1) Feia anys que no hi anava, però aquest estiu hi he volgut dur el meu fill. Després d’escalar els primers passos algunes vies, vaig trobar darrere d’una mata de boix que havia crescut davant de la paret una placa metàl•lica amb el nom de la via i la graduació. Si coneixeu Montgrony ja sabeu de què estic parlant.
Sembla mentida la capacitat de recuperació que té la natura!
2) Després de passar l’estona, decidim recórrer el peu de la paret per veure altres vies. I ens trobem amb un sector on fa mesos que ningú no hi escala. Algú, amb més bona voluntat que resultats, va obrir unes vies curtes, aparentment fàcils. No sembla que ningú s’hi dediqui a escalar-hi.
3) En un altre lloc, un pany de paret, no fa massa mesos verge, agonitza avui solcat per una trentena de vies d’escalada. Vies obertes des de dalt, taladro en mà, algunes de les quals possiblement mai ningú no escalarà. Un niu de falcons, víctima del climb moobing, es convertirà en una esquerda sense vida a la paret. I tot plegat, per què?
No entenc els motius d’aquesta desori.
Pel gust d’escalar o pel gust d’obrir vies d’escalada?
Aposto pel segon motiu. I qui paga tot aquest material?
Obrir vies per què? Per deixar el nom escrit en la paret? Per ser més que els qui no n’han obert? Per fer un servei als qui comencen i que ara podran escalar noves vies?
