dimarts, 29 de desembre del 2009

Codi ètic de la UIAA

Els temps estan canviant i la UIAA s'està adaptant a una realitat canviant. Enguany, amb motiu del Dia Internacinal de les Muntanyes ha fet pública una declaració amb el nou Codi Ètic de la Muntanya. El podeu llegir aquí  i aquí (en versió anglesa).

Aquest nou codi parla de la responsabilitat individual que suposa el fet d'anar a la muntanya, l'esperit d'equip que s'ha d'observar i el respecte per les altres persones, les responsabilitats dels guies de muntanya, la importància de l'ètica en les pràctiques en medi natural... Es interessant el fet que deixa a criteri individual l'ús d'oxigen adicional en les activitats de muntanya, en contra del que se suposa que aquesta entitat hauria d'assumir des del moment en què es va adherir al codi mundial anti-dopatge.  I finalment posa el dit a la llaga quan acaba dient que s'espera que els operadors comercials reconeguin les limitacions del cliens que duen a muntanyes de 8000 metres o igual de perilloses. S'ensuma potser, la UIAA, un seguit de cròniques de morts anunciades a la muntnaya?


dissabte, 12 de desembre del 2009

L'arxiu fotogràfic del CEC, digitalitzat

Una notícia publicada al diari Avui ens feia saber el dia 10 de novembre que s'havia signat un acord per digitalitzar les aproximadament 350.000 imatges de què disposa l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i que a més a més es penjaran a la Memòria Digital de Catalunya.
No cal dir que és una bona notícia. Una notícia que s'afegeix a altres com la digitalització de part de la seva biblioteca per part de l'empresa Google o l'obertura al públic del seu arxiu històric.
Per això, em sembla que ens hem de felicitar totes i tots per aquest acord.

dimecres, 9 de desembre del 2009

I si em federo, què?


Avui m'ha arribat l'avís del meu club que ja podia tramitar la llicència federativa per a l'any vinent. Ho he fet al cap de poc, però m'he recordat del debat, que sembla etern en aquestes dates, sobre si federar-se o no fer-ho. 

Ja fa temps vaig estudiar el tema i vaig arribar a la conclusió que la gent considera que hi ha avantatges i inconvenients:

Avantatges:
  • La llicència federativa i l'assegurança
  • Descomptes en refugis i potser alguna preferència en cas de sobrefreqüentació
  • No pagament dels rescats
  • Responsabilitats davant de terceres parts
  • Descomptes en alguns establiments
  • Subscripció a la revista Vèrtex
  • Facilitats ofertes pel club mitjançant el qual estàs federat
  • Assistència sanitària alternativa a la Seguretat Social

Inconvenients:
  • Fonamentalment, el preu.

El mateix estudi em va fer adonar que un dels temes col·laterals a aquest és el fet que, per federar-se, cal estar inscrit en algun club. Per això cal vigilar en quina entitat et federes, perquè hi ha entitats on es paga molt i les prestacions són poques. 
No cal que entrem a debatre quins són els clubs més barats i què ofereixen cadascún d'ells. Però amb això de l'excursionisme 2.0 sembla que les coses han canviat lleugerament. 
Avui dia, un excursionista és un consumidor de serveis i algunes entitats ho han entès. Altres no saben si fer el pas o no. I altres, simplement, han optat per deixar-se morir d'inanició. Totes tres opcions són legítimes, em sembla a mi. 
Personalment sempre havia estat a favor de les entitats tradicionals (que és una manera de no dir res i semblar que tens clar què vols dir). Però darrerament me n'estic desdint. Em faig gran, sí. 
Però és que, veient com marxen les nostres entitats, voleu dir que els podem demanar gaire més?

dijous, 3 de desembre del 2009

Ni un pam de net. Reflexions sobre l’estat de la nostra muntanya


El massís del Montseny només és un exemple del que està passant una mica pertot arreu: els camins tradicionals, o s’han perdut o s’estan perdent. Actualment, les vies de comunicació a la muntanya són pistes de diferents amplades i alguns camins que tenen una certa popularitat (gairebé sempre a les parts altes del massís). El vessant sud del Montseny ha perdut gairebé tots els camins tradicionals; i sinó, proveu de pujar a la carena del Sui des de Cànoves, Palautordera o Vilamajor. En altres llocs, els camins són encara transitables perquè conserven una certa inèrcia històrica que els ha mantingut (això només en aquells trams que travessen alzinars o fagedes prou compactes per impedir el desenvolupament de sotabosc): és el cas del vessant nord-oriental del turó de Morou. Al pla de la Calma es mantenen alguns corriols per la presència (residual?) de ramats d’ovelles i cabres. I així un llarg i monòton etcètera.

El canvi d’usos de la muntanya ha propiciat aquesta tendència (potser també hi podríem veure l’efecte del canvi climàtic o d’altres mals de final de mil·leni). Ara, ni pastors ni ramaders ni pagesos ni bosquerols ni carboners, i tampoc grans i petites bèsties de corral, no pressionen de forma suficient el bosc. A vegades es pensa que el turisme posarà aturador a aquest canvi estructural, però el turisme tal com es desenvolupa al nostre país està més per consumir territori que per recuperar-lo i mantenir-lo. A més a més, amb més de vint-i-cinc anys de democràcia, hem estat incapaços d’aprovar una llei del paisatge i ens vanagloriem de les vendes de vehicles tot terreny. I als excursionistes se’ns ensenya a valorar l’alta muntanya i les dificultats tècniques; Mountain Wilderness s’encaparra a treure ferralla de les muntanyes...
Tot plegat fa que estiguem perdent una part important del nostre patrimoni: aquells bells camins que, com deia Prudenci Bertrana, no menen enlloc. I, si seguim així, cada cop més ens duran a més enllocs. No vull ara posar-me a cantar les benaurances ecològiques dels camins (tampoc no és la meva especialitat, però segur que tenen molt que veure amb la biodiversitat). Més aviat m’interessa entrar al tema pel vessant cultural: els camins de muntanya són una mostra del nostre patrimoni cultural tradicional, un patrimoni que, a diferència de les restes iberes, romanes o de les cabanes de vinya, em sembla que no tenen defensors ni defensores; un patrimoni que, com les carboneres, els forns de calç, les fonts i mines i un llarg etcètera s’està perdent.
Però, per què es perden aquests camins immemorials?
La primera causa és el seu baix ús: el camí del turó de l’Home a les Agudes cada cop està més fressat, si algun dia hi hagués algun problema, no caldria endegar cap acció especial perquè els mateixos excursionistes el tornarien a obrir, potser fins i tot sense voler. Però aquest cas és força excepcional.
Efectivament, la major part dels camins de la nostra muntanya no són tan fressats. Molts camins moren perquè gairebé ningú no s’hi aventura. Però la culpa no és només dels excursionistes: la gran majoria de camins s’està perdent perquè la gent que accedeix a la muntanya per guanyar-s’hi la vida ho fa, cada cop més, motoritzada. Les pistes de muntanya són el primer perill per a aquests camins. No (només) és que l’obertura de la pista tregui caminants a l’antic traçat; moltes vegades el que passa és que les  pistes es fan en detriment del camí. El camí és tallat per la pista i no es restaura el seu traçat; d’aquesta manera, per molt que vulguis, et trobes que el camí queda tallat. Això quan terres i pedres no són llençades expressament (o no) a aquests corriols.
No només són les pistes les que acaben amb els camins tradicionals. Les actuals pràctiques forestals, que no es poden regir per regles de mercat a causa d’un important procés de globalització, fan que moltes vegades es netegin els boscos i es podin els arbres, però el brancatge que sobra es deixa just allà on s’ha tallat. Una estranya llei de Murphy fa que acabin “embussant” els camins.

Les solucions a aquesta pèrdua patrimonial passen, des del meu punt de vista, per una àmplia política de senyalització dels camins, pel seu manteniment i la seva difusió. A un nivell més general, caldria desenvolupar algun tipus de normativa que impedís que la gestió forestal, agrícola o ramadera (i que les noves formes d’urbanització del camp) es fes en detriment dels camins tradicionals.
Ja sé que molta gent no hi estarà d’acord, però em sembla que en primer lloc cal marcar tots els corriols de les nostres muntanyes. Unes simples marques de pintura serien suficients, però si volem ho podem fer amb rètols ben ecològics (així els brètols podran fruir més de la seva feina). D’aquesta manera, els excursionistes estaríem en condicions de poder-nos aventurar per senders secundaris amb la certesa que ens durien a algun lloc. Això també faria que tothom anés pel mateix lloc i s’evitaria així l’avanç imparable del bosc.
Cal també, em sembla, fer un manteniment acurat dels camins, un manteniment que eviti la invasió de la vegetació, però també problemes com ara l’erosió o la sobrefreqüentació. En aquest sentit, algunes de les entitats existents podrien dedicar-s’hi amb més consciència. Potser caldria implantar alguna forma de custòdia sobre aquests elements patrimonials en perill.
I finalment cal difondre l’existència d’aquests camins, fer-los conèixer perquè la gent els pugui transitar i se’ls faci seus. Les marxes organitzades per centres excursionistes, que tenen una certa acceptació a casa nostra, podrien servir per recuperar i donar a conèixer aquests vells camins (i em consta que així es fa en més d’un lloc).
A un nivell més general, proposaria l’aprovació d’una normativa que obligués les persones que puguin tenir dret a obrir pistes per desenvolupar el seu treball (bosquerols i llenyataires, per exemple) a mantenir en perfecte estat els camins preexistents.
Segurament també caldria una reorientació de la política de senders de gran i petit recorregut de casa nostra, de manera que el senderisme es convertís en una manera de recuperar i mantenir camins tradicionals (a vegades fa pena veure com els GR ressegueixen pistes durant quilòmetres i quilòmetres).
Un altre agent important són aquelles editorials que es dediquen a la publicació de cartografia: els camins que no surten als mapes es visiten menys (i, per tant, s’acaben perdent). Aquí el problema és força delicat perquè la representació de camins en mal estat pot fins i tot generar problemes d’inseguretat per a certs transeünts.

Però no tot està perdut. No voldria acabar aquest article sense donar una nota positiva. Em consta que, de tant en tant, algú, potser furtivament, pinta i esmatassa camins. Sé per experiència pròpia que camins abandonats “apareixen” com els bolets d’un dia per l’altre perquè algú (persona o institució) ha decidit esmerçar-hi temps i quatre recursos. És molt agradable quan es recupera un camí; però, quan es perd, una part de la nostra cultura se’n va amb ell. I quan es perd la cultura, la incultura regna sobre  la muntanya.

dijous, 19 de novembre del 2009

L'Enric Faura ha tancat la paradeta!

Potser no s'ho creu ni ell, però així ho diu en el seu bloc. Després de cinc anys d'escriure les seves reflexions, es tanca un dels blocs referents en temes d'excursionisme a casa nostra.
Se'n va, però, per la porta gran, com l'esportista que es retira abans que el seu públic el vegi derrotat. Ara quedarà un espai que algú hauria d'ocupar. No sé si serà possible, perquè em temo que el mateix context que ha dut l'Enric a prendre aquesta decisió farà que no n'hi hagi cap més com ell.
Em sembla que era de les poques persones que sabia com s'havia de pensar el món en termes excursionistes, perquè els altres -jo el primer- no n'hem sabut mai. Segur que seguirà pensant el món en termes excursionistes, si més no en la intimitat. Em deia que ja no tenia res més per dir, que sentia que es repetia. Però jo no perdo l'esperança que algun dia senti la necessitat de comunicar alguna cosa nova. L'excursionisme és tan dinàmic avui dia que segur que el farà parlar...
El més preocupant, però, és que amb ell es tanca una de les poques veus que eren capaces de parlar de la nostra afició amb una certa distància, de tenir referents més enllà del nostre país petit.
Els temps estan canviant, i tant que estan canviant. Recordo fa un parell d'anys que vàrem organitzar un curs per parlar i debatre sobre el present i el futur de l'excursionisme. Li vàrem voler donar nivell universitari i només un parell de persones varen respondre a la nostra crida.
Sé que això el va marcar profundament, com m'ha marcat a mi. Sé que de l'emoció inicial i del pacte del Castell de Taradell (1) vàrem passar al silenci digital. La poca resposta d'aquell curs d'estiu ens hi va dur. D'això ja n'havíem parlat.
M'agradaria que el seu lloc no quedés buit en el nostre mundillo, pel bé de tots plegats. Que algú ocupés el seu lloc. Però sóc, hores d'ara, força pessimista.
En tot cas, Enric, que en allò que emprenguis t'acompanyin els vents de la satisfacció. I si vols tornar, compta que els teus seguidors t'estarem esperant.


1 - El pacte del Castell de Taradell va ser una excursió que amb el Lluís de Taradell vàrem fer en aquest indret osonenc per posar en marxa una cosa que vàrem anomenar Discursionisme. Volia ser una comunitat online per parlar sobre les nostres coses i sobretot reflexionar-hi com tots tres havíem fet individualment. Va durar un any i no va passar res.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Noves tecnologies, nova publicació


El món d'internet està revolucionant el món de l'excursionisme. Ja n'hem parlat altres vegades.
Fa pocs dies vaig descobrir una iniciativa molt interessant: la plataforma d'(auto)edició Bubok. Es tracta de l'aplicació de les noves tecnologies i la filosofia just in time al món editorial.
Aquesta plataforma serveix per editar els vostres llibres, tant en format paper com digital, de manera gratuïta i sense supervisió de cap editor. Un cop editat el llibre, només queda posar-li el preu i esperar que algú el compri. Si algú decideix comprar-lo, en un termini de 15 dies el rep a casa seva. Durant aquestes dues setmanes, el llibre ha estat fabricat (tants exemplars com n'hagueu demanat) i transportat fins a la destinació.
Per fer-ne la prova, hi he editat un llibre de temàtica excursionista: L'excursionisme a Catalunya. 1876-1939. Aquesta obra vol substituir un dels meus primers treballs que hores d'ara ha esdevingut introbable.
El resultat en paper encara no l'he pogut veure; l'edició digital és un pdf igual que el que jo tinc a casa...
En fi, en seguirem parlant, per veure si val la pena o no.

diumenge, 20 de setembre del 2009

La crisi ja és aquí... o m'estic fent gran?

Pensajant per Sant Llorenç m'enfilo a un cim secundari, per sort fora de la corrua de gent que cada cap de setmana pren els camins més turistificats. Hi descobreixo unes perspectives i noves excursions.
M'hi he assegut a menjar i m'adono del pedronet que els amics de la Farigola Contenta hi han portat i reparo que hi ha un petit llibre registre. L'obro per passar el temps i trobo un escrit d'un excursionista que explica que ha fet aquell cim aprofitant que està a l'atur. Aprofita per deixar el seu mòbil per si algú li vol donar feina. La crisi ha arribat a la muntanya. Diuen que quan hi ha poca feina la gent estudia més, i les darreres dades de matrícules universitàries així semblen demostrar-ho. La crisi aportarà també nous excursionistes o una major freqüentació a la muntanya?

Segueixo llegint i trobo una altra nota d'un home (suposo) que busca parella. S'intenta vendre amb certa ironia i acaba dient que si a algú li interessa, que deixi el seu telèfon en el llibre registre... Definitivament la crisi ha arribat a la muntanya!

I va algú i li segueix el corrent: "En la montaña nunca estás solo. Somos muchos y muchos corazones que no pueden  estar en cuerpo. Ven mucho a la montaña y encontrarás la paz y muchos amigos como (...)" i segueix una llista de quatre noms, dos de noi i dos de noia. El comentari acaba amb un "besitos" de complicitat.

No sé si és que la crisi ha arribat a la muntanya o és que m'he fet gran...

dimecres, 26 d’agost del 2009

Climbing Moobing

1) Feia anys que no hi anava, però aquest estiu hi he volgut dur el meu fill. Després d’escalar els primers passos algunes vies, vaig trobar darrere d’una mata de boix que havia crescut davant de la paret una placa metàl•lica amb el nom de la via i la graduació. Si coneixeu Montgrony ja sabeu de què estic parlant.
Sembla mentida la capacitat de recuperació que té la natura!

2) Després de passar l’estona, decidim recórrer el peu de la paret per veure altres vies. I ens trobem amb un sector on fa mesos que ningú no hi escala. Algú, amb més bona voluntat que resultats, va obrir unes vies curtes, aparentment fàcils. No sembla que ningú s’hi dediqui a escalar-hi.

3) En un altre lloc, un pany de paret, no fa massa mesos verge, agonitza avui solcat per una trentena de vies d’escalada. Vies obertes des de dalt, taladro en mà, algunes de les quals possiblement mai ningú no escalarà. Un niu de falcons, víctima del climb moobing, es convertirà en una esquerda sense vida a la paret. I tot plegat, per què?

No entenc els motius d’aquesta desori.
Pel gust d’escalar o pel gust d’obrir vies d’escalada?
Aposto pel segon motiu. I qui paga tot aquest material?
Obrir vies per què? Per deixar el nom escrit en la paret? Per ser més que els qui no n’han obert? Per fer un servei als qui comencen i que ara podran escalar noves vies?

divendres, 31 de juliol del 2009

La muntanya a Catalunya

Finalment, he trobat l'arxiu que contenia el text original de la tesi sobre la construcció medial de la muntanya a Catalunya.
Amb gran plaer el poso a la xarxa, amb alguns problemes de format, ho reconec. Però crec que ara hi ha tot el que no hi havia en la versió html (per exemple, les il·lustracions).
Si us interessa, la trobareu a http://www.francescroma.net/web/tesiuab.pdf
Qualsevol comentari serà benvingut.


.

divendres, 24 de juliol del 2009

Aproximació a l’excursionisme a inicis del segle XXI

L’estudi de l’excursionisme a casa nostra s’ha fet majoritàriament des d’un punt de vista històric. Per contra, les recerques sobre la situació actual són escasses. Segurament això es deu a la imatge històricament construïda del fet excursionista a Catalunya, en la qual s’ha vinculat de manera gairebé indestriable excursionisme i nacionalisme. D’altra banda, també podria ser que aquest fet estigués relacionat amb la imatge d’activitat burgesa d’aquesta pràctica, imatge que hauria portat determinats historiadors i historiadores, en un context acadèmic i social determinat, a desinteressar-se’n.
De fet, prescindint del context social i polític de cada moment, en la història de l’excursionisme català es troben dos grans moments històrics, separats per una fita cronològica que se situa al voltant de 1910.
En el primer moment, l’excursionisme va portar a terme moltes activitats que avui dia es consideren desvinculades de la pràctica excursionista (folklore, història, geologia, geografia, botànica, etc.). En conjunt, aquestes activitats només s’entenen sota la llum d’un paradigma nacionalista que estava “inventant” una realitat nacional (Marfany, 1995; Roma, 1996).
El canvi en la composició social del món excursionista, el desenvolupament de les primeres pràctiques esportives a Catalunya, l’aparició d’un nou nacionalisme i altres factors de menor importància varen marcar la segona gran fase d’aquesta evolució històrica. En aquest gran període, l’excursionisme, de manera progressiva i imparable, es va anar definint com una pràctica esportiva. La vinguda del nou règim després de 1939 no va fer més que accentuar i institucionalitzar aquesta realitat (Roma, 2008).
Tota aquesta evolució no es pot separar d’alguns canvis apareguts en diferents àmbits socials com els mitjans de transport (bona part de les pràctiques excursionistes actuals no s’entendrien sense la presència dels automòbils), els mitjans de comunicació (que actualment programen de manera regular informacions sobre l’excursionisme), els àmbits universitaris, polítics, etc.
Des del moment en què les pràctiques esportives s’imposen en el si de les entitats excursionistes, apareixen dues grans tendències que sovint han estat força contraposades.
D’una banda, hi ha les activitats que a grans trets es poden qualificar com a excursionisme científic, o més aviat cultural perquè l’època d’or de l’excursionisme científic és fonamentalment el segle XIX (Martí, 1994; Roma, 1996). Aquest conjunt de pràctiques són hores d’ara força ben conegudes, sobretot en alguns casos concrets (Mataró, Reus, Granollers, Terrassa, Barcelona, Vic, Manresa, etc.).
D’altra banda, hi ha un conjunt de pràctiques de tipus esportiu que sempre han estat mal conegudes, segurament perquè es varen donar en un context de clar menyspreu per part de les persones més lletraferides i perquè són activitats que més difícilment deixen rastre documental. De tota manera, són aquestes darreres les que avui dia constitueixen un objecte d’estudi d’un gran interès acadèmic, especialment des del punt de vista de les ciències de l’activitat física i l’esport.
Aquest doble vessant excursionista, un vessant predominantment esportiu i un vessant majoritàriament cultural, ha estat un element dinamitzador en tota la seva història i segurament continua sent-hi present avui dia. (D’altra banda, també ha estat motiu de polèmiques en més d’una ocasió.) En relació al seu paper cultural, l’any 1985 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya publicava La dinamització cultural a les àrees urbanes de nova creació, obra en la qual Pere Baltà afirmava que

“Els excursionistes haurien de procurar establir seccions als centres socials d’aquests barris. Les corals, els grups de teatre, els esplais juvenils, els clubs esportius... És una tasca comuna a portar a terme amb generositat, paciència i fortalesa davant del fracàs per tornar-ho a provar immediatament” (Baltà, 1985; 39).

La importància de les activitats incloses en el bloc esportiu, l’any 1996, va dur el doctorand a escriure un article en què es parlava de la mort de l’excursionisme (Roma, 1996b). En aquell escrit es defensava que les pràctiques excursionistes actuals són tan diferents del que havia estat l’excursionisme tradicional que es podria mantenir que ens trobem davant d’una nova realitat social. Més enllà de l’enrenou que en el seu moment va suposar aquest escrit i de la voluntat polèmica que el seu autor mai no ha amagat, el que es posava sobre la taula era el canvi radical en l’excursionisme a la Catalunya de tombant de segle.
Avui dia, moltes coses han canviat en el món excursionista: des de canvis tècnics, en els mitjans de transport, en la vida associativa, etc. fins a modificacions en l’espai recorregut o en la “mirada” sobre aquest àmbit geogràfic. Més que mai, l’excursionisme és un esport inclòs dins d’una societat en què el consum té un paper molt important (només s’ha de passejar per algun establiment de la casa Decathlon per adonar-se de l’espai que hi ocupa la pràctica excursionista). L’excursionisme també té bona salut, en part, i valgui el joc de paraules, perquè és vist com una activitat que genera un millor estat de salut. També ha estat aprofitat per alguns agents per promocionar turísticament alguna comarca, per la via del marcatge d’itineraris, per exemple.
En aquest sentit, Catalunya compta amb una extensa xarxa de senders. Però no se sap de manera fiable qui els utilitza, quan, amb quina freqüència ni, molt menys encara, amb quines expectatives. Ha esdevingut força habitual que els mitjans de comunicació proposin activitats excursionistes als seus receptors, però no coneixem cap intent de valorar l’impacte d’aquestes accions.
Els espais naturals protegits han augmentat en els darrers anys per la incorporació de nous parcs i l’aparició de noves figures de protecció (ZEPA, PEIN, etc.), però només en alguns casos s’han dut a terme estudis de freqüentació, i només excepcionalment s’ha fet una aproximació al món viscut dels i les excursionistes que s’hi endinsen (un estudi interessant és el d’Estela Farias (2000) sobre el parc d’Aigüestortes).
Plantejar temes com els que s’acaben d’enumerar no només té un interès acadèmic. Darrere de la voluntat de descobrir les imatges mentals dels practicants excursionistes hi ha un plantejament de gran utilitat social: fins a quin punt alguns accidents de muntanya no estan relacionats amb la imatge (potser distorsionada, en tot cas socialment construïda) que els accidentats tenien del medi que anaven a visitar, en principi per plaer? Fins a quin punt els accidents d’esquiadors fora pista no estan relacionats amb la seva percepció del medi muntanyenc que es troba més enllà de la tanca que separa el terreny més o menys condicionat de l’estació del wilderness?

dimecres, 22 de juliol del 2009

Premi Maspons i Labrós

Durant els anys noranta, l'Agrupació Excursionista de Granollers va convocar el premi Francesc Maspons i Labrós de Literatura Excursionista.
Era un premi dedicat a premiar treballs de recerca en el camp de l'excursionisme.
Ara mateix no recordo quantes edicions se'n varen fer, potser una desena. Finalment, el premi, com la majoria d'activitats de l'anomenat excursionisme cultural o científic, va desaparèixer. De fet, hi havia pocs treballs que s'hi presentessin... però era una iniciativa que valia la pena de mantenir...
En fi, temps nous, i premi tancat.
Mentre ningú no reprèn la iniciativa, ens conformarem amb anar publicant en format digital alguns dels premis que varen obtenir aquest guardó.
El que avui posem a la llum pública porta per títol Bases socials de l'excursionisme català, i va ser escrit per un equip de l'INEFC de Lleida. Avui dia ha resultat introbable i per això ens hem decidit a digitalitzar-lo. El podreu trobar a http://francescroma.net/web/Bases_Socials2.pdf (Atenció: 28 Mb).

dilluns, 4 de maig del 2009

L'excursionisme científic al Centre Excursionista de Terrassa




Avui recupero un treball de fa més de 10 anys sobre el Centre Excursionista de Terrassa i la seva relació amb l'excursionisme científic.
El podreu trobar a http://www.francescroma.net/web/exme_terrassa.pdf

dissabte, 11 d’abril del 2009

Finalment, el primer esborrany públic!



Avui m'he decidit a posar a públic coneixement el meu darrer treball en el món de l'excursionisme.
Es tracta de la recerca que, en forma de tesi doctoral, llegiré ben aviat a la Universitat Ramon Llull.


El trobareu a http://francescroma.net/web/tesi_penjar.pdf

Podeu deixar comentaris en el debat que he obert a http://francescroma.net/petjades/node/42

M'agradaria poder tenir algun feedback abans de dipositar la tesi...



----

divendres, 20 de març del 2009

dijous, 19 de febrer del 2009

100 d'esquí

M'han demanat que participi en una taula rodona sobre el centenari de l'esquí. Més o menys el que tinc ganes de dir és això:
L'esquí va néixer dins del fet excursionista, concretament l'any 1908 al CEC. Aquest fet és d'una importància transcendental i té repercussions fins avui dia. Em refereixo a què això ha fet que no se l'hagi valorat prou justament, precisament per la imatge amb la que va néixer.
L'excursionisme va començar l'any 1876 com una prolongació dels ideals de la Renaixença. La gent que el va posar en marxa va tenir molt clar que el que volien era servir el país (Catalunya) i que la manera de fer-ho havia de passar per unes activitats més culturals que esportives que es volia que es diguessin excursionisme científic.
En aquest context, qualsevol activitat esportiva era mal vista, inútil, potser fins i tot contraproduent.
En aquest context va néixer el primer fill d'aquesta família -nombrosa- que és l'excursionisme. L'hereu. Aquest hereu va ser l'esquí, que naixia dins d'una secció que es deia d'Esports de Muntanya.
Va ser una secció, al principi, mal vista, perquè eren joves i poc seriosos (no feien ciència), fins al punt que varen intentar que els seus pares els en fessin desdir...
Malgrat que amb el temps l'esquí va arrelar (com les curses de muntanya i l'excursionisme esportiu en general) em sembla que sempre ha tingut penjada l'etiqueta que es tracta d'una activitat ociosa, improductiva, i sobretot que en res no servia a la pàtria (això malgrat l'esforç i el context més favorable de l'excursionisme dels anys trenta).
I aquest estereotip s'ha mantingut a través dels anys i segurament és per això que no en tenim ni idea. Perquè, qui investiga sobre l'esquí? Ningú!
No és que de la resta en sapiguem gaire més, però l'excursionisme té fins i tot una enciclopèdia per tractar-lo des de diferents punts de vista. I tesis doctorals que se li han dedicat.
Ara bé, quin excursionisme? L'excursionisme que, amb perdó, en podem dir seriós. El que ha servit d'ajut per a la consolidació del país, de la nostra ciència, la nostra cultura, la nostra idiosincràsia. Però, des dels anys vint del segle passat sabem que un país no és res si les seves persones no són res i que, per tant, l'activitat física millora l'estat de la pàtria.
Però a Catalunya estem tan impregnats de Renaixença que tot el que sigui esport ha estat mal vist. Encara no fa 15 anys que es va fer la primera tesi sobre antropologia de l'esport... I és clar -es deu pensar algú-, perquè les distraccions no duen enlloc ni deixen petjada per investigar.
Permeteu-me que en dubti.
Ningú s'ha preocupat d'aquesta gent anònima que ha escrit pàgines brillant, no només del nostre esport. Ningú no ha sabut donar-li la importància que tenien, sobretot quan es tracta de gent modesta. Només quan s'ha tingut un cert prestigi social ens hem recordat de la gent que ha esquiat. No vull dir noms per no ofendre ningú.

divendres, 13 de febrer del 2009

Sobre els rescats

No sé si això de cobrar pels rescats ha de ser o no ser. En tot cas, l'única cosa que tinc clara és que una solució intermitja, com la que sembla que es proposa, serà un desastre. No es pot dir que uns pagaran i els altres no en funció de si el que feien mentre varen tenir l'accident era una temeritat o no.
Aquest plantejament només conduirà a la judicialització de la muntanya, a un seguit de plets i recursos per decidir com es practicava l'activitat esportiva en el moment desafortunat. Sobretot si és veritat la quantitat de diners que diuen que costa un rescat d'aquests tipus -que se n'hauria de parlar molt- perquè davant d'aquesta “factura” surt a compte buscar un advocat.

A banda d'això, em sap greu que tinguem uns polítics tan curts de mira que només sàpiguen veure els costos dels accidents i no els beneficis que genera la pràctica muntanyenca. Recordo que fa no massa mesos, quan es va posar en marxa el límit de velocitat a 80 km/h en algunes carreteres de l'àrea metropolitana es va publicar un estudi que deia que fer això reduiria en no-se-quantes morts l'any la xifra de víctimes d'accidents. Però en el cas dels rescats de muntanya, no tenim ni idea del que s'estalvia el país pel fet de caminar (un dia de caminada, una setmana de salut, deien ja fa anys els francesos) o pel benestar espiritual que comportar sortir a la muntanya. Mentre no es faci un estudi dels costos i beneficis de les activitats de muntanya, qualsevol mesura que intenti fiscalitzar aquestes activitats toparà amb un debat polític, interessant, però sense fi.

I seguiré...

Captius de la política

No segueixo l’entrellat de les eleccions a la FEEC, que consti.
El que em preocupa és que, com a excursionista de base que sóc, s’està jugant el futur d’un àmbit que m’interessa sense que ningú m’hagi demanat la meva opinió. A mi, ni a ningú!
Vull dir que no m’agrada aquest sistema d’haver de triar qui dirigeix l’entitat mitjançant el vot delegat dels representants de les entitats. Tot i que ho accepto perquè és legal i legítim.
És força clar que, en el si de les entitats, entre excursionistes de base i els seus dirigents hi ha una gran desconnexió. La desconnexió encara deu ser més gran entre aquests i la Federació, que és vista com la tramitadora d’assegurances.
Ja sé que la FEEC és una federació d’entitats, però no m’acaba d’agradar aquesta desconnexió entre les bases i els estaments directius.

En fi, simplement, que no m’agrada.
Potser les coses canviarien si la federació es convertís en una federació de persones. I tant que canviarien: algunes entitats tancarien en quatre dies.
En fi, simplement, que no m’agrada.

(continuo pensant)

dimecres, 4 de febrer del 2009

divendres, 30 de gener del 2009

Sense paraules!




Demà, pinícula!

Demà dissabte dia 31 de gener, a les 17:00, el Canal 33 passarà el documental L'altra cara de la Forca.

"L'altra cara de la forca" recrea la primera ascensió del Pedraforca per la cara nord després de tres intents fallits. És una història de determinació, de perseverança, de voler experimentar el desconegut i de coratge, d'auto-superació; de risc i de convicció; de realització personal i, també, de treball en equip. És un exemple de com la combinació de força i intel·ligència; de joventut i experiència; de coneixement propi i compartit és la millor garantia per a superar amb èxit qualsevol repte i per vèncer la por a l'abisme que separa allò que és vell, d'allò que és nou.




Més informació

diumenge, 11 de gener del 2009

Adéu suau (suaument em mates)

Després d'una interessant conversa sobre l'excursionisme a l'actualitat m'adono d'una cosa que ja sabia, però que segurament no havia digerit. Vull dir que per primera vegada sento perquè em quedava indiferent quan deia que l'excursionisme s'havia mort: a mi no se'm moria res.
Això de la mort de l'excursionisme ve de lluny, ja ho sabeu. Segurament també us sonarà la idea que ja no es pot parlar d'excursionisme sinó que és millor parlar d'esports de muntanya, tal com havia defensat aquí. Altres també n'han parlat.
El cas és que m'acabo d'adonar que no em preocupava el tema perquè per a mi no era una qüestió de prestigi social el que estava en joc (agraeixo a l'Enric Faura que hagi explicitat aquest punt en el seu blog). Que l'excursionisme canviés no em preocupava (crec que som molts els qui pensem així), perquè és una activitat o conjunt d'activitats que pertanyen a la nostra esfera privada.
Però el problema del canvi i la mort de l'excursionisme adquireix una altra dimensió quan es pensa que el que està en joc és la influència social de determinats comportaments i actituds. Hi ha gent que no es resigna a acceptar que l'excursionisme hagi perdut capacitat de “lideratge social”, diguem-ho així.
I és que el canvi és de dimensió radical: per a uns, jo el primer, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que una part lúdica de la nostra vida es farà més rara; per als altres, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que ja no marcaran tendència, que no seran cool. A mi, aquesta segona dimensió, no em preocupa gens.
Potser perquè mai no he pensat el món com a excursionista.
Diria que a mi m'agrada el menjar que feia la meva àvia, i me'l seguiré fent a casa meva. Se m'enfot que els grans restaurants es dediquin a fer altres coses. Això, però en excursionisme, era el que volia dir.

diumenge, 4 de gener del 2009

Quan la màquina no xuta

M'acaba d'arribar la confirmació de lectura d'un missatge que vaig enviar a un centre excursionista el dia 2 d'octubre, o sigui, fa tres mesos.
Ja fa setmanes vaig fer una consulta a un altre centre (dels grans i de renom, per cert) i immediatament em varen respondre que prenien nota de la meva demanda. Era una màquina; cap persona no m'ha contestat, de moment.

Són dues anècdotes, potser sí. Que no només es donen dins del món excursionista, també!

Però aquesta manca de resposta em fa pensar en un dels “problemes” que actualment té plantejat el nostre excursionisme. De què serveix proveir-se d'un canal de comunicació com el correu electrònic si després no es gestiona correctament?
El “problema” no és només del funcionament del correu, sinó que en el fons el que es planteja és l'actitud de les persones cap a les entitats excursionistes. Com que la major part de la gent actua voluntàriament dins d'aquestes entitats, no se li poden demanar responsabilitats quan aquests “serveis” no funcionen. Em sembla just i raonable.
Ara bé, l'entitat es mereix la pèrdua de credibilitat que es deriva de fets com aquests?
Pot l'entitat fer-se responsable de la mala actuació dels seus associats?
Estem abocats a la professionalització de les entitats?