liceu”.

I Maria Rosa Garriga, que va actuar en algunes de les pel·lícules, hi afegeix:

“La gent anàvem a veure’l i entre tots es va decidir fer les pel·lícules. Cal deixar clar que tot el material ho pagava ell, i que ningú de nosaltres cobrava res”. A can Carreras Artau, rodant Història d’una joia, “ens van convidar a cafè i la majoria era el primer cop que en preníem”.

El comentari de Felip Pous –esmentat més amunt– serveix per recordar la melomania de Parés i demostra que va ser un dels estiuejants més propers a la població autòctona. L’afició pel cinema li va durar la primera meitat dels anys cinquanta; després canviaria d’aficions i escriuria un dels llibres més importants per a la història del Collsacabra.

Sembla que va ser la consciència de la imminent desaparició del paisatge i dels elements humans que havien de quedar colgats sota les aigües del pantà de Sau el que desencadenà aquesta magnífica recerca. Tot i que s’ha dit que va estar una vintena d’anys per fer el treball de camp, els testimonis que el conegueren afirmen que va ser un període molt més curt (Parés canviava sovint d’afició i aquesta l’emprengué un cop estigué jubilat). El cert és que el seu treball va ser premiat al 1978 per la Fundació Salvador Vives Casajuana, que finalment es féu càrrec de l’edició de l’obra (1985, segona edició al 2001).

El seu vessant d’historiador inclou també els treballs mecanografiats i fotocopiats El llibre de les Ententes (1978) i Sis monografies del Cabrerès (1979).

Quirze Parés de gran

En els darrers mesos s’ha inventariat un fons documental que va arribar a l’Arxiu Comarcal d’Osona amb material que havia estat propietat de Quirze Parés (vegeu això). L’inventari recull les fitxes tècniques de 16 pel·lícules (datades entre 1948 i 1955), els guions de 9 films dels anys seixanta, els guions tècnics de 15 projeccions audiovisuals (diapositives i àudio) i un total de 23 pel·lícules o cintes magnetofòniques. En aquest fons també es conserven una sèrie de trofeus, entre els quals val la pena destacar diverses copes en concursos nacionals de cinema amateur (1949-1954), la medalla a la millor pel·lícula del XV Concurs Internacional de Cinema Amateur de Brussel·les (per l’obra Sonata) i la medalla del tercer premi de la Federació de Cineastes Amateurs de Bèlgica, totes dues de 1953. En total, l’arxiu té en dipòsit un total de 28 medalles o copes obtingudes per Quirze Parés en certàmens cinematogràfics.

Quirze Parés va morir el 23 de març de 1993, quan tenia 84 anys. Més endavant ho faria la seva dona. El fet de no haver tingut fills dificulta en gran manera la recuperació de la figura del Quirze Parés home i excursionista.

En podreu saber una mica més en aquest article signat per Antoni Pladevall (pàgines 5-7).