El convit del Centre Excursionista de Terrassa a participar en un acte amb motiu del seu 75è aniversari ha estat l’oportunitat per repensar alguns aspectes del nostre excursionisme en el moment actual.
Em sembla que és innegable que avui dia l’excursionisme viu una situació crítica. De fet, potser sempre ho ha estat, en situacions crítiques, l’excursionisme. En tot cas, faig servir l’adjectiu crític per fer referència a què el nostre excursionisme es troba davant d’un moment de canvi, un moment crucial, que etimològicament fa referència a un encreuament o cruïlla. En aquest moment, l’excursionisme ha de prendre partit i, tot i que és possible que en el futur es plantegin temes o reptes que ja es varen donar en el passat, avui dia caldria saber donar-los una resposta adequada als nous temps. I aquesta ha de ser una resposta excursionista!
L’excursionisme ha de prendre partit i evitar que el temps decideixi per nosaltres. És cert que podem ajornar la decisió 5-10 anys, però no ho podem fer indefinidament (si no volem que el temps decideixi per nosaltres).
El problema és que si no fem valdre l’excursionisme, l’accés esportiu (o no) al medi natural es pensarà des del punt de vista turístic, com he tingut ocasió de comprovar en diferents trobades sobre turisme de muntanya que varen tenir lloc l’any 2010. Els agents que promocionen el turisme, en aquests actes, no s’han recordat de convidar cap representant excursionista. Fins i tot els mapes de camins d’algunes comarques s’han fet sense comptar amb el món excursionista. Fins i tot es podria pensar que l’administració quan planifica l’accés al medi natural pensa més en el turista que en l’excursionista. Com a mínim això és molt clar en els parcs naturals que conec.
En aquest context, quan l’excursionisme ha de prendre partit, el problema més important és que, ara menys que mai, no tenim clar com respondre la pregunta de què és l’excursionisme? I per tant no sabem què hem de demanar com a excursionistes.
Si volem definir l’excursionisme, haurem de mirar quines pràctiques es duen a terme, i ja sabem que n’hi podem trobar una dotzena llarga (escalada, esquí, BTT, descens d’engorjat, senderisme, etc.). També sabem que les més populars són l’excursionisme en sentit estricte (caminada), l’alpinisme, el senderisme i l’escalada, precisament per aquest ordre.
Dit això, segur que estarem d’acord que no podem definir l’excursionisme només a partir d’aquestes pràctiques. És a dir que la definició de l’excursionisme com a fet social no pot reduir-se a la de l’excursionisme en sentit estricte: excursionisme no és només caminar o escalar... no només és esport. I sobretot, no volem que ho sigui en el futur.
És possible que haguem de parlar més d’esports de muntanya que no d’excursionisme. Però llavors, què uneix tots aquests esports. Què és l’excursionisme en sentit ampli? (si és que encara existeix).
En altres llocs hem establert que l’excursionisme és molt divers (tant en les pràctiques com en les maneres d’entendre’l) i que no són pocs els excursionistes que pensen que actualment és diferent del que havia estat abans. Això em sembla clar, com a mínim en un sentit molt concret: ara més que mai l’excursionisme s’ha convertit en una oportunitat de negoci, un nínxol de mercat. L’espai dedicat a una certa pràctica de muntanya en alguns supermercats o les experiències com algunes rutes temàtiques excursionistes (carros de Foc, Cavalls del Vent, etc.) en són bones proves.
Malgrat tot, també sabem que continua sent vist i sentit com una manera de viure, i no només com una suma d’activitats esportives. Aquesta manera de viure (o filosofia de la vida, si ho preferiu) és una manera de (re)trobar un món millor, un món on hi ha més salut (precisament pel seu vessant esportiu, tot i que altres dimensions incideixen en la salut mental), un món més verd (o, com es diu avui dia, més sostenible). També és una manera de trobar un món més just, on la solidaritat regni per sobre dels egoismes i on la competició sigui una forma de passar-ho bé i no una finalitat en ella mateixa; un món on el màrketing extrem d’alguns alpinistes no hi tingui cabuda, en honor de la sinceritat. Un món també més independent, que hagi exercit el seu dret a decidir, com hem vist darrerament...
Aquesta manera de viure s’acompanya d’una determinada ètica que es basa en el respecte, la solidaritat i que es preocupa pel medi ambient, tot i no ser necessàriament militant.
Aquesta preocupació pel medi ambient es veu en les campanyes que històricament han fet diferents entitats excursionistes per protegir el nostre patrimoni natural o cultural. Però sembla que, amb el pas del temps, el nostre excursionisme ha estat incapaç d’estructurar el seu paper social a un nivell més ampli (i que consti que això no vol dir necessàriament donar les culpes a la Federació). El que vull dir és que hi ha hagut campanyes de defensa, però poca concertació i coordinació entre elles. De fet, ni tan sols Mountain Wilderness no ha arrelat al nostre país.
És, tot plegat, una mostra de la desunió excursionista en què ens movem avui dia. Una desunió no ha parat de créixer en els darrers anys, a mida que el nombre d’entitats federades ha anat augmentant, i que i fa molt difícil tenir una sola veu davant l’administració i la societat.
En el mateix sentit, segurament és cert que les entitats, en alguns casos, han començat a competir les unes amb les altres: a veure qui surt més a la tele, a veure qui creix més, qui fa la marxa més nombrosa...
Ara bé, pot ser que en les noves entitats es trobi la solució als nostres problemes? No ho sé, segurament no. El que és indiscutible és que tenim més entitats que mai (i més associats i federats). En aquest context, pot resultar força sobtat parlar de crisi de l’excursionisme, i encara més de la seva mort.
Però les noves entitats són generalment petites, estan força descentralitzades i algunes fan un tan ús intensió de les noves tecnologies que bé es pot afirmar que són entitats virtuals.
La pregunta clau és si serem capaços, en aquest context, d’articular un discurs excursionista unitari?
En contra del que podria semblar, jo crec que sí, però potser no amb les eines de sempre. I crec que la solució passa per un fet que acabo d’apuntar i que té una rellevància transcendental: l’aparició de noves comunitats virtuals (fins i tot clubs) que funcionen –gràcies a la xarxa- com a espais de relació, cooperació i ajuda mútua, de resistència i de formació d’identitats. I també com a espais alternatius, als centres excursionistes tradicionals.
Els periodistes i sociòlegs acostumem a parlar de la construcció social de la realitat. I és força evident que la realitat la construïm socialment. Pel que ens afecta, avui dia la realitat excursionista es construeix socialment i en bona part en format digital. Això no vol dir que el futur excursionista passi exclusivament pel món digital. Però les noves comunitats virtuals hi tindran un gran pes. I les entitats “tradicionals” no poden deixar escapar aquesta oportunitat. És l’única manera de respondre, excursionistament, a la situació de cruïlla en què es troba el nostre excursionisme avui en dia.
