El cavall de Sant Jaume a Zamora

En algunas localidades zamoranas así como en otros muchos
lugares de España, algunas rocas han mostrado, desde antiguo,
unas extrañas marcas.
Estas huellas han sido conocidas, desde muy antiguo, por los
pastores, cazadores y campesinos que habitaban aquellos valles,
pero, antiguamente, nadie conocía su verdadero origen. En siglos
pasados y como consecuencia de la invención de la leyenda de la
aparición milagrosa, de “Santiago Matamoros”, fueron atribuidas
por la gente de la comarca a marcas de pisadas dejadas por el paso
del caballo del Apóstol Santiago, cuando iba de camino a la batalla.
Més informació

El Roquer de Castellterçol

Als afores de Castellterçol, a tocar del polígon industrial El Vapor, però a l’altra banda del torrent de Font Calents, s’aixeca una austera construcció que podria datar del segle XVI. És coneguda com el Roquer i aprofita una balma natural per poder-hi construir un rentador de llana. Una petita sèquia recull l’aigua del torrent i la condueix fins al seu interior, on hi ha un parell de canals paral·lels per on corre l’aigua que en altres temps servia per preparar la llana que va donar fama a la població. Una pica i un foc per escalfar l’aigua completen els elements més significatius de la planta baixa. Unes escales condueixen al primer pis, enrajolat, on la llana es posava a eixugar. La visita es pot completar arribant-vos fins a les poues de la Ginebreda, uns tres-cents metres més enllà de l’entrada al polígon, per la carretera que duu a Moià (aparqueu a la primera entrada a la dreta; un camí porta a la primera poua, que es veu des de la carretera).

Si escoltéssim atentament aquesta construcció, segurament ens explicaria que al 1772 una seixantena de teixidors es varen organitzar perquè els paraires del poble no els donaven feina i havien hagut d’anar-la a buscar a Centelles. Per evitar-ho, els paraires varen aprovar una taxa que gravava les peces teixides a compte de paraires forasters.

Al final, la taxa va haver de ser retirada, però el conflicte no es va acabar, perquè els dirigents gremials van intentar que només es pogués treballar amb la roba rentada al poble (segurament al Roquet). Els fets es varen precipitar: “Grande fue el trastorno [que] ocasionaron a esta villa los Texedores (…) comparecieron unos papeles en muchas de las puertas de los 24 de la Junta [del gremi] unos dessian fuego otros quitarle el cuello otros la cabessa (…)”. Aquests pasquins anònims havien estat redactats per “los capatasses de los texedores”, per defensar-se d’uns paraires que pretenien “abatir a los texedores obligandoles a trabajar para ellos solos”. Era una mena de pacte de fam que els obligava a acceptar les seves condicions de producció.

Una carta del 2 de setembre de 1773, firmada per “Tots los pobres”, demana que hi intervingui la Junta de Comerç perquè “(...) desde que no podem treballar per Centelles nosaltres ni nostres criaturas avem de passar la vida ab una gran miseria que lo que mes nos tormenta es la talent y tanta que casi se pot dir fam (...)”. En resposta, els representants gremials varen posar per escrit l’origen del conflicte: “(...) estos texidós quieren libertad, y no sobordinacion (sic) a las constituciones de la Cofradia; quieren trabajar a medida de su antojo, y no conforme a la ley. Antonio Santa Creu es el apoyo de toda esta calidad de gente, en su cassa son continuas las juntas, alli se fraguan los enredos, se mormura (sic) de todo el Pueblo y por fin se remata con porrones de vino, allí pierden el tiempo y gastan lo poco que ganan[,] fomentan la discordia y dan realses a la pobreza, y despues con la capa de Pobres, aparentan sus enredos, y mienten sin medida (...)”. Alguns teixidors de Castellterçol marxaven d’aquesta vila: “(...) muchas familias han tenido que desamparar la villa por no tener que trabajar, ni hallar cosa alguna respectiva al oficio en que emplearse, y las demas que quedan se ven subordinadas y subyugadas a la voluntad de los 24 (...)”. Aquesta referència als 24 remet al control del gremi per part d’un grup de 16 paraires i 8 teixidors que controlaven l’associació de manera vitalícia i que estaven emparentats entre ells per llaços familiars o d’amistat. Això hauria fet que els directors del gremi no s’escollissin entre els mestres més hàbils, fet agreujat perquè hi havia teixidors que volien treballar a jornal i que acabaven acceptant qualsevol producte, encara que fos de mala qualitat, perquè “(...) hazen tres, ô quatro piezas al año siendo jornaleros lo restante del año”.

L’any 1792 tindria lloc un segon conflicte quan Joan Viladecans, menor d’edat que havia entrat com a aprenent a casa del mestre Manel Rogé, l’abandona interrompent així el procés d’aprenentatge que havien pactat. El noi va demanar  dos o tres dies de festa per anar a ajudar el seu pare i va aprofitar el permís per passar a treballar amb un altre paraire, però quan aquest el va voler inscriure a la matrícula del gremi com a aprenent, no ho va poder fer perquè contravenia les disposicions gremials.

La resposta dels cònsols del gremi és prou aclaridora del que estava en joc: “(…) lo cierto hes (sic) que dicho aprendiz biendo que el Baile no administra Justicia va por las Boticas trabajando coma â (sic) mancebo y ganando su jornal; y si esto continua en permitirse ay otros Aprendises que ya dicen haran lo proprio lo que es en perjuicio de los individuos del Gremio y en descredito de la fabrica de Castellterzol (...)”.

El potent gremi d’una de les poblacions llaneres més importants del país, que havia estat capaç de construir el magnífic edifici del Roquer, era, en el fons, un gegant amb peus de fang que trontollava quan els joves trobaven feina fora del seu àmbit de control. La intervenció de la Junta de Comerç va donar la raó al gremi, però puntualitzava que la relació entre mestres i aprenents es podia trencar per consentiment mutu o per acomiadament de l’aprenent. Era, en el fons, un atac al predomini econòmic gremial, els representants del qual trobaven injust que després d’ensenyar un aprenent se n’aprofités un altre mestre.

Bolonya under construction

Són les nou del matí. La classe ha començat; el powerpoint és a punt i el professor comença a explicar la lliçó. Durant deu minuts aniran entrant alumnes i el professor perdrà reiteradament el fil del que explica. Al cap de deu minuts, amb sort, hi haurà el silenci necessari perquè una persona normal pugui entendre el que el professor va explicant. En funció de diferents variables, encara avui dia per discriminar, més tard o més d’hora algun alumne de darrera fila es quedarà adormit sobre la cadira. Més endavant, alguns altres pesaran figues. És normal, és divendres i ahir hi va haver festa universitària. El professor té ganes de parar la classe i dir-li al dormilega si ha perdut les claus de casa i ha vingut a l’aula a fer el que aquella nit no ha pogut fer en el seu llit. Per prudència calla i continua la classe... això mentre no ronqui, és clar (l’alumne, vull dir).

Segueix el curs de la classe dins la tònica habitual. Això fins que el timbre indica que és l’hora del cafè. Per sort el dormilega s’ha despertat amb l’enrenou de la classe i no es quedarà tot sol. El professor aprofita els darrers segons per donar instruccions: després de classe es farà un exercici sobre el que s’acaba d’explicar. Mentre la majoria d’alumnes van a fer el cafè (alguns i algunes s’enduen abrics i maletes, senyal que ja no tornaran), uns quants es queden per parlar amb el professor. Fa un mes que ha començat el curs i el professor es tornarà a quedar sense cafè perquè haurà d’explicar a alguns alumnes que s’acaben de matricular com funciona l’assignatura. La setmana que ve és la darrera setmana del seu bloc i encara hi ha alumnes que s’estan matriculant!  Mentrestant, una alumna (en aquest cas el gènere és indiferent) que sembla apressada es fa veure i el professor li demana que vol: que si l’exercici que farem després és puntuable o no? Ah, d’acord i passi-ho bé; i fins la setmana que ve, perquè l’activitat no és avaluable. Ho pregunta una alumna, però el professor pel rabill de l’ull veu que la resposta és processada per uns altres alumnes que feien kurrillo al voltant de l’escena.

Quan el professor ha explicat el sistema d’avaluació als nous alumnes ja és hora de reprendre la classe. Deu minuts més perquè tothom, menys uns quants, es posi al seu lloc. S’explica l’activitat i alguns alumnes desapareixen discretament; altres ho fan embolicats en un discurs que ve a dir que a casa treballaran millor o que han d’anar a fer una cosa superimportantíssima. Si queda el deu per cent de la classe, el professor pensarà: ara sí que es pot treballar. El professor està content, perquè després de mig matí podrà començar a fer alumnes a la bolonyesa.

Un dia, algú li explicarà un xistu que el farà pensar: li diem Bolònia, però li hauríem de dir Venècia. Ah sí, per què? Perquè fa aigües pertot arreu.

Acabada la classe, el professor explicarà el mateix a un altre grup d’alumnes. Només són quaranta alumnes, perquè així la bolonyesa alumnil queda més lligada. Com que és la segona vegada que explica el mateix, el professor acabarà una mica abans i potser ho explicarà millor. A la darrera reunió del departament es va parlar de canviar l’ordre dels grups per evitar crear diferències i, d’aquesta manera, assegurar que tots els alumnes reben la seva dosi de bolonyesa de pitjor qualitat. No hi va haver acord; tot depèn del criteri dels delegats de l’alumnat.

De sobte, de darrera fila, s’aixeca una alumna, que camina per l’aula sense mirar a ningú. El professor deixa d’explicar i fa hipòtesis: potser se li ha posat en marxa el vibrador (del telèfon!), potser és una zombi... Però no, aquesta estranya conducta és totalment racional: la noia tenia fred i ha decidit travessar tota l’aula per anar a apagar l’aire condicionat. Com que el professor se la mira amb cara estranyada, alguns alumnes comencen a explicar que és la delegada: té immunitat diplomàtica. Li diem Bolònia, però li hauríem de dir república bananera.

Arreglat el malentès de la temperatura, el professor comenta un exercici a un estudiant de periodisme: això és Bolònia en estat pur, el frec a frec rousseaunià entre educand i educat. Resulta que havia de contestar una pregunta i ha fet una resposta de 30 línies sense cap punt i a part, tot plegat està mal puntuat, desestructurat, etc. però li haurà de dir que està millor que l’exercici anterior (en el qual havia escrit dues pàgines sense cap punt i a part i ni un sol accent). El contingut és el menys important, el que compta és que el noi progressa adequadament, que vol dir que l’alumne té dret a arribar fins allà on vulgui.

El noi no està d’acord amb el professor. Diu que tot són punts de vista, que enlloc no s’ha escrit que no es puguin fer paràgrafs de trenta línies i que les faltes d’ortografia són el resultat d’un nosequè que li passa al seu ordinador... A més, si el professor no entén el que ell volia dir amb aquella frase, no és el seu problema, però que la frase s’entén. No hi ha acord. El professor ha d’acabar dient que no és per la seva autoritat, però que qui sap si allò està ben escrit o mal escrit és el professor. I ja hi som: a sobre vols que m’ho empassi perquè tu ets el professor i jo l’alumne.

Com que no hi ha hagut acord, l’alumne ha demanat la convocatòria d’un tribunal extraordinari per decidir si la nota és justa o no. Quan el tribunal es reuneix, als seus membres els cauen calces i calçotets: és Venècia, però ens agrada seguir-li dient Bolònia (i ni som conscients que se li ha de dir Bolonya).

Somniava Descartes amb tot-terrenys?

Els temps estan canviant. Es miri per on es miri, les dades indiquen un increment de la pobresa a casa nostra. Les darreres xifres publicades per la Fundació Bofill, per exemple, parlen d’un  20% de la població catalana com a pobra. I, a més a més, indiquen que aquesta xifra ha augmentat en dos punts amb la nova conjuntura de crisi. En el mateix sentit, les dades de la taxa de risc a la pobresa que publica l’Institut d’Estadística de Catalunya per a l’any 2010 situen aquesta xifra en el 19,9%. La mateixa font indica que hi ha gairebé tres punts de diferència entre els homes i les dones, que el 32% de les persones grans es poden considerar pobres i que els joves ho són gairebé en la mateixa mesura que la mitjana (19%). Fins aquí els números. Famílies monoparentals, dones soles, persones sense feina i persones immigrants posen cara al problema.

Els temps estan canviant i potser el nostre temps mai no tornarà, fonamentalment perquè sembla que no es tracta només d’un canvi quantitatiu. La pobresa està afectant col·lectius estratègics, com les dones o les persones grans, i, en afectar el 80% de les famílies immigrants, fa encara més difícil la vertebració d’una estructura social acollidora i igualitària. D’altra banda, algunes actuacions polítiques, justificades amb la boca petita en nom de la racionalitat econòmica, fan preveure un escenari que en cap cas no sembla que pugui millorar a curt termini.

El problema de la pobresa, però, no és un problema individual i d’aquest fet en deriva la repercussió que té sobre el conjunt de la societat.

La pobresa acostuma a associar-se a majors riscos per a la salut i a menors oportunitats educatives; així mateix, les polítiques de beques dels darrers anys només han arribat a una de cada tres llars pobres, segons dades de la Fundació Bofill. Sembla, com diu aquest estudi, que “l’educació perd la força neutralitzadora de les desigualtats i  l’origen familiar torna a guanyar pes”. O, dit altrament, que l’ascensor social que era l’educació està “out of order” i que, a més, no sabem si mai més tindrem servei tècnic per cridar-lo a l’ordre. Segons les dades de la mateixa Fundació Bofill, el 21% de les persones que vivien a Catalunya va descendir en l’escala social entre 1955 i 2009. I, per si fos poc, en el 70% dels casos, ni tan sols el matrimoni no els va assegurar una parella amb nivell d’estudis superiors, parella que els podria haver ajudat a l’ascens social.

Tot plegat només ens pot fer pensar que les possibilitats de millora social són, en els darrers anys, poques en comparació amb la situació d’algunes dècades enrere. El somni de viure en un país ric s’ha esvaït en pocs mesos mentre el malson del deute accelera la tornada al món de la crua realitat.

En aquest context, un 44% de les llars catalanes diuen que arriben a final de mes amb dificultats o amb moltes dificultats (58% en les llars més joves). Aquest no és tampoc un bon indicador del nou context social en què estem vivint. Persones i llars sense capacitat de consum asseguren una demanda que potser ni l’obsolescència més ben planificada ni el màrketing més treballat no podran reactivar. Parlant amb la gent se sent que un nou fantasma recorre Europa: el món tal com el coneixíem s’ha acabat.

D’altra banda, un estudi elaborat pel sindicat UGT, amb dades de 2011, indica que a Catalunya hi havia més de 450.000 persones ocupades que eren pobres o estaven en greu risc de ser-ho (setanta mil més que l’any anterior). Es fa difícil imaginar una situació més frustrant que la d’una persona que ha de treballar o pluritreballar per continuar sent pobre. Situació frustrant que, pel que es desprèn d’un informe de Càritas, afectava un de cada quatre pobres espanyols. Les persones que es troben en aquesta situació reben el nom de working poors (treballadors pobres) i són la mostra més clara del fracàs d’un sistema que, traient de context les paraules de Descartes, havia de convertir-nos en amos i posseïdors de la natura i permetre així gaudir dels fruits de la terra sense esforç i conservar la pròpia salut.

En aquest context no es fa estrany que siguem un país amb un sector informal sobredimensionat i amb un mercat laboral dualitzat entre un sector que els experts anomenen primari, amb llocs de treball que ofereixen salaris elevats, bones condicions de treball i possibilitats de promoció, i un mercat de treball secundari, caracteritzat per tenir pitjors sous i condicions de treball i poques possibilitats de promoció. Un país -i consti que ho diu la Fundació Bofill- on la meritocràcia sembla que continua estructurant el país, tot i que es mantingui una constant desigualtat d’oportunitats educatives entre els extrems socials des dels anys noranta. Aquesta desigualtat d’oportunitats educatives podria fer créixer el sentiment que no n’hi ha prou amb els mèrits per tenir una bona posició social, que més val néixer amb estrella que ser estrellat. 

En un moment de crisi com l’actual, el sector de l’automòbil -la icona del segle XX- ofereix un clar exemple del que està passant en els darrers mesos: tots els segments han caigut excepte el de luxe (que ha crescut un 83%), els tot-terrenys petits i els monovolums grans (que ho han fet en un 22% i un 11%, respectivament). En un context de crisi econòmica i de dimonització de la despesa pública, l’estat espanyol sembla que ha optat per renovar les ajudes al sector de l’automoció (Programa d’Incentius al Vehicle Eficient - PIVE). Però per mantenir la resta de la societat cal també assegurar una educació de qualitat. Si no, un dia ens haurem de lamentar que, del somni de Descartes, només en quedaran els tot-terrenys. I el pobre Descartes, fill d’una família noble que es va poder vendre algunes propietats per dedicar-se al cogito ergo sum (penso, i per tant existeixo), de pobre en tenia més aviat poc.

Presentació de llibre

El Patronat d’Estudis Osonencs, coincidint amb el Dia Meteorològic Mundial, us convida a la presentació del darrer llibre publicat pel Patronat, Temps atmosfèric, rituals religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII, de Francesc Roma i Casanovas.
La presentació anirà a càrrec del Dr. Mariano Barriendos Vallvé, professor de la Universitat de Barcelona especialitzat en climatologia històrica.

L’acte tindrà lloc el divendres 23 de març, a les 8 del vespre al Temple Romà de Vic.

Soler i Santaló, excursionista científic

El proper dimecres, 21 de desembre de 2011, es presentarà el primer volum de l’obra Seduït per valls i cims, un recull de les fotografies més emblemàtiques de Juli Soler i Santaló (1865-1914) que es conserven a l’arxiu Fotogràfic del CEC.
L’obra ha estat publicada pel Centre Excursionista de Catalunya i l’editorial PRAMES. Aquest llibre conté un parell de textos que acompanyen les fotografies, el primer dels quals ha estat fet per mi mateix. En ell, intento demostrar que, al costat del Soler pirineista, hi ha també un Soler excursionista científic.
De fet, potser algun dia transcriuré el text del que penso explicar en aquest acte. Però el que sí que puc dir ara mateix és que, comentant una excursió de 1910, quatre anys més tard, Soler feia referència a un treball “que des de ja fa anys vinc dedicant a l’estudi de les valls que comprenen la zona dels Alts Pirineus aragonesos des de la Navarra fins a Catalunya”.
Per aquesta i altres raons, és clar que, al costat del Soler pirinaista, hi ha un Soler científic, un home que va participar en el descobriment i exploració d’un element tan emblemàtic i tan poc muntanyenc com són les pintures rupestres de Cogul.

La presentació tindrà lloc a la sala Costa del Centro Aragonés, carrer de Joaquim Costa, 68, de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre del dia 21 de desembre.

Cent anys d'excursionisme a Vic

Arxiu de so de la conferència "Cent anys d'excursionisme vigatà", feta a Vic al novembre de 2011.

Si no funciona, busca'l aquí. 

El dissabte dia 12 de novembre a 2/4 de 8 del vespre es farà al Temple Romà l’acte acadèmic anual del Patronat.
L'acte, com sempre, comptarà amb una conferència que en aquesta ocasió anirà a càrrec del Dr. Francesc Roma i Casanovas, historiador i geògraf, i portarà per títol: “Més d’un segle d’excursionisme vigatà”. La conferència inicia el cicle que el Patronat d'Estudis Osonencs i la Unió Excursionista de Vic dedicquen a la commemoració de 100 anys d'excursionisme a Osona en l'escaiença dels 100 anys de la fundació del Centre Excursionista de Vich.
En el decurs de l'acte es farà públic el veredicte del Premi Plana de Vic 2011, dedicat a treballs de l'àmbit de les lletres, i finalment es faran públics els noms de les persones o entitats a qui el Patronat concedeix enguany la distinció de Membres de Mèrit.