Somniava Descartes amb tot-terrenys?

Els temps estan canviant. Es miri per on es miri, les dades indiquen un increment de la pobresa a casa nostra. Les darreres xifres publicades per la Fundació Bofill, per exemple, parlen d’un  20% de la població catalana com a pobra. I, a més a més, indiquen que aquesta xifra ha augmentat en dos punts amb la nova conjuntura de crisi. En el mateix sentit, les dades de la taxa de risc a la pobresa que publica l’Institut d’Estadística de Catalunya per a l’any 2010 situen aquesta xifra en el 19,9%. La mateixa font indica que hi ha gairebé tres punts de diferència entre els homes i les dones, que el 32% de les persones grans es poden considerar pobres i que els joves ho són gairebé en la mateixa mesura que la mitjana (19%). Fins aquí els números. Famílies monoparentals, dones soles, persones sense feina i persones immigrants posen cara al problema.

Els temps estan canviant i potser el nostre temps mai no tornarà, fonamentalment perquè sembla que no es tracta només d’un canvi quantitatiu. La pobresa està afectant col·lectius estratègics, com les dones o les persones grans, i, en afectar el 80% de les famílies immigrants, fa encara més difícil la vertebració d’una estructura social acollidora i igualitària. D’altra banda, algunes actuacions polítiques, justificades amb la boca petita en nom de la racionalitat econòmica, fan preveure un escenari que en cap cas no sembla que pugui millorar a curt termini.

El problema de la pobresa, però, no és un problema individual i d’aquest fet en deriva la repercussió que té sobre el conjunt de la societat.

La pobresa acostuma a associar-se a majors riscos per a la salut i a menors oportunitats educatives; així mateix, les polítiques de beques dels darrers anys només han arribat a una de cada tres llars pobres, segons dades de la Fundació Bofill. Sembla, com diu aquest estudi, que “l’educació perd la força neutralitzadora de les desigualtats i  l’origen familiar torna a guanyar pes”. O, dit altrament, que l’ascensor social que era l’educació està “out of order” i que, a més, no sabem si mai més tindrem servei tècnic per cridar-lo a l’ordre. Segons les dades de la mateixa Fundació Bofill, el 21% de les persones que vivien a Catalunya va descendir en l’escala social entre 1955 i 2009. I, per si fos poc, en el 70% dels casos, ni tan sols el matrimoni no els va assegurar una parella amb nivell d’estudis superiors, parella que els podria haver ajudat a l’ascens social.

Tot plegat només ens pot fer pensar que les possibilitats de millora social són, en els darrers anys, poques en comparació amb la situació d’algunes dècades enrere. El somni de viure en un país ric s’ha esvaït en pocs mesos mentre el malson del deute accelera la tornada al món de la crua realitat.

En aquest context, un 44% de les llars catalanes diuen que arriben a final de mes amb dificultats o amb moltes dificultats (58% en les llars més joves). Aquest no és tampoc un bon indicador del nou context social en què estem vivint. Persones i llars sense capacitat de consum asseguren una demanda que potser ni l’obsolescència més ben planificada ni el màrketing més treballat no podran reactivar. Parlant amb la gent se sent que un nou fantasma recorre Europa: el món tal com el coneixíem s’ha acabat.

D’altra banda, un estudi elaborat pel sindicat UGT, amb dades de 2011, indica que a Catalunya hi havia més de 450.000 persones ocupades que eren pobres o estaven en greu risc de ser-ho (setanta mil més que l’any anterior). Es fa difícil imaginar una situació més frustrant que la d’una persona que ha de treballar o pluritreballar per continuar sent pobre. Situació frustrant que, pel que es desprèn d’un informe de Càritas, afectava un de cada quatre pobres espanyols. Les persones que es troben en aquesta situació reben el nom de working poors (treballadors pobres) i són la mostra més clara del fracàs d’un sistema que, traient de context les paraules de Descartes, havia de convertir-nos en amos i posseïdors de la natura i permetre així gaudir dels fruits de la terra sense esforç i conservar la pròpia salut.

En aquest context no es fa estrany que siguem un país amb un sector informal sobredimensionat i amb un mercat laboral dualitzat entre un sector que els experts anomenen primari, amb llocs de treball que ofereixen salaris elevats, bones condicions de treball i possibilitats de promoció, i un mercat de treball secundari, caracteritzat per tenir pitjors sous i condicions de treball i poques possibilitats de promoció. Un país -i consti que ho diu la Fundació Bofill- on la meritocràcia sembla que continua estructurant el país, tot i que es mantingui una constant desigualtat d’oportunitats educatives entre els extrems socials des dels anys noranta. Aquesta desigualtat d’oportunitats educatives podria fer créixer el sentiment que no n’hi ha prou amb els mèrits per tenir una bona posició social, que més val néixer amb estrella que ser estrellat. 

En un moment de crisi com l’actual, el sector de l’automòbil -la icona del segle XX- ofereix un clar exemple del que està passant en els darrers mesos: tots els segments han caigut excepte el de luxe (que ha crescut un 83%), els tot-terrenys petits i els monovolums grans (que ho han fet en un 22% i un 11%, respectivament). En un context de crisi econòmica i de dimonització de la despesa pública, l’estat espanyol sembla que ha optat per renovar les ajudes al sector de l’automoció (Programa d’Incentius al Vehicle Eficient - PIVE). Però per mantenir la resta de la societat cal també assegurar una educació de qualitat. Si no, un dia ens haurem de lamentar que, del somni de Descartes, només en quedaran els tot-terrenys. I el pobre Descartes, fill d’una família noble que es va poder vendre algunes propietats per dedicar-se al cogito ergo sum (penso, i per tant existeixo), de pobre en tenia més aviat poc.