Alguna cosa està canviant...

Tinc la sensació que alguna cosa està canviant en el món de l'excursionisme. I ho dic en dos sentits:
En primer lloc, fa uns deu dies vaig tenir l'oportunitat de participar en una taula rodona sobre el futur de l'excursionisme a la Fira del Llibre de Muntanya. I dic que alguna cosa està canviant perquè sembla que es troben nous discursos, oberts a altres temps.
La reflexió sobre l'excursionisme havia arribat a un punt en què semblava haver esdevingut un plany constant de què qualsevol temps passat havia estat millor. Segurament això no s'ha perdut, i seguirem parlant de la pèrdua de valors, de la crisi d'un model... però per primera vegada en els darrers anys hi vaig sentir discursos nous, discursos que intenten posar en relació el que està passant en el nostre món amb el que passa en altres disciplines (com l'espeleologia) o en altres països.
Fins aquí, hi ha motius per ser optimistes, perquè els reptes semblen menys grossos quan se sap que ho són.
En segon lloc, tinc la sensació que alguna cosa està canviant perquè uns dies abans havia estat en unes jornades sobre turisme i muntanya i s'hi va parlar de moltes de les coses del nostre mundillo, però ningú es va recordar mai de dir-li pel seu nom. Ara sembla que tot sigui turisme de muntanya, o turisme actiu... En aquests ambients l'excursionisme no compta. No hagués costat gaire convidar algú que conegués el món excursionista per donar la seva visió, però no; ningú se'n va recordar. Però que consti que aquesta part del pastís que volen vendre als turistes actius, és un tros del fet excursionista. Que no se'ns oblidi.

Si algú està interessat en la jornada de turisme i muntanya: http://www.diba.cat/turismelocal/jornada_muntanya.asp

Definint l'excursionisme

En un altre post he dit que l’excursionisme seria una sèrie d’esports que es desenvolupen a la muntanya i tenen en comú que són considerats com alguna cosa més que esport.

Que són una sèrie d’esports, no és gaire dubtós.

Ara bé, quan vaig dir que el que tenien en comú era el fet de ser considerats, pels seus i les seves practicants, com alguna cosa més i que això tenia que veure amb una dimensió ètica, les coses es varen continuar mostrant confuses.

Ara crec que és precisament aquest aspecte el que el fa diferent. Em deia l’Enric que hi poden haver persones que facin excursionisme sense saber-ho i persones que, tot i anar d’excursió, no es puguin dir excursionistes. Plenament d’acord.

I és precisament aquest punt de partida el que deixa veure que si avui dia encara té algun sentit parlar d’excursionisme (i no d’escalada, esquí, btt, senderisme o qualsevol altre element d’un llarg etcètera), és perquè hi ha gent que considera que això de dur a terme alguna o diverses d’aquestes pràctiques es pot considerar una manera de viure, amb una dimensió ètica que traspassa més enllà del món de la muntanya.

Ara bé, quan es busca aquesta ètica, sempre se’ns escapa, perquè segurament diem ètica a un sentiment de pertinença col·lectiu que és el que constitueix l’excursionisme com a fet real. Un sentiment que acull els i les practicants d’una colla d’activitats de muntanya diverses. L’excursionisme, en aquest sentit, no és una pràctica, sinó una pertinença, una identificació. Si no fos perquè m’hi sento incòmode, diria, fins i tot, una identitat.

Passat a nivell col·lectiu, l’excursionisme seria, doncs, el grup de persones que compartim la idea que la muntanya és per gaudir-la i no només per excursionejar-la. O, potser més precisament, que és precisament excursionejant que gaudim de la muntanya. I la gaudim d’una manera diferent de com ho fan les altres persones que s’hi arriben.

És cert que d’aquí a convertir-se en membre del grup dels elegits, només hi ha un pas. I estic segur que massa sovint el fem, aquest pas. Però això ho deixarem per a un altre dia.

Conferència

Bells camins que no menen enlloc

Ai del qui no pot torbar-se, pobre del qui sigui esclau dels horaris i de les fites quilomètriques!
Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?
Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.

Prudenci Bertrana, 1911.
Vegeu el text complet aquí

Dicen que tienes veneno en la piel...

Y que estás hecha de plástico fino... A propòsit d'això...

I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida

Miquel Martí i Pol

Dionís Puig, introductor de l'espeleologia a Catalunya

Per aquelles coses que passen a la vida, he hagut d'escanejar un article de fa quinze anys sobre la figura de Dionís Puig i Soler, a qui Font i Sagué va considerar el pare de l'espeleologia a Catalunya.
Ho trobareu al fitxer adjunt i en aquest article.
Vegeu l'article aquí.

Marià Faura i Sans, espeleòleg

Encara no he tingut temps de llegir-lo, però no em sé estar de fer-ho saber. Segur que el contingut està a l'alçada de les expectatives:

Faura