dijous, 19 de febrer de 2009

100 d'esquí

M'han demanat que participi en una taula rodona sobre el centenari de l'esquí. Més o menys el que tinc ganes de dir és això:
L'esquí va néixer dins del fet excursionista, concretament l'any 1908 al CEC. Aquest fet és d'una importància transcendental i té repercussions fins avui dia. Em refereixo a què això ha fet que no se l'hagi valorat prou justament, precisament per la imatge amb la que va néixer.
L'excursionisme va començar l'any 1876 com una prolongació dels ideals de la Renaixença. La gent que el va posar en marxa va tenir molt clar que el que volien era servir el país (Catalunya) i que la manera de fer-ho havia de passar per unes activitats més culturals que esportives que es volia que es diguessin excursionisme científic.
En aquest context, qualsevol activitat esportiva era mal vista, inútil, potser fins i tot contraproduent.
En aquest context va néixer el primer fill d'aquesta família -nombrosa- que és l'excursionisme. L'hereu. Aquest hereu va ser l'esquí, que naixia dins d'una secció que es deia d'Esports de Muntanya.
Va ser una secció, al principi, mal vista, perquè eren joves i poc seriosos (no feien ciència), fins al punt que varen intentar que els seus pares els en fessin desdir...
Malgrat que amb el temps l'esquí va arrelar (com les curses de muntanya i l'excursionisme esportiu en general) em sembla que sempre ha tingut penjada l'etiqueta que es tracta d'una activitat ociosa, improductiva, i sobretot que en res no servia a la pàtria (això malgrat l'esforç i el context més favorable de l'excursionisme dels anys trenta).
I aquest estereotip s'ha mantingut a través dels anys i segurament és per això que no en tenim ni idea. Perquè, qui investiga sobre l'esquí? Ningú!
No és que de la resta en sapiguem gaire més, però l'excursionisme té fins i tot una enciclopèdia per tractar-lo des de diferents punts de vista. I tesis doctorals que se li han dedicat.
Ara bé, quin excursionisme? L'excursionisme que, amb perdó, en podem dir seriós. El que ha servit d'ajut per a la consolidació del país, de la nostra ciència, la nostra cultura, la nostra idiosincràsia. Però, des dels anys vint del segle passat sabem que un país no és res si les seves persones no són res i que, per tant, l'activitat física millora l'estat de la pàtria.
Però a Catalunya estem tan impregnats de Renaixença que tot el que sigui esport ha estat mal vist. Encara no fa 15 anys que es va fer la primera tesi sobre antropologia de l'esport... I és clar -es deu pensar algú-, perquè les distraccions no duen enlloc ni deixen petjada per investigar.
Permeteu-me que en dubti.
Ningú s'ha preocupat d'aquesta gent anònima que ha escrit pàgines brillant, no només del nostre esport. Ningú no ha sabut donar-li la importància que tenien, sobretot quan es tracta de gent modesta. Només quan s'ha tingut un cert prestigi social ens hem recordat de la gent que ha esquiat. No vull dir noms per no ofendre ningú.

divendres, 13 de febrer de 2009

Sobre els rescats

No sé si això de cobrar pels rescats ha de ser o no ser. En tot cas, l'única cosa que tinc clara és que una solució intermitja, com la que sembla que es proposa, serà un desastre. No es pot dir que uns pagaran i els altres no en funció de si el que feien mentre varen tenir l'accident era una temeritat o no.
Aquest plantejament només conduirà a la judicialització de la muntanya, a un seguit de plets i recursos per decidir com es practicava l'activitat esportiva en el moment desafortunat. Sobretot si és veritat la quantitat de diners que diuen que costa un rescat d'aquests tipus -que se n'hauria de parlar molt- perquè davant d'aquesta “factura” surt a compte buscar un advocat.

A banda d'això, em sap greu que tinguem uns polítics tan curts de mira que només sàpiguen veure els costos dels accidents i no els beneficis que genera la pràctica muntanyenca. Recordo que fa no massa mesos, quan es va posar en marxa el límit de velocitat a 80 km/h en algunes carreteres de l'àrea metropolitana es va publicar un estudi que deia que fer això reduiria en no-se-quantes morts l'any la xifra de víctimes d'accidents. Però en el cas dels rescats de muntanya, no tenim ni idea del que s'estalvia el país pel fet de caminar (un dia de caminada, una setmana de salut, deien ja fa anys els francesos) o pel benestar espiritual que comportar sortir a la muntanya. Mentre no es faci un estudi dels costos i beneficis de les activitats de muntanya, qualsevol mesura que intenti fiscalitzar aquestes activitats toparà amb un debat polític, interessant, però sense fi.

I seguiré...

Captius de la política

No segueixo l’entrellat de les eleccions a la FEEC, que consti.
El que em preocupa és que, com a excursionista de base que sóc, s’està jugant el futur d’un àmbit que m’interessa sense que ningú m’hagi demanat la meva opinió. A mi, ni a ningú!
Vull dir que no m’agrada aquest sistema d’haver de triar qui dirigeix l’entitat mitjançant el vot delegat dels representants de les entitats. Tot i que ho accepto perquè és legal i legítim.
És força clar que, en el si de les entitats, entre excursionistes de base i els seus dirigents hi ha una gran desconnexió. La desconnexió encara deu ser més gran entre aquests i la Federació, que és vista com la tramitadora d’assegurances.
Ja sé que la FEEC és una federació d’entitats, però no m’acaba d’agradar aquesta desconnexió entre les bases i els estaments directius.

En fi, simplement, que no m’agrada.
Potser les coses canviarien si la federació es convertís en una federació de persones. I tant que canviarien: algunes entitats tancarien en quatre dies.
En fi, simplement, que no m’agrada.

(continuo pensant)

dimecres, 4 de febrer de 2009