L’estudi de l’excursionisme a casa nostra s’ha fet majoritàriament des d’un punt de vista històric. Per contra, les recerques sobre la situació actual són escasses. Segurament això es deu a la imatge històricament construïda del fet excursionista a Catalunya, en la qual s’ha vinculat de manera gairebé indestriable excursionisme i nacionalisme. D’altra banda, també podria ser que aquest fet estigués relacionat amb la imatge d’activitat burgesa d’aquesta pràctica, imatge que hauria portat determinats historiadors i historiadores, en un context acadèmic i social determinat, a desinteressar-se’n.
De fet, prescindint del context social i polític de cada moment, en la història de l’excursionisme català es troben dos grans moments històrics, separats per una fita cronològica que se situa al voltant de 1910.
En el primer moment, l’excursionisme va portar a terme moltes activitats que avui dia es consideren desvinculades de la pràctica excursionista (folklore, història, geologia, geografia, botànica, etc.). En conjunt, aquestes activitats només s’entenen sota la llum d’un paradigma nacionalista que estava “inventant” una realitat nacional (Marfany, 1995; Roma, 1996).
El canvi en la composició social del món excursionista, el desenvolupament de les primeres pràctiques esportives a Catalunya, l’aparició d’un nou nacionalisme i altres factors de menor importància varen marcar la segona gran fase d’aquesta evolució històrica. En aquest gran període, l’excursionisme, de manera progressiva i imparable, es va anar definint com una pràctica esportiva. La vinguda del nou règim després de 1939 no va fer més que accentuar i institucionalitzar aquesta realitat (Roma, 2008).
Tota aquesta evolució no es pot separar d’alguns canvis apareguts en diferents àmbits socials com els mitjans de transport (bona part de les pràctiques excursionistes actuals no s’entendrien sense la presència dels automòbils), els mitjans de comunicació (que actualment programen de manera regular informacions sobre l’excursionisme), els àmbits universitaris, polítics, etc.
Des del moment en què les pràctiques esportives s’imposen en el si de les entitats excursionistes, apareixen dues grans tendències que sovint han estat força contraposades.
D’una banda, hi ha les activitats que a grans trets es poden qualificar com a excursionisme científic, o més aviat cultural perquè l’època d’or de l’excursionisme científic és fonamentalment el segle XIX (Martí, 1994; Roma, 1996). Aquest conjunt de pràctiques són hores d’ara força ben conegudes, sobretot en alguns casos concrets (Mataró, Reus, Granollers, Terrassa, Barcelona, Vic, Manresa, etc.).
D’altra banda, hi ha un conjunt de pràctiques de tipus esportiu que sempre han estat mal conegudes, segurament perquè es varen donar en un context de clar menyspreu per part de les persones més lletraferides i perquè són activitats que més difícilment deixen rastre documental. De tota manera, són aquestes darreres les que avui dia constitueixen un objecte d’estudi d’un gran interès acadèmic, especialment des del punt de vista de les ciències de l’activitat física i l’esport.
Aquest doble vessant excursionista, un vessant predominantment esportiu i un vessant majoritàriament cultural, ha estat un element dinamitzador en tota la seva història i segurament continua sent-hi present avui dia. (D’altra banda, també ha estat motiu de polèmiques en més d’una ocasió.) En relació al seu paper cultural, l’any 1985 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya publicava La dinamització cultural a les àrees urbanes de nova creació, obra en la qual Pere Baltà afirmava que
“Els excursionistes haurien de procurar establir seccions als centres socials d’aquests barris. Les corals, els grups de teatre, els esplais juvenils, els clubs esportius... És una tasca comuna a portar a terme amb generositat, paciència i fortalesa davant del fracàs per tornar-ho a provar immediatament” (Baltà, 1985; 39).
La importància de les activitats incloses en el bloc esportiu, l’any 1996, va dur el doctorand a escriure un article en què es parlava de la mort de l’excursionisme (Roma, 1996b). En aquell escrit es defensava que les pràctiques excursionistes actuals són tan diferents del que havia estat l’excursionisme tradicional que es podria mantenir que ens trobem davant d’una nova realitat social. Més enllà de l’enrenou que en el seu moment va suposar aquest escrit i de la voluntat polèmica que el seu autor mai no ha amagat, el que es posava sobre la taula era el canvi radical en l’excursionisme a la Catalunya de tombant de segle.
Avui dia, moltes coses han canviat en el món excursionista: des de canvis tècnics, en els mitjans de transport, en la vida associativa, etc. fins a modificacions en l’espai recorregut o en la “mirada” sobre aquest àmbit geogràfic. Més que mai, l’excursionisme és un esport inclòs dins d’una societat en què el consum té un paper molt important (només s’ha de passejar per algun establiment de la casa Decathlon per adonar-se de l’espai que hi ocupa la pràctica excursionista). L’excursionisme també té bona salut, en part, i valgui el joc de paraules, perquè és vist com una activitat que genera un millor estat de salut. També ha estat aprofitat per alguns agents per promocionar turísticament alguna comarca, per la via del marcatge d’itineraris, per exemple.
En aquest sentit, Catalunya compta amb una extensa xarxa de senders. Però no se sap de manera fiable qui els utilitza, quan, amb quina freqüència ni, molt menys encara, amb quines expectatives. Ha esdevingut força habitual que els mitjans de comunicació proposin activitats excursionistes als seus receptors, però no coneixem cap intent de valorar l’impacte d’aquestes accions.
Els espais naturals protegits han augmentat en els darrers anys per la incorporació de nous parcs i l’aparició de noves figures de protecció (ZEPA, PEIN, etc.), però només en alguns casos s’han dut a terme estudis de freqüentació, i només excepcionalment s’ha fet una aproximació al món viscut dels i les excursionistes que s’hi endinsen (un estudi interessant és el d’
Estela Farias (2000) sobre el parc d’Aigüestortes).
Plantejar temes com els que s’acaben d’enumerar no només té un interès acadèmic. Darrere de la voluntat de descobrir les imatges mentals dels practicants excursionistes hi ha un plantejament de gran utilitat social: fins a quin punt alguns accidents de muntanya no estan relacionats amb la imatge (potser distorsionada, en tot cas socialment construïda) que els accidentats tenien del medi que anaven a visitar, en principi per plaer? Fins a quin punt els accidents d’esquiadors fora pista no estan relacionats amb la seva percepció del medi muntanyenc que es troba més enllà de la tanca que separa el terreny més o menys condicionat de l’estació del wilderness?
