Menys llibres, menys lliures?

 El llibre s’està morint: segons dades de l’Agència de l’ISBN, durant 2013 es varen registrar un 16% menys de llibres en paper que l’any anterior, i un 26% menys que al 2011. Els llibres en format digital sembla que han aguantat millor, perquè han continuat creixent, tot i que a xifres força reduïdes (2%). És cert que avui dia la gestió de l’ISBN s’ha convertit en un producte cada cop més estrany i que dels 25 ebooks més venuts a Amazon durant l’any 2013, deu (40%) eren llibres d’autoedició. Els llibres d’autoedició és més probable que no es registrin a l’Agència de l’ISBN, sobretot des que aquest tràmit ha estat cedit a organismes que cobren per realitzar aquesta gestió. 

En resum, que el món del llibre està canviant ràpidament, i no sempre per a bé. Fa un parell de mesos, els mitjans de comunicació ens informaven que Edi.cat havia decidit tancar la seva línia de venda electrònica de llibres digitals. I el seu director, Jordi Ferré, ho deia clarament: “Respecte a l'últim any, hem triplicat el nombre de lectors digitals a l'estat espanyol, però s'han reduït per dos els lectors que estan disposats a pagar per llegir en digital. El 80% de productes que es descarreguen són gratuïts, alguns de legals, però d'altres, no.”

El problema no és només de protecció legal. El problema és que el públic lector cada dia és més reduït, i el lector crític i compulsiu, una espècie en vies d’extinció. Els informes PISA –que es fan amb adolescents– deixen clar que el percentatge d’estudiants que diuen que llegeixen diàriament per plaer està disminuint a la majoria de països de l’OCDE des de l’any 2000. Al 2009 els estudiants que no llegien per plaer representaven el 37% del total, però a països com Àustria o Liechtenstein el percentatge superava el 50%. Les noies llegien clarament més que els nois (73% davant del 52%), i els grups socialment més afavorits més que els menys afavorits (72% davant del 56%).

D’altra banda, i segons dades de 2013, la penetració del llibre en els consums culturals dels catalans i catalanes de més de 14 anys no arribava al 60%, però tinguem en compte que el 35% havien llegit –en tot l’any i com a màxim– 4 llibres, o sigui, un cada tres mesos!

Fins aquí el panorama tètric, un panorama que podem ennegrir encara una mica més: els informes PISA no deixen espai per al dubte: llegir diàriament per plaer està associat a un major rendiment. I sembla que això no té tant a veure amb el temps que es dedica a la lectura com amb el fet que aquesta lectura sigui per plaer. De tota manera, les tendències són poc optimistes: “el plaer de la lectura ha tendit a deteriorar-se, especialment entre els nois”, conclou l’informe PISA.

En vista d’aquests resultats, els analistes de PISA varen fer l’any 2011 una recomanació molt simple: la dedicació dels pares i mares s’associa a majors rendiments. De manera que tenen millors puntuacions els estudiants que llegeixen llibres amb els seus pares durant el primer any d’educació primària i que aquest fet és independent dels antecedents socioeconòmics de la família.

Per tant, encara que no ens agradi, prediquem amb l’exemple i llegim amb els nostres fills i filles. I no fem nostra la idea que qui ha d’ensenyar a llegir és, només, l’escola. Jo tan sols recordo un cas descrit en la literatura en què el llegir en excés s’hagués mostrat perjudicial per a les persones: és un personatge llarg i prim que forma part d’una novel·la l’autor de la qual va morir la vigília de Sant Jordi de 1616... 

La importància de les xarxes socials en la salut

L’any 1518 una dona va començar a ballar pels carrers d'Estrasburg i va fer-ho durant sis dies. Al cap d’unes setmanes ja es parlava d'unes quatre-centes persones que ballaven dia i nit i ho passaven francament malament. Els metges varen dir que es tractava d'una epidèmia i varen decidir concentrar els balladors en alguns espais públics, on se'ls va posar música i altres facilitats esperant que es curessin (1). Segurament aquesta és l’epidèmia de ball més ben coneguda, tot i que no l’única (1).

El 2007, en una escola de Virgínia, es va produir una epidèmia d’histèria: començant per un alumne, al cap de pocs dies una quarta part del total havien abandonat l’escola. Els afectats presentaven símptomes com ara espasmes, tremolors, mareigs i mals de cap (2). L’escola va haver de tancar. Al principi es va creure que era una intoxicació química, però finalment el Departament de Salut ho va descartar i apuntava a una natura sociogènica de l’epidèmia, lligada a un episodi d’estrès (2).

De fet, aquesta mena d’epidèmies no són del tot desconegudes: una de les més repiulades en el mon digital és l’epidèmia de riure de Tanganica de 1962 (3,4). Allà, un internat va haver de tancar després que el riure es contagiés sense poder parar. En enviar les afectades als seus llocs d’origen, l’epidèmia es va traslladar també a aquests nous espais.

La música i els riures que acompanyen aquestes manifestacions no ens han d’impedir adonar-nos que estem parlant d’epidèmies que comporten patiment humà. Segurament les noves tendències en l’estudi de les xarxes socials ens aportaran en un futur proper pistes sobre com abordar aquests i altres episodis contagiosos. De moment, quedem-nos amb alguns estudis contrastats empíricament, mentre imaginem com fer front a aquestes noves (o no tan noves) realitats.

Christakis i Fowler ens ensenyen com “los amigos de tus amigos pueden hacerte engordar” (5). Aquests investigadors varen analitzar les dades de més de 12.000 persones de Framinghan (Massachusetts) per finalment poder arribar a demostrar que l’obesitat és contagiosa fins al tercer grau de separació en una xarxa social: tenir algun amic obès suposa un 57% d’increment en la probabilitat de patir obesitat; entre germans adults la probabilitat augmenta fins al 40%; entre cònjuges la probabilitat se situa entorn al 37%. I el més curiós del cas és que aquestes relacions es donen fins i tot quan les persones no estan a prop les unes de les altres i només fins al tercer grau de separació (6). La conclusió d’aquest estudi és clara: sembla que les xarxes socials són rellevants tant en els aspectes biològics com comportamentals de l’obesitat.

Aquests estudis indiquen que l’obesitat es transmet a través de les xarxes socials, com també ho fan altres “malalties”, com les depressions, els suïcidis i potser fins i tot la fibromiàlgia.

Bibliografia citada

1.            Waller J. A time to dance, a time to die: the extraordinary story of the dancing plague of 1518. Thriplow [England]: Icon Books; 2008.

2.            Jeffries S. The outbreak of hysteria that’s no fun at all [Internet]. the Guardian. 2007 [citat 31 juliol 2013]. Recuperat de: http://www.theguardian.com/world/2007/nov/21/society.health

3.            Tanganyika laughter epidemic [Internet]. Wikipedia, the free encyclopedia. 2013 [citat 31 juliol 2013]. Recuperat de: http://en.wikipedia.org/w/index.php?title=Tanganyika_laughter_epidemic&oldid=563933165

4.            RANKIN AM, PHILIP PJ. An epidemic of laughing in the Bukoba district of Tanganyika. Cent Afr J Med. maig 1963;9:167-70.

5.            Christakis NA, Fowler JH. Conectados: el sorprendente poder de las redes sociales y cómo nos afectan. Madrid: Taurus/Santillana; 2010.

6.            Christakis NA, Fowler JH. The Spread of Obesity in a Large Social Network over 32 Years. New England Journal of Medicine. 2007;357(4):370-9.

Fem trampes jugant al Pisa?

Falten dos dies perquè es facin públics els primers resultats de l’Informe Pisa corresponent a l’any 2012, però les perspectives no semblen ser massa optimistes. El  Programme for International Student Assessment (PISA) és un estudi que es fa cada tres anys amb la intenció d’avaluar els sistemes educatius de la major part dels països del món, en alumnat de 15 anys.  L’any 2009, l’Estat Espanyol ja va demostrar que es trobava en la franja “amb diferències estadísticament significatives per sota de la mitjana de la OCDE”. I això tant en competència lectora com en matemàtiques. Gairebé de manera immediata, els polítics espanyols varen córrer a apagar focs: que si les proves no estaven ben sintonitzades, que si hi tenia molt a veure el fenomen de la immigració... I alguns mitjans de comunicació varen fer el que varen poder per dir la veritat sense que aquesta fos massa evident. Així El País va publicar que Espanya es trobava “atascada por debajo de la media de la OCDE”, però ja apuntava que “Solo sale airosa la mitad norte del país.”

Diguem-ho clar, la meitat nord del país inclou Catalunya que, potser no era per casualitat, no mostrava diferències significatives en relació al conjunt de països analitzats. Amb aquelles dades a la mà, l’aleshores conseller Maragall no va tardar a dir que estàvem davant d’una millora del sistema educatiu català.

Però l’octubre de 2011 es va saber que la mostra d’estudiants catalans havia estat "distorsionada y con déficits importantes", perquè havia exclòs molts alumnes amb baixos resultats educatius.

Resulta que l’OCDE –a l’hora de realitzar les proves PISA– permet que cada país exclogui fins a un 5% dels seus alumnes, normalment repetidors o “immigrants”, però a Catalunya s’havia arribat a excloure un 5,95% de l’alumnat. La Fundació Jaume Bofill –del prestigi investigador de la qual ningú s’atreveix a dubtar– va posar en boca del responsable de l’estudi que els alumes que havien estat exclosos eren els qui obtindrien pitjors puntuacions i farien, de retruc, baixar la mitjana dels resultats. Tot feia pensar que algú havia fet trampes i que això ens havia posat –com per art de màgia– al costat de països com Suècia o els Estats Units.

De seguida, però, els coordinadors de l’estudi –“catedráticos de la Universidad de Barcelona y especialistas en análisis de los sistemas educativos”– varen dir que  aquesta valoració no era certa. I que “La OCDE da normas de exclusión de alumnos y los centros las aplican”.

És fàcil fer recaure les culpes en qui menys força presenta; gairebé tan fàcil com caure en el papanatisme autocomplaent. El que no és tan fàcil és entendre –com diu l’estudi de la Fundació Bofill– que el projecte PISA proporciona una mirada específica sobre què aprendre, com ensenyar i com avaluar, que no és suficientment aprofitada pels centres de secundària de Catalunya. Esperem que els resultats que es coneixeran dins de poques hores ens ajudin a millorar en un aspecte tan important de la nostra societat.

Josep Gudiol i Cunill, pioner en la Història de l'Art a Catalunya

El proper 25 d'octubre tindrà lloc al MEV la I Jornada Museus i Patrimoni de l'Església a Catalunya, que enguany estarà dedicada a la figura de Mn. Josep Gudiol, conservador del MEV i un dels pares de la història de l'art a Catalunya. Organitzen: Museu Episcopal de Vic i Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Inscripcions a partir del 20 de setembre a la pàgina web del MEV. 

Més informació. 

Dones sense atur

Els primers dies de març de l’any 2010 alguns mitjans de comunicació publicaven que l'atur femení és més baix que el masculí per primer cop en 20 anys. Era el resultat d’un estudi promogut per l’empresa Manpower i dirigit per Josep Oliver (UAB). El cert, però, és que aquest pas havia tingut lloc una mica abans, un dia imprecís del primer quadrimestre de 2008, segons les dades que ofereix l’IDESCAT a partir dels resultats de l’EPA.

D’altra banda, un estudi de l’Observatori Català de la Joventut sobre la situació laboral de les persones joves a Catalunya durant el primer trimestre de 2012, a part de posar sobre la taula la incidència de l’atur en aquest col·lectiu, arribava a la conclusió que en aquell trimestre l’atur juvenil seguia sent major entre els homes que entre les dones i deia que “aquesta és una peculiaritat d’aquest període de crisi que es manté força estable”, al voltant de 6 punts de diferència, i que afectava sobretot els més joves (de 16 a 29 anys).

L’atur registrat al Bages va mostrar un comportament semblant, segons dades de l’Observatori del Bages, tot i que amb el pas del temps les diferències han anat desapareixent (de tota manera, a desembre de 2012 hi havia, al conjunt comarcal, 268 homes aturats més que no dones).

Tot fa pensar, en conclusió, que alguna cosa està canviant en l’estructura per gèneres de l’atur i l’ocupació a casa nostra (no sembla que estigui passant el mateix a la resta d’Espanya, o com a mínim no de manera tan acusada). El que no tenim clar són les causes d’aquest canvi; i tampoc no sabem si es tracta d’un canvi estructural o si simplement serà una manera transitòria d’adaptar-se a una conjuntura de crisi.

Pel que fa a les causes, s’ha especulat amb el fet que la crisi hauria afectat menys els sectors terciaris, on les dones són més presents, però també s’ha dit que les dones estarien millor preparades en aquest context gràcies al seu nivell de formació més elevat. El temps ens haurà de permetre’n una interpretació més acurada, donat que totes dues explicacions es poden mantenir amb les dades de què disposem avui dia.

Ara bé, en relació a si es tracta d’un canvi estructural, algunes dades semblen indicar que alguna cosa està canviant en el món laboral que estem vivint.

Una de les coses que sorprèn (gratament, per cert) és la reducció de la bretxa salarial (o sigui, la diferència entre la mitjana del guany salarial brut per hora dels homes i la mitjana del guany salarial brut per hora de les dones com a percentatge de la mitjana del guany salarial brut per hora dels homes). Si l’any 2002 aquest percentatge se situava a Catalunya en el 20,2%, al 2010 ens trobàvem en un 16,9%, molt a prop de la mitjana europea. Cal dir, però, que aquesta reducció no ha estat progressiva, sinó que l’any 2008 es va produir un repunt que va estar a punt d’aconseguir de nou el 20%. Novament, no tenim perspectiva per veure si el canvi que es dóna en l’atur femení a partir d’aquell any es pot correlacionar amb una disminució de les desigualtats salarials per raó de gènere (que és el que mesura la bretxa salarial). En tot cas, comença a ser sospitós que tantes coses tinguessin lloc al 2008 i que no tinguin una explicació comuna.

L’estudi de Josep Oliver ja apuntava el fet que en el segment femení del mercat laboral no s’estava produint una destrucció d’ocupació tan gran com en el segment masculí. En definitiva, que tot sembla indicar que el treball femení està resistint millor que el masculí els embats de la crisi.

Però encara es pot dir alguna cosa més. Especialment, es pot dir que entre el 2008 i el 2011 s’ha produït una clara pèrdua de treball estable i indefinit (al voltant d’un 5%), però per contra, les diferències de gènere no han existit; de manera que al 2011 el treball temporal, tant en homes com en dones, se situava al voltant del 88%. Què vol dir això? 

Cal ser prudent, un cop més, però tot sembla indicar que la crisi ha afectat l’estructura de l’ocupació sense alterar les diferències de gènere, si més no pel que fa a la relació entre treball indefinit i temporal. No podem ser optimistes, però, perquè les dones han perdut un 48% dels contractes indefinits en només 3 anys, mentre els temporals no haurien arribat al 10% de reducció.

Tot i que no ens atrevim a afirmar que estiguem davant d’un canvi estructural, sí que podem afirmar que les dades indiquen un increment de la dualització del mercat laboral, amb un sector amb bons sous, contractes estables i bones condicions de treball, i un altre sector amb sous més minsos, més precarietat i pitjors condicions de treball. D’això, no n’hi ha dubte, excepte que la part submergida del treball, l’anomenat treball negre, no sigui en molt bones condicions, cosa força improbable. Potser sí que anem cap a una nova distribució de gènere dins de l’ocupació, com sembla que anem cap a una nova distribució geopolítica del poder econòmic en un món globalitzat. El temps, però, ens haurà d’ensenyar cap a on anem.

Règim Meteorològic i desenvolupament industrial a Osona (1835-1900)

Francesc Roma i Casanovas

Patronat d’Estudis Osonecs

Weather regime and industrial development

El desenvolupament industrial de Catalunya durant el segle XIX va estar condicionat per l'absència de fonts barates d'energia. Davant de la carestia del preu del carbó, les indústries de la comarca d'Osona es van veure obligades a utilitzar els recursos hídrics, especialment el riu Ter, per poder ser competitives. No obstant això, aquest riu es caracteritza per fluctuacions importants del seu cabal. Aquesta variable marcà les relacions socials entre treballadors i empresaris i va donar una dimensió moral al fet de treballar.

Paraules clau: Industrialització, Osona, règim meteorològic, riu Ter.

Accés al text complet.

Quirze Parés, Centelles i el cinema

Quirze Parés i Ganyet (Sant Boi de Llobregat, 1909 – Barcelona, 23 de març de 1993) és un excursionista tan estimat com desconegut. La seva modèstia –gairebé militant- l’ha apartat de les grans llistes dels excursionistes de renom; la pràctica d’una especialitat difícil de classificar –a cavall entre la geografia, la història i l’etnografia-, duta a terme per una persona sense estudis en aquests àmbits, el mantingué lluny de les acadèmies del moment; els canvis tecnològics i socials l’han esborrat dels rengles dels realitzadors cinematogràfics reconeguts del nostre país. I, tanmateix, Quirze Parés ha estat –sense saber-ho ni voler-ho- font d’inspiració per a algunes persones que admiren en ell, sobretot, l’autor de la magnífica obra que porta per títol     La despoblació rural i les masies del Collsacabra.

Val la pena fer-ne una mica de memòria, sobretot sabent que no li agradaria que el poséssim en el centre del punt de mira. Esperem que, des d’allà on sigui, ens sabrà disculpar.

Quirze Parés va néixer a Sant Boi de Llobregat al 1909 i va estudiar peritatge mercantil, fet que li permeté arribar a ser un dels caps administratius de la colònia Rosal. En un moment indeterminat, va arribar a Centelles, on buscava recuperar la salut de la seva dona, Maria Feu. Com un estiuejant més, la parella s’instal·là a la desapareguda Fonda Giol, al Passeig, just on comença el carrer Jesús. En aquest establiment, hi tingué una habitació llogada durant més de 25 anys. El matrimoni habitualment passa 4 o 5 mesos d’estiu a Centelles, tot i que ell ha d’anar a treballar a Barcelona. Possiblement per aquest motiu, finalment decidiren comprar o fer-se una casa al final del carrer de Jesús.

Dins de la colònia d’estiuejants que acudien a la vila de Centelles, va ser una persona coneguda (sembla que alguna vegada havia anat d’excursió amb Enrique del Castillo, director del Diario de Barcelona, que tenia una casa a la carretera de Banyeres), però això no li impedí teixir bones relacions amb les persones del poble. Potser el que més va facilitar la seva relació amb la gent de Centelles varen ser les seves activitats cinematogràfiques.

És cert que a Centelles Parés hi cultivà diferents aficions (la música, la pintura, la fotografia, el cinema), d’entre les quals sobresurt el rodatge de pel·lícules cinematogràfiques. Es diu que va realitzar més de 25 films, alguns dels quals són pel·lícules amb argument en què intervenia gent de la vila, i altres són documentals (entre aquests darrers hi ha dos reportatges sobre Centelles de 1948 i 1954).

De fet, una publicació centellenca comença dient que tothom està d’acord que Parés va ser el precursor del cinema amateur a la vila i que les seves vetllades a can Pequeño amb motiu dels homenatges a la vellesa són encara força recordades.

Francesc Pujol i Albanell recordava el Parés cinematògraf d’aquesta manera:

“L’estada a Centelles de Quirzé Parés va facilitar els contactes cinematogràfics amb [Isidre] Novellas. Un amic comú, Joaquim Vila, va possibilitar el contacte i l’Isidre va proposar a Parés de fer una pel·lícula amb argument. Novellas va motivar Parés i es va fer Fantasia novel·lesca [1949], pel·lícula on l’actor va fer el guió i n’era el protagonista. En la mateixa surten somnis dels herois de l’època com Tarzán i el Zorro. La pel·lícula va obtenir diversos guardons”.

El primer film d’argument de Parés duia per títol Tres homes i un gos al Matagalls, i va ser fruit de la complicitat entre el director, Felip Pous Tarrés i Josep Giol. Abans havia rodat el documental Homenatge a la vellesa de Centelles (1950). Al 1951 va rodar Història d’una joia, amb la participació de molta gent del poble i amb una escena d’acció –una important baralla- rodada al bar Iturri. Després seguiren, Sonata (rodada a can Carreras Artau), Boletada accidentada (1952), La pastoral (1953), i un reportatge sobre la riera de les Gorgues (1957-1958) rodat just abans que desaparegués per sempre més sota les aigües del pantà de Sau i reutilitzat en part posteriorment per fer Pantà de Sau, una crònica de la construcció i els efectes d’aquesta infraestructura.

L’any 1953 va presentar tres pel·lícules que havia filmat al 1952 al Concurs Nacional de Cinema Amateur organitzat pel CEC i totes tres (Scherzo –rodada a Barcelona-, Boletada accidentada i Sonata) foren guardonades. La darrera, a més a més, va ser seleccionada per al Concurs Internacional de Cinema Amateur, on va obtenir el tercer premi.

Quirze Parés l'any 1953

La figura de Quirze Parés està avui dia rodejada d’un tel de misteri a causa de la seva modèstia gairebé militant, una modèstia que ha traspassat a algunes de les persones que el conegueren i que intenten mantenir el seu esperit, fet que ha dificultat força la recerca sobre la figura més important del cinema amateur centellenc. Per aquest motiu és interessant retenir el comentari, viscut en directe per Felip Pous Tarrés:

“Amb ell fèiem tornabodes, paelles, àpats, castanyades, etc.; però no cobràvem mai. Un dia tots plegats vam anar al Liceu”.

I Maria Rosa Garriga, que va actuar en algunes de les pel·lícules, hi afegeix:

“La gent anàvem a veure’l i entre tots es va decidir fer les pel·lícules. Cal deixar clar que tot el material ho pagava ell, i que ningú de nosaltres cobrava res”. A can Carreras Artau, rodant Història d’una joia, “ens van convidar a cafè i la majoria era el primer cop que en preníem”.

El comentari de Felip Pous –esmentat més amunt– serveix per recordar la melomania de Parés i demostra que va ser un dels estiuejants més propers a la població autòctona. L’afició pel cinema li va durar la primera meitat dels anys cinquanta; després canviaria d’aficions i escriuria un dels llibres més importants per a la història del Collsacabra.

Sembla que va ser la consciència de la imminent desaparició del paisatge i dels elements humans que havien de quedar colgats sota les aigües del pantà de Sau el que desencadenà aquesta magnífica recerca. Tot i que s’ha dit que va estar una vintena d’anys per fer el treball de camp, els testimonis que el conegueren afirmen que va ser un període molt més curt (Parés canviava sovint d’afició i aquesta l’emprengué un cop estigué jubilat). El cert és que el seu treball va ser premiat al 1978 per la Fundació Salvador Vives Casajuana, que finalment es féu càrrec de l’edició de l’obra (1985, segona edició al 2001).

El seu vessant d’historiador inclou també els treballs mecanografiats i fotocopiats El llibre de les Ententes (1978) i Sis monografies del Cabrerès (1979).

Quirze Parés de gran

En els darrers mesos s’ha inventariat un fons documental que va arribar a l’Arxiu Comarcal d’Osona amb material que havia estat propietat de Quirze Parés (vegeu això). L’inventari recull les fitxes tècniques de 16 pel·lícules (datades entre 1948 i 1955), els guions de 9 films dels anys seixanta, els guions tècnics de 15 projeccions audiovisuals (diapositives i àudio) i un total de 23 pel·lícules o cintes magnetofòniques. En aquest fons també es conserven una sèrie de trofeus, entre els quals val la pena destacar diverses copes en concursos nacionals de cinema amateur (1949-1954), la medalla a la millor pel·lícula del XV Concurs Internacional de Cinema Amateur de Brussel·les (per l’obra Sonata) i la medalla del tercer premi de la Federació de Cineastes Amateurs de Bèlgica, totes dues de 1953. En total, l’arxiu té en dipòsit un total de 28 medalles o copes obtingudes per Quirze Parés en certàmens cinematogràfics.

Quirze Parés va morir el 23 de març de 1993, quan tenia 84 anys. Més endavant ho faria la seva dona. El fet de no haver tingut fills dificulta en gran manera la recuperació de la figura del Quirze Parés home i excursionista.

En podreu saber una mica més en aquest article signat per Antoni Pladevall (pàgines 5-7).