Bells camins que no menen enlloc

Ai del qui no pot torbar-se, pobre del qui sigui esclau dels horaris i de les fites quilomètriques!
Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?
Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.

Prudenci Bertrana, 1911.
Vegeu el text complet aquí

Dicen que tienes veneno en la piel...

Y que estás hecha de plástico fino... A propòsit d'això...

I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida

Miquel Martí i Pol

Dionís Puig, introductor de l'espeleologia a Catalunya

Per aquelles coses que passen a la vida, he hagut d'escanejar un article de fa quinze anys sobre la figura de Dionís Puig i Soler, a qui Font i Sagué va considerar el pare de l'espeleologia a Catalunya.
Ho trobareu al fitxer adjunt i en aquest article.
Vegeu l'article aquí.

Marià Faura i Sans, espeleòleg

Encara no he tingut temps de llegir-lo, però no em sé estar de fer-ho saber. Segur que el contingut està a l'alçada de les expectatives:

Faura

I aquella mala salut de ferro!

L'any 1996 estava concençut que l'excursionisme havia mort. Ara crec que potser encara no ha mort.
Està clar que això de la mort de l'excursionsime va ser dues coses alhora:

• Una provocació (ja ho he dit altres vegades)
• Un intent d'explicar una situació de canvi en el món excursionista.

Des del segon punt de vista, la idea era que si l'excursionisme havia estat una cosa en els seus primers anys, al final del segle XX havia canviat tant que ja no es podia considerar la mateixa cosa.
Fins aquí cap problema, només algunes picors en cossos aliens que el temps ha fet oblidar.
Ara bé, resulta que fent la recerca sobre l'excursionisme que m'ha ocupat durant els darrers anys m'he adonat de la següent situació.

• L'excursionisme s'ha esportivitzat fins a un extrem fins ara no imaginat.
• Malgrat això, mai abans no havia estat practicat per tantes persones ni hi havia hagut tants clubs com ara.

Aquestes dues premises permeten seguir mantenint la hipòtesi de la mort de l'excursionisme.
Però hi ha un tema sobre el qual cal meditar: en fer la meva recerca vaig buscar persones que responguessin afirmativament quan se'ls demanava si eren excursionistes.
Això vol dir que, més enllà de practicants de l'escalada, l'esquí, el senderisme, la BTT, etc. hi ha alguna cosa que els (ens) uneix. Alguna cosa ens porta a identificar-nos com a excursionistes i a sentir-nos part d'un fet social.
De manera que, hores d'ara, no tinc clar que es pugui dir que l'excursionisme és mort. Més aviat hauríem de parlar d'un excursionisme minoritari.
Però l'excursionisme existeix i es manifesta i es constitueix per una manera d'entendre la realitat.
Un altre dia hi haurem de tornar.

Definició d'excursionisme

Ja fa anys que parlem de la crisi de l'excursionisme. Fins i tot hem arribat a pronosticar la seva mort. La veritat és que amb aquesta expressió ens referim al canvi substancial que ha viscut aquest fet social i, a més a més, ho fem des d'una determinada òptica valorativa.

Vull dir, ras i curt, que és un concepte que potser caldria revisar. Això em porta a intentar definir l'excursionisme, tasca -com bé sabeu- gens fàcil.
Després de donar-li voltes -no hi ha res com pensar que algú et preguntarà què és això de l'excursionisme? per posar la neurona en marxa- he arribat a la conclusió (provisional) que l'excursionisme podria ser:

Una sèrie d'esports o pràctiques que es desenvolupen a la muntanya i que tenen en comú que són considerats com alguna cosa més que un esport

Això vol dir que hem d'acceptar que cal distingir entre un excursionisme en sentit estricte (que podríem anomenar marxa) i un excursionisme en sentit ampli que és al que s'aplicaria aquesta definició.
Com que el final de la definició suggereix que l'excursionisme és una realitat diferent de l'esport, cal matisar que aquesta cosa més que un esport que tenen en comú totes les activitats de muntanya fa referència a una forma de vida, una ètica o fins i tot una actitud existencial.
O sigui, que l'excursionisme en sentit ampli, aquell que pren en compte la seva dimensió socioambiental, seria un conjunt de pràctiques esportives que, a més a més d'unes regles de joc, tenen en comú una determinada ètica o manera de viure.
Un altre dia haurem de mirar de concretar una mica més aquesta ètica.
De moment, donem-li voltes.

La tesi ja és a punt

Finalment arriba el final.

El proper dimecres 27 de gener, a les 11 del matí i a la Sala de Graus de la Fundació Blanquerna (edifici la Tamarita), tindrà lloc la lectura de la tesi "E-xcursionismeS 2.0. L'excursionisme català a l'inici del segle XXI".


Si voleu venir, hi sóu convidats.
Com arribar.