dijous, 3 de juny de 2010

Definint l'excursionisme

En un altre post he dit que l’excursionisme seria una sèrie d’esports que es desenvolupen a la muntanya i tenen en comú que són considerats com alguna cosa més que esport.
Que són una sèrie d’esports, no és gaire dubtós.
Ara bé, quan vaig dir que el que tenien en comú era el fet de ser considerats, pels seus i les seves practicants, com alguna cosa més i que això tenia que veure amb una dimensió ètica, les coses es varen continuar mostrant confuses.
Ara crec que és precisament aquest aspecte el que el fa diferent. Em deia l’Enric que hi poden haver persones que facin excursionisme sense saber-ho i persones que, tot i anar d’excursió, no es puguin dir excursionistes. Plenament d’acord.
I és precisament aquest punt de partida el que deixa veure que si avui dia encara té algun sentit parlar d’excursionisme (i no d’escalada, esquí, btt, senderisme o qualsevol altre element d’un llarg etcètera), és perquè hi ha gent que considera que això de dur a terme alguna o diverses d’aquestes pràctiques es pot considerar una manera de viure, amb una dimensió ètica que traspassa més enllà del món de la muntanya.
Ara bé, quan es busca aquesta ètica, sempre se’ns escapa, perquè segurament diem ètica a un sentiment de pertinença col·lectiu que és el que constitueix l’excursionisme com a fet real. Un sentiment que acull els i les practicants d’una colla d’activitats de muntanya diverses. L’excursionisme, en aquest sentit, no és una pràctica, sinó una pertinença, una identificació. Si no fos perquè m’hi sento incòmode, diria, fins i tot, una identitat.
Passat a nivell col·lectiu, l’excursionisme seria, doncs, el grup de persones que compartim la idea que la muntanya és per gaudir-la i no només per excursionejar-la. O, potser més precisament, que és precisament excursionejant que gaudim de la muntanya. I la gaudim d’una manera diferent de com ho fan les altres persones que s’hi arriben.
És cert que d’aquí a convertir-se en membre del grup dels elegits, només hi ha un pas. I estic segur que massa sovint el fem, aquest pas. Però això ho deixarem per a un altre dia.