divendres, 13 de febrer del 2009

Sobre els rescats

No sé si això de cobrar pels rescats ha de ser o no ser. En tot cas, l'única cosa que tinc clara és que una solució intermitja, com la que sembla que es proposa, serà un desastre. No es pot dir que uns pagaran i els altres no en funció de si el que feien mentre varen tenir l'accident era una temeritat o no.
Aquest plantejament només conduirà a la judicialització de la muntanya, a un seguit de plets i recursos per decidir com es practicava l'activitat esportiva en el moment desafortunat. Sobretot si és veritat la quantitat de diners que diuen que costa un rescat d'aquests tipus -que se n'hauria de parlar molt- perquè davant d'aquesta “factura” surt a compte buscar un advocat.

A banda d'això, em sap greu que tinguem uns polítics tan curts de mira que només sàpiguen veure els costos dels accidents i no els beneficis que genera la pràctica muntanyenca. Recordo que fa no massa mesos, quan es va posar en marxa el límit de velocitat a 80 km/h en algunes carreteres de l'àrea metropolitana es va publicar un estudi que deia que fer això reduiria en no-se-quantes morts l'any la xifra de víctimes d'accidents. Però en el cas dels rescats de muntanya, no tenim ni idea del que s'estalvia el país pel fet de caminar (un dia de caminada, una setmana de salut, deien ja fa anys els francesos) o pel benestar espiritual que comportar sortir a la muntanya. Mentre no es faci un estudi dels costos i beneficis de les activitats de muntanya, qualsevol mesura que intenti fiscalitzar aquestes activitats toparà amb un debat polític, interessant, però sense fi.

I seguiré...

Captius de la política

No segueixo l’entrellat de les eleccions a la FEEC, que consti.
El que em preocupa és que, com a excursionista de base que sóc, s’està jugant el futur d’un àmbit que m’interessa sense que ningú m’hagi demanat la meva opinió. A mi, ni a ningú!
Vull dir que no m’agrada aquest sistema d’haver de triar qui dirigeix l’entitat mitjançant el vot delegat dels representants de les entitats. Tot i que ho accepto perquè és legal i legítim.
És força clar que, en el si de les entitats, entre excursionistes de base i els seus dirigents hi ha una gran desconnexió. La desconnexió encara deu ser més gran entre aquests i la Federació, que és vista com la tramitadora d’assegurances.
Ja sé que la FEEC és una federació d’entitats, però no m’acaba d’agradar aquesta desconnexió entre les bases i els estaments directius.

En fi, simplement, que no m’agrada.
Potser les coses canviarien si la federació es convertís en una federació de persones. I tant que canviarien: algunes entitats tancarien en quatre dies.
En fi, simplement, que no m’agrada.

(continuo pensant)