No sé si això de cobrar pels rescats ha de ser o no ser. En tot cas, l'única cosa que tinc clara és que una solució intermitja, com la que sembla que es proposa, serà un desastre. No es pot dir que uns pagaran i els altres no en funció de si el que feien mentre varen tenir l'accident era una temeritat o no.
Aquest plantejament només conduirà a la judicialització de la muntanya, a un seguit de plets i recursos per decidir com es practicava l'activitat esportiva en el moment desafortunat. Sobretot si és veritat la quantitat de diners que diuen que costa un rescat d'aquests tipus -que se n'hauria de parlar molt- perquè davant d'aquesta “factura” surt a compte buscar un advocat.
A banda d'això, em sap greu que tinguem uns polítics tan curts de mira que només sàpiguen veure els costos dels accidents i no els beneficis que genera la pràctica muntanyenca. Recordo que fa no massa mesos, quan es va posar en marxa el límit de velocitat a 80 km/h en algunes carreteres de l'àrea metropolitana es va publicar un estudi que deia que fer això reduiria en no-se-quantes morts l'any la xifra de víctimes d'accidents. Però en el cas dels rescats de muntanya, no tenim ni idea del que s'estalvia el país pel fet de caminar (un dia de caminada, una setmana de salut, deien ja fa anys els francesos) o pel benestar espiritual que comportar sortir a la muntanya. Mentre no es faci un estudi dels costos i beneficis de les activitats de muntanya, qualsevol mesura que intenti fiscalitzar aquestes activitats toparà amb un debat polític, interessant, però sense fi.
I seguiré...
divendres, 13 de febrer del 2009
Captius de la política
No segueixo l’entrellat de les eleccions a la FEEC, que consti.
El que em preocupa és que, com a excursionista de base que sóc, s’està jugant el futur d’un àmbit que m’interessa sense que ningú m’hagi demanat la meva opinió. A mi, ni a ningú!
Vull dir que no m’agrada aquest sistema d’haver de triar qui dirigeix l’entitat mitjançant el vot delegat dels representants de les entitats. Tot i que ho accepto perquè és legal i legítim.
És força clar que, en el si de les entitats, entre excursionistes de base i els seus dirigents hi ha una gran desconnexió. La desconnexió encara deu ser més gran entre aquests i la Federació, que és vista com la tramitadora d’assegurances.
Ja sé que la FEEC és una federació d’entitats, però no m’acaba d’agradar aquesta desconnexió entre les bases i els estaments directius.
En fi, simplement, que no m’agrada.
Potser les coses canviarien si la federació es convertís en una federació de persones. I tant que canviarien: algunes entitats tancarien en quatre dies.
En fi, simplement, que no m’agrada.
(continuo pensant)
El que em preocupa és que, com a excursionista de base que sóc, s’està jugant el futur d’un àmbit que m’interessa sense que ningú m’hagi demanat la meva opinió. A mi, ni a ningú!
Vull dir que no m’agrada aquest sistema d’haver de triar qui dirigeix l’entitat mitjançant el vot delegat dels representants de les entitats. Tot i que ho accepto perquè és legal i legítim.
És força clar que, en el si de les entitats, entre excursionistes de base i els seus dirigents hi ha una gran desconnexió. La desconnexió encara deu ser més gran entre aquests i la Federació, que és vista com la tramitadora d’assegurances.
Ja sé que la FEEC és una federació d’entitats, però no m’acaba d’agradar aquesta desconnexió entre les bases i els estaments directius.
En fi, simplement, que no m’agrada.
Potser les coses canviarien si la federació es convertís en una federació de persones. I tant que canviarien: algunes entitats tancarien en quatre dies.
En fi, simplement, que no m’agrada.
(continuo pensant)
dimecres, 4 de febrer del 2009
divendres, 30 de gener del 2009
Demà, pinícula!
Demà dissabte dia 31 de gener, a les 17:00, el Canal 33 passarà el documental L'altra cara de la Forca.
"L'altra cara de la forca" recrea la primera ascensió del Pedraforca per la cara nord després de tres intents fallits. És una història de determinació, de perseverança, de voler experimentar el desconegut i de coratge, d'auto-superació; de risc i de convicció; de realització personal i, també, de treball en equip. És un exemple de com la combinació de força i intel·ligència; de joventut i experiència; de coneixement propi i compartit és la millor garantia per a superar amb èxit qualsevol repte i per vèncer la por a l'abisme que separa allò que és vell, d'allò que és nou.
Més informació
"L'altra cara de la forca" recrea la primera ascensió del Pedraforca per la cara nord després de tres intents fallits. És una història de determinació, de perseverança, de voler experimentar el desconegut i de coratge, d'auto-superació; de risc i de convicció; de realització personal i, també, de treball en equip. És un exemple de com la combinació de força i intel·ligència; de joventut i experiència; de coneixement propi i compartit és la millor garantia per a superar amb èxit qualsevol repte i per vèncer la por a l'abisme que separa allò que és vell, d'allò que és nou.
Més informació
diumenge, 11 de gener del 2009
Adéu suau (suaument em mates)
Després d'una interessant conversa sobre l'excursionisme a l'actualitat m'adono d'una cosa que ja sabia, però que segurament no havia digerit. Vull dir que per primera vegada sento perquè em quedava indiferent quan deia que l'excursionisme s'havia mort: a mi no se'm moria res.
Això de la mort de l'excursionisme ve de lluny, ja ho sabeu. Segurament també us sonarà la idea que ja no es pot parlar d'excursionisme sinó que és millor parlar d'esports de muntanya, tal com havia defensat aquí. Altres també n'han parlat.
El cas és que m'acabo d'adonar que no em preocupava el tema perquè per a mi no era una qüestió de prestigi social el que estava en joc (agraeixo a l'Enric Faura que hagi explicitat aquest punt en el seu blog). Que l'excursionisme canviés no em preocupava (crec que som molts els qui pensem així), perquè és una activitat o conjunt d'activitats que pertanyen a la nostra esfera privada.
Però el problema del canvi i la mort de l'excursionisme adquireix una altra dimensió quan es pensa que el que està en joc és la influència social de determinats comportaments i actituds. Hi ha gent que no es resigna a acceptar que l'excursionisme hagi perdut capacitat de “lideratge social”, diguem-ho així.
I és que el canvi és de dimensió radical: per a uns, jo el primer, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que una part lúdica de la nostra vida es farà més rara; per als altres, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que ja no marcaran tendència, que no seran cool. A mi, aquesta segona dimensió, no em preocupa gens.
Potser perquè mai no he pensat el món com a excursionista.
Diria que a mi m'agrada el menjar que feia la meva àvia, i me'l seguiré fent a casa meva. Se m'enfot que els grans restaurants es dediquin a fer altres coses. Això, però en excursionisme, era el que volia dir.
Això de la mort de l'excursionisme ve de lluny, ja ho sabeu. Segurament també us sonarà la idea que ja no es pot parlar d'excursionisme sinó que és millor parlar d'esports de muntanya, tal com havia defensat aquí. Altres també n'han parlat.
El cas és que m'acabo d'adonar que no em preocupava el tema perquè per a mi no era una qüestió de prestigi social el que estava en joc (agraeixo a l'Enric Faura que hagi explicitat aquest punt en el seu blog). Que l'excursionisme canviés no em preocupava (crec que som molts els qui pensem així), perquè és una activitat o conjunt d'activitats que pertanyen a la nostra esfera privada.
Però el problema del canvi i la mort de l'excursionisme adquireix una altra dimensió quan es pensa que el que està en joc és la influència social de determinats comportaments i actituds. Hi ha gent que no es resigna a acceptar que l'excursionisme hagi perdut capacitat de “lideratge social”, diguem-ho així.
I és que el canvi és de dimensió radical: per a uns, jo el primer, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que una part lúdica de la nostra vida es farà més rara; per als altres, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que ja no marcaran tendència, que no seran cool. A mi, aquesta segona dimensió, no em preocupa gens.
Potser perquè mai no he pensat el món com a excursionista.
Diria que a mi m'agrada el menjar que feia la meva àvia, i me'l seguiré fent a casa meva. Se m'enfot que els grans restaurants es dediquin a fer altres coses. Això, però en excursionisme, era el que volia dir.
diumenge, 4 de gener del 2009
Quan la màquina no xuta
M'acaba d'arribar la confirmació de lectura d'un missatge que vaig enviar a un centre excursionista el dia 2 d'octubre, o sigui, fa tres mesos.
Ja fa setmanes vaig fer una consulta a un altre centre (dels grans i de renom, per cert) i immediatament em varen respondre que prenien nota de la meva demanda. Era una màquina; cap persona no m'ha contestat, de moment.
Són dues anècdotes, potser sí. Que no només es donen dins del món excursionista, també!
Però aquesta manca de resposta em fa pensar en un dels “problemes” que actualment té plantejat el nostre excursionisme. De què serveix proveir-se d'un canal de comunicació com el correu electrònic si després no es gestiona correctament?
El “problema” no és només del funcionament del correu, sinó que en el fons el que es planteja és l'actitud de les persones cap a les entitats excursionistes. Com que la major part de la gent actua voluntàriament dins d'aquestes entitats, no se li poden demanar responsabilitats quan aquests “serveis” no funcionen. Em sembla just i raonable.
Ara bé, l'entitat es mereix la pèrdua de credibilitat que es deriva de fets com aquests?
Pot l'entitat fer-se responsable de la mala actuació dels seus associats?
Estem abocats a la professionalització de les entitats?
Ja fa setmanes vaig fer una consulta a un altre centre (dels grans i de renom, per cert) i immediatament em varen respondre que prenien nota de la meva demanda. Era una màquina; cap persona no m'ha contestat, de moment.
Són dues anècdotes, potser sí. Que no només es donen dins del món excursionista, també!
Però aquesta manca de resposta em fa pensar en un dels “problemes” que actualment té plantejat el nostre excursionisme. De què serveix proveir-se d'un canal de comunicació com el correu electrònic si després no es gestiona correctament?
El “problema” no és només del funcionament del correu, sinó que en el fons el que es planteja és l'actitud de les persones cap a les entitats excursionistes. Com que la major part de la gent actua voluntàriament dins d'aquestes entitats, no se li poden demanar responsabilitats quan aquests “serveis” no funcionen. Em sembla just i raonable.
Ara bé, l'entitat es mereix la pèrdua de credibilitat que es deriva de fets com aquests?
Pot l'entitat fer-se responsable de la mala actuació dels seus associats?
Estem abocats a la professionalització de les entitats?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)