Finalment, he trobat l'arxiu que contenia el text original de la tesi sobre la construcció medial de la muntanya a Catalunya.
Amb gran plaer el poso a la xarxa, amb alguns problemes de format, ho reconec. Però crec que ara hi ha tot el que no hi havia en la versió html (per exemple, les il·lustracions).
Si us interessa, la trobareu a http://www.francescroma.net/web/tesiuab.pdf
Qualsevol comentari serà benvingut.
.
divendres, 31 de juliol del 2009
divendres, 24 de juliol del 2009
Aproximació a l’excursionisme a inicis del segle XXI
L’estudi de l’excursionisme a casa nostra s’ha fet majoritàriament des d’un punt de vista històric. Per contra, les recerques sobre la situació actual són escasses. Segurament això es deu a la imatge històricament construïda del fet excursionista a Catalunya, en la qual s’ha vinculat de manera gairebé indestriable excursionisme i nacionalisme. D’altra banda, també podria ser que aquest fet estigués relacionat amb la imatge d’activitat burgesa d’aquesta pràctica, imatge que hauria portat determinats historiadors i historiadores, en un context acadèmic i social determinat, a desinteressar-se’n.
De fet, prescindint del context social i polític de cada moment, en la història de l’excursionisme català es troben dos grans moments històrics, separats per una fita cronològica que se situa al voltant de 1910.
En el primer moment, l’excursionisme va portar a terme moltes activitats que avui dia es consideren desvinculades de la pràctica excursionista (folklore, història, geologia, geografia, botànica, etc.). En conjunt, aquestes activitats només s’entenen sota la llum d’un paradigma nacionalista que estava “inventant” una realitat nacional (Marfany, 1995; Roma, 1996).
El canvi en la composició social del món excursionista, el desenvolupament de les primeres pràctiques esportives a Catalunya, l’aparició d’un nou nacionalisme i altres factors de menor importància varen marcar la segona gran fase d’aquesta evolució històrica. En aquest gran període, l’excursionisme, de manera progressiva i imparable, es va anar definint com una pràctica esportiva. La vinguda del nou règim després de 1939 no va fer més que accentuar i institucionalitzar aquesta realitat (Roma, 2008).
Tota aquesta evolució no es pot separar d’alguns canvis apareguts en diferents àmbits socials com els mitjans de transport (bona part de les pràctiques excursionistes actuals no s’entendrien sense la presència dels automòbils), els mitjans de comunicació (que actualment programen de manera regular informacions sobre l’excursionisme), els àmbits universitaris, polítics, etc.
Des del moment en què les pràctiques esportives s’imposen en el si de les entitats excursionistes, apareixen dues grans tendències que sovint han estat força contraposades.
D’una banda, hi ha les activitats que a grans trets es poden qualificar com a excursionisme científic, o més aviat cultural perquè l’època d’or de l’excursionisme científic és fonamentalment el segle XIX (Martí, 1994; Roma, 1996). Aquest conjunt de pràctiques són hores d’ara força ben conegudes, sobretot en alguns casos concrets (Mataró, Reus, Granollers, Terrassa, Barcelona, Vic, Manresa, etc.).
D’altra banda, hi ha un conjunt de pràctiques de tipus esportiu que sempre han estat mal conegudes, segurament perquè es varen donar en un context de clar menyspreu per part de les persones més lletraferides i perquè són activitats que més difícilment deixen rastre documental. De tota manera, són aquestes darreres les que avui dia constitueixen un objecte d’estudi d’un gran interès acadèmic, especialment des del punt de vista de les ciències de l’activitat física i l’esport.
Aquest doble vessant excursionista, un vessant predominantment esportiu i un vessant majoritàriament cultural, ha estat un element dinamitzador en tota la seva història i segurament continua sent-hi present avui dia. (D’altra banda, també ha estat motiu de polèmiques en més d’una ocasió.) En relació al seu paper cultural, l’any 1985 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya publicava La dinamització cultural a les àrees urbanes de nova creació, obra en la qual Pere Baltà afirmava que
“Els excursionistes haurien de procurar establir seccions als centres socials d’aquests barris. Les corals, els grups de teatre, els esplais juvenils, els clubs esportius... És una tasca comuna a portar a terme amb generositat, paciència i fortalesa davant del fracàs per tornar-ho a provar immediatament” (Baltà, 1985; 39).
La importància de les activitats incloses en el bloc esportiu, l’any 1996, va dur el doctorand a escriure un article en què es parlava de la mort de l’excursionisme (Roma, 1996b). En aquell escrit es defensava que les pràctiques excursionistes actuals són tan diferents del que havia estat l’excursionisme tradicional que es podria mantenir que ens trobem davant d’una nova realitat social. Més enllà de l’enrenou que en el seu moment va suposar aquest escrit i de la voluntat polèmica que el seu autor mai no ha amagat, el que es posava sobre la taula era el canvi radical en l’excursionisme a la Catalunya de tombant de segle.
Avui dia, moltes coses han canviat en el món excursionista: des de canvis tècnics, en els mitjans de transport, en la vida associativa, etc. fins a modificacions en l’espai recorregut o en la “mirada” sobre aquest àmbit geogràfic. Més que mai, l’excursionisme és un esport inclòs dins d’una societat en què el consum té un paper molt important (només s’ha de passejar per algun establiment de la casa Decathlon per adonar-se de l’espai que hi ocupa la pràctica excursionista). L’excursionisme també té bona salut, en part, i valgui el joc de paraules, perquè és vist com una activitat que genera un millor estat de salut. També ha estat aprofitat per alguns agents per promocionar turísticament alguna comarca, per la via del marcatge d’itineraris, per exemple.
En aquest sentit, Catalunya compta amb una extensa xarxa de senders. Però no se sap de manera fiable qui els utilitza, quan, amb quina freqüència ni, molt menys encara, amb quines expectatives. Ha esdevingut força habitual que els mitjans de comunicació proposin activitats excursionistes als seus receptors, però no coneixem cap intent de valorar l’impacte d’aquestes accions.
Els espais naturals protegits han augmentat en els darrers anys per la incorporació de nous parcs i l’aparició de noves figures de protecció (ZEPA, PEIN, etc.), però només en alguns casos s’han dut a terme estudis de freqüentació, i només excepcionalment s’ha fet una aproximació al món viscut dels i les excursionistes que s’hi endinsen (un estudi interessant és el d’Estela Farias (2000) sobre el parc d’Aigüestortes).
Plantejar temes com els que s’acaben d’enumerar no només té un interès acadèmic. Darrere de la voluntat de descobrir les imatges mentals dels practicants excursionistes hi ha un plantejament de gran utilitat social: fins a quin punt alguns accidents de muntanya no estan relacionats amb la imatge (potser distorsionada, en tot cas socialment construïda) que els accidentats tenien del medi que anaven a visitar, en principi per plaer? Fins a quin punt els accidents d’esquiadors fora pista no estan relacionats amb la seva percepció del medi muntanyenc que es troba més enllà de la tanca que separa el terreny més o menys condicionat de l’estació del wilderness?
De fet, prescindint del context social i polític de cada moment, en la història de l’excursionisme català es troben dos grans moments històrics, separats per una fita cronològica que se situa al voltant de 1910.
En el primer moment, l’excursionisme va portar a terme moltes activitats que avui dia es consideren desvinculades de la pràctica excursionista (folklore, història, geologia, geografia, botànica, etc.). En conjunt, aquestes activitats només s’entenen sota la llum d’un paradigma nacionalista que estava “inventant” una realitat nacional (Marfany, 1995; Roma, 1996).
El canvi en la composició social del món excursionista, el desenvolupament de les primeres pràctiques esportives a Catalunya, l’aparició d’un nou nacionalisme i altres factors de menor importància varen marcar la segona gran fase d’aquesta evolució històrica. En aquest gran període, l’excursionisme, de manera progressiva i imparable, es va anar definint com una pràctica esportiva. La vinguda del nou règim després de 1939 no va fer més que accentuar i institucionalitzar aquesta realitat (Roma, 2008).
Tota aquesta evolució no es pot separar d’alguns canvis apareguts en diferents àmbits socials com els mitjans de transport (bona part de les pràctiques excursionistes actuals no s’entendrien sense la presència dels automòbils), els mitjans de comunicació (que actualment programen de manera regular informacions sobre l’excursionisme), els àmbits universitaris, polítics, etc.
Des del moment en què les pràctiques esportives s’imposen en el si de les entitats excursionistes, apareixen dues grans tendències que sovint han estat força contraposades.
D’una banda, hi ha les activitats que a grans trets es poden qualificar com a excursionisme científic, o més aviat cultural perquè l’època d’or de l’excursionisme científic és fonamentalment el segle XIX (Martí, 1994; Roma, 1996). Aquest conjunt de pràctiques són hores d’ara força ben conegudes, sobretot en alguns casos concrets (Mataró, Reus, Granollers, Terrassa, Barcelona, Vic, Manresa, etc.).
D’altra banda, hi ha un conjunt de pràctiques de tipus esportiu que sempre han estat mal conegudes, segurament perquè es varen donar en un context de clar menyspreu per part de les persones més lletraferides i perquè són activitats que més difícilment deixen rastre documental. De tota manera, són aquestes darreres les que avui dia constitueixen un objecte d’estudi d’un gran interès acadèmic, especialment des del punt de vista de les ciències de l’activitat física i l’esport.
Aquest doble vessant excursionista, un vessant predominantment esportiu i un vessant majoritàriament cultural, ha estat un element dinamitzador en tota la seva història i segurament continua sent-hi present avui dia. (D’altra banda, també ha estat motiu de polèmiques en més d’una ocasió.) En relació al seu paper cultural, l’any 1985 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya publicava La dinamització cultural a les àrees urbanes de nova creació, obra en la qual Pere Baltà afirmava que
“Els excursionistes haurien de procurar establir seccions als centres socials d’aquests barris. Les corals, els grups de teatre, els esplais juvenils, els clubs esportius... És una tasca comuna a portar a terme amb generositat, paciència i fortalesa davant del fracàs per tornar-ho a provar immediatament” (Baltà, 1985; 39).
La importància de les activitats incloses en el bloc esportiu, l’any 1996, va dur el doctorand a escriure un article en què es parlava de la mort de l’excursionisme (Roma, 1996b). En aquell escrit es defensava que les pràctiques excursionistes actuals són tan diferents del que havia estat l’excursionisme tradicional que es podria mantenir que ens trobem davant d’una nova realitat social. Més enllà de l’enrenou que en el seu moment va suposar aquest escrit i de la voluntat polèmica que el seu autor mai no ha amagat, el que es posava sobre la taula era el canvi radical en l’excursionisme a la Catalunya de tombant de segle.
Avui dia, moltes coses han canviat en el món excursionista: des de canvis tècnics, en els mitjans de transport, en la vida associativa, etc. fins a modificacions en l’espai recorregut o en la “mirada” sobre aquest àmbit geogràfic. Més que mai, l’excursionisme és un esport inclòs dins d’una societat en què el consum té un paper molt important (només s’ha de passejar per algun establiment de la casa Decathlon per adonar-se de l’espai que hi ocupa la pràctica excursionista). L’excursionisme també té bona salut, en part, i valgui el joc de paraules, perquè és vist com una activitat que genera un millor estat de salut. També ha estat aprofitat per alguns agents per promocionar turísticament alguna comarca, per la via del marcatge d’itineraris, per exemple.
En aquest sentit, Catalunya compta amb una extensa xarxa de senders. Però no se sap de manera fiable qui els utilitza, quan, amb quina freqüència ni, molt menys encara, amb quines expectatives. Ha esdevingut força habitual que els mitjans de comunicació proposin activitats excursionistes als seus receptors, però no coneixem cap intent de valorar l’impacte d’aquestes accions.
Els espais naturals protegits han augmentat en els darrers anys per la incorporació de nous parcs i l’aparició de noves figures de protecció (ZEPA, PEIN, etc.), però només en alguns casos s’han dut a terme estudis de freqüentació, i només excepcionalment s’ha fet una aproximació al món viscut dels i les excursionistes que s’hi endinsen (un estudi interessant és el d’Estela Farias (2000) sobre el parc d’Aigüestortes).
Plantejar temes com els que s’acaben d’enumerar no només té un interès acadèmic. Darrere de la voluntat de descobrir les imatges mentals dels practicants excursionistes hi ha un plantejament de gran utilitat social: fins a quin punt alguns accidents de muntanya no estan relacionats amb la imatge (potser distorsionada, en tot cas socialment construïda) que els accidentats tenien del medi que anaven a visitar, en principi per plaer? Fins a quin punt els accidents d’esquiadors fora pista no estan relacionats amb la seva percepció del medi muntanyenc que es troba més enllà de la tanca que separa el terreny més o menys condicionat de l’estació del wilderness?
dimecres, 22 de juliol del 2009
Premi Maspons i Labrós
Durant els anys noranta, l'Agrupació Excursionista de Granollers va convocar el premi Francesc Maspons i Labrós de Literatura Excursionista.
Era un premi dedicat a premiar treballs de recerca en el camp de l'excursionisme.
Ara mateix no recordo quantes edicions se'n varen fer, potser una desena. Finalment, el premi, com la majoria d'activitats de l'anomenat excursionisme cultural o científic, va desaparèixer. De fet, hi havia pocs treballs que s'hi presentessin... però era una iniciativa que valia la pena de mantenir...
En fi, temps nous, i premi tancat.
Mentre ningú no reprèn la iniciativa, ens conformarem amb anar publicant en format digital alguns dels premis que varen obtenir aquest guardó.
El que avui posem a la llum pública porta per títol Bases socials de l'excursionisme català, i va ser escrit per un equip de l'INEFC de Lleida. Avui dia ha resultat introbable i per això ens hem decidit a digitalitzar-lo. El podreu trobar a http://francescroma.net/web/Bases_Socials2.pdf (Atenció: 28 Mb).
Era un premi dedicat a premiar treballs de recerca en el camp de l'excursionisme.
Ara mateix no recordo quantes edicions se'n varen fer, potser una desena. Finalment, el premi, com la majoria d'activitats de l'anomenat excursionisme cultural o científic, va desaparèixer. De fet, hi havia pocs treballs que s'hi presentessin... però era una iniciativa que valia la pena de mantenir...
En fi, temps nous, i premi tancat.
Mentre ningú no reprèn la iniciativa, ens conformarem amb anar publicant en format digital alguns dels premis que varen obtenir aquest guardó.
El que avui posem a la llum pública porta per títol Bases socials de l'excursionisme català, i va ser escrit per un equip de l'INEFC de Lleida. Avui dia ha resultat introbable i per això ens hem decidit a digitalitzar-lo. El podreu trobar a http://francescroma.net/web/Bases_Socials2.pdf (Atenció: 28 Mb).
dilluns, 4 de maig del 2009
L'excursionisme científic al Centre Excursionista de Terrassa
Avui recupero un treball de fa més de 10 anys sobre el Centre Excursionista de Terrassa i la seva relació amb l'excursionisme científic.
El podreu trobar a http://www.francescroma.net/web/exme_terrassa.pdf
dissabte, 11 d’abril del 2009
Finalment, el primer esborrany públic!
Avui m'he decidit a posar a públic coneixement el meu darrer treball en el món de l'excursionisme.
Es tracta de la recerca que, en forma de tesi doctoral, llegiré ben aviat a la Universitat Ramon Llull.
El trobareu a http://francescroma.net/web/tesi_penjar.pdf
Podeu deixar comentaris en el debat que he obert a http://francescroma.net/petjades/node/42
M'agradaria poder tenir algun feedback abans de dipositar la tesi...
----
divendres, 20 de març del 2009
dijous, 19 de febrer del 2009
100 d'esquí
M'han demanat que participi en una taula rodona sobre el centenari de l'esquí. Més o menys el que tinc ganes de dir és això:
L'esquí va néixer dins del fet excursionista, concretament l'any 1908 al CEC. Aquest fet és d'una importància transcendental i té repercussions fins avui dia. Em refereixo a què això ha fet que no se l'hagi valorat prou justament, precisament per la imatge amb la que va néixer.
L'excursionisme va començar l'any 1876 com una prolongació dels ideals de la Renaixença. La gent que el va posar en marxa va tenir molt clar que el que volien era servir el país (Catalunya) i que la manera de fer-ho havia de passar per unes activitats més culturals que esportives que es volia que es diguessin excursionisme científic.
En aquest context, qualsevol activitat esportiva era mal vista, inútil, potser fins i tot contraproduent.
En aquest context va néixer el primer fill d'aquesta família -nombrosa- que és l'excursionisme. L'hereu. Aquest hereu va ser l'esquí, que naixia dins d'una secció que es deia d'Esports de Muntanya.
Va ser una secció, al principi, mal vista, perquè eren joves i poc seriosos (no feien ciència), fins al punt que varen intentar que els seus pares els en fessin desdir...
Malgrat que amb el temps l'esquí va arrelar (com les curses de muntanya i l'excursionisme esportiu en general) em sembla que sempre ha tingut penjada l'etiqueta que es tracta d'una activitat ociosa, improductiva, i sobretot que en res no servia a la pàtria (això malgrat l'esforç i el context més favorable de l'excursionisme dels anys trenta).
I aquest estereotip s'ha mantingut a través dels anys i segurament és per això que no en tenim ni idea. Perquè, qui investiga sobre l'esquí? Ningú!
No és que de la resta en sapiguem gaire més, però l'excursionisme té fins i tot una enciclopèdia per tractar-lo des de diferents punts de vista. I tesis doctorals que se li han dedicat.
Ara bé, quin excursionisme? L'excursionisme que, amb perdó, en podem dir seriós. El que ha servit d'ajut per a la consolidació del país, de la nostra ciència, la nostra cultura, la nostra idiosincràsia. Però, des dels anys vint del segle passat sabem que un país no és res si les seves persones no són res i que, per tant, l'activitat física millora l'estat de la pàtria.
Però a Catalunya estem tan impregnats de Renaixença que tot el que sigui esport ha estat mal vist. Encara no fa 15 anys que es va fer la primera tesi sobre antropologia de l'esport... I és clar -es deu pensar algú-, perquè les distraccions no duen enlloc ni deixen petjada per investigar.
Permeteu-me que en dubti.
Ningú s'ha preocupat d'aquesta gent anònima que ha escrit pàgines brillant, no només del nostre esport. Ningú no ha sabut donar-li la importància que tenien, sobretot quan es tracta de gent modesta. Només quan s'ha tingut un cert prestigi social ens hem recordat de la gent que ha esquiat. No vull dir noms per no ofendre ningú.
L'esquí va néixer dins del fet excursionista, concretament l'any 1908 al CEC. Aquest fet és d'una importància transcendental i té repercussions fins avui dia. Em refereixo a què això ha fet que no se l'hagi valorat prou justament, precisament per la imatge amb la que va néixer.
L'excursionisme va començar l'any 1876 com una prolongació dels ideals de la Renaixença. La gent que el va posar en marxa va tenir molt clar que el que volien era servir el país (Catalunya) i que la manera de fer-ho havia de passar per unes activitats més culturals que esportives que es volia que es diguessin excursionisme científic.
En aquest context, qualsevol activitat esportiva era mal vista, inútil, potser fins i tot contraproduent.
En aquest context va néixer el primer fill d'aquesta família -nombrosa- que és l'excursionisme. L'hereu. Aquest hereu va ser l'esquí, que naixia dins d'una secció que es deia d'Esports de Muntanya.
Va ser una secció, al principi, mal vista, perquè eren joves i poc seriosos (no feien ciència), fins al punt que varen intentar que els seus pares els en fessin desdir...
Malgrat que amb el temps l'esquí va arrelar (com les curses de muntanya i l'excursionisme esportiu en general) em sembla que sempre ha tingut penjada l'etiqueta que es tracta d'una activitat ociosa, improductiva, i sobretot que en res no servia a la pàtria (això malgrat l'esforç i el context més favorable de l'excursionisme dels anys trenta).
I aquest estereotip s'ha mantingut a través dels anys i segurament és per això que no en tenim ni idea. Perquè, qui investiga sobre l'esquí? Ningú!
No és que de la resta en sapiguem gaire més, però l'excursionisme té fins i tot una enciclopèdia per tractar-lo des de diferents punts de vista. I tesis doctorals que se li han dedicat.
Ara bé, quin excursionisme? L'excursionisme que, amb perdó, en podem dir seriós. El que ha servit d'ajut per a la consolidació del país, de la nostra ciència, la nostra cultura, la nostra idiosincràsia. Però, des dels anys vint del segle passat sabem que un país no és res si les seves persones no són res i que, per tant, l'activitat física millora l'estat de la pàtria.
Però a Catalunya estem tan impregnats de Renaixença que tot el que sigui esport ha estat mal vist. Encara no fa 15 anys que es va fer la primera tesi sobre antropologia de l'esport... I és clar -es deu pensar algú-, perquè les distraccions no duen enlloc ni deixen petjada per investigar.
Permeteu-me que en dubti.
Ningú s'ha preocupat d'aquesta gent anònima que ha escrit pàgines brillant, no només del nostre esport. Ningú no ha sabut donar-li la importància que tenien, sobretot quan es tracta de gent modesta. Només quan s'ha tingut un cert prestigi social ens hem recordat de la gent que ha esquiat. No vull dir noms per no ofendre ningú.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)