diumenge, 23 de març de 2008

Esports de natura que s'urbanitzen?


Llegeixo un informe de desembre passat adreçat al Parlament i al Govern francesos i em quedo esmaperdut, com si estigués veient estrelletes verdes i vermelles:

"Els esports de natura, per desenvolupar-se, s'acosten a les zones urbanes, es transformen i donen naixença a noves disciplines, a vegades impracticables a la natura.

Doncs potser sí, penso.
L'escalada ha vist incrementar en els darrers anys la quantitat d'instal·lacions urbanes per a la seva pràctica, alguns esports d'aigua es practiquen en instal·lacions artificials (com el canal del Segre), a França estan apareixent molt senders urbans, fins i tot a París, els ciclistes estan conquerint els espais peatonals de les ciutats...
I, a casa nostra, l'espeleologia ha entrat de ple en la febre competitiva amb un campionat de Catalunya i un campionat d’Espanya de tècniques de progressió vertical, que evidentment s'han de desenvolupar en espais no necessàriament cavernícoles.
El que deia: llegeixo i em frego els ulls, que em continuen fent pampallugues.

Un curs sobre excursionisme

Amb l'amic Enric Faura ens hem proposat organitzar un curs d'estiu sobre excursionisme i esports de muntanya.
La nostra proposta ha estat acceptada pel Campus Universitari de la Mediterrània, que l'ha programat per als dies del 3 al 5 de juliol de 2008, al seu campus de Vilanova i la Geltrú.
Les sessions tindran lloc dijous a la tarda i divendres matí i tarda. El dissabte al matí, tenim prevista alguna excursió o visita per acabar de lligar tot el que s'hagi parlat en les sessions "teòriques".
La intenció és convidar les persones que millor coneguin el present dels esports de muntanya i l'excursionisme per reflexionar entre tots els assistents sobre el futur immediat del nostre camp.
Tal com ho hem escrit:
"Aquest curs vol examinar l'evolució de l'excursionisme en els seus 130 anys d'història, la seva importància històrica, la seva incidència social i les transformacions que està tenint en el segle XXI. S'examinarà com des d'uns orígens científics i culturals ha anat evolucionant cap a unes pràctiques esportives fins a ramificar-se en el que es coneix com esports de muntanya (alpinisme, escalada, senderisme, btt...) cada cop més abocats a la competició."

Aquest curs està reconegut com a crèdits de lliure elecció per la
Xarxa Vives d'Universitats

Més informació
.

dimecres, 19 de març de 2008

Crisi dels setanta?

El gràfic següent mostra l'evolució de les llicències federatives a Espanya des de 1940 fins a l'actualitat.
Hi ha dues sèries, la de la FEDME (o Federación Española de Montañismo anteriorment) i la del conjunt d'esports.
Algú em sabria dir què va passar amb el nostre esport als anys setanta?


(les dades són fetes en base a un índex 100 al 1940)

Jo només en tinc la següent pista, però no sé si es pot extrapolar al nostre cas.
D'altra banda, què va passar a Catalunya?
Algú ho sap?

dilluns, 10 de març de 2008

De la natura medial dels medis


Si alguna cosa ha caracteritzat la història de l'evolució humana, aquesta deu haver estat la presència de la cultura. Com a espècie hem arribat a dominar el món -fins al punt de ser capaços d'alternar-ne el clima- gràcies a la nostra capacitat de simbolitzar. És possible que per arribar en aquest punt calgués una determinada evolució biològica del nostre cervell, però, si més no de moment, això no ens importa massa.

És gràcies a les eines desplegades per la nostra capacitat cultural que hem pogut convertir el planeta en ecumene.

Gràcies al llenguatge ens hem pogut crear un món a mida de les nostres necessitats; ens l'hem imaginat i l'hem fet nostre. Hem pogut acumular uns coneixements que ens han permès arribar cada cop més enllà en l'accés al "ple domini de la terra" que deia el poeta. Jo no només sé el que he après, sinó que puc tenir accés a tot el que ha pogut saber qualsevol dels meus avantpassats i coetanis. Per llençar una bomba atòmica sobre una ciutat enemiga calia que segles abans una poma hagués caigut d'un arbre. Ara podem crear bombes i podem saber que les pomes cauen i, encara més important, podem decidir que no volem que les bombes segueixin caient... Pocs animals tenen aquesta capacitat i sembla ser que cap dels que coneixem no ha tingut la capacitat de dur-ho a extrems tan perfeccionats com nosaltres.

Fa segles algú va dir que la natura estava escrita en llenguatge matemàtic. L'important no és si tenia raó o no. L'important és que molta gent s'ho va creure. I que a partir d'aquí determinades visions del món han estat possibles, mentre altres han estat arraconades en el calaix dels sense-sentits. En tot cas, però, no es tracta d'una farsa. S'hagués pogut pensar que el món estava escrit en un altre llenguatge, però, com a persones, ens hagués estat impossible viure sense pensar en un món intel•ligible. No oblidem que la paraula Cosmos conté la idea d'ordre en la seva arrel etimològica. El món ha de ser ordenat si el volem controlar, i la nostra cultura li ha donat aquest ordre. Donar ordre al cosmos ha estat la manera d'adaptar-nos al medi que ens rodeja. Segurament hem estat de les poques espècies que per sobreviure hem adaptat fenomenològicament l'entorn a nosaltres, i no només ens hem adaptat nosaltres a l'entorn.

En un sentit semblant al que proposava Descartes, amb la cultura ens hem pogut convertir en amos i senyors de la natura, en una espècie capaç de pensar per les altres i atorgar-los el lloc que els toca en l'univers. Hem anorreat aquelles espècies que ens feien nosa, fins i tot humanes. I la cultura ens ha servit per dominar-nos els uns als altres i els uns a les altres.

La nostra natura és de ser culturals. La natura “natural”, des d'aquest punt de vista, no existeix. La natura, com l'infern de Sartre, són els (nos)altres. Perquè existeixi la natura ha d'existir alguna cosa diferent del jo. Així doncs, la natura són relacions amb els altres (potser algun dia descobrirem que només han estat relacions entre neurones).

Ara bé, la natura existeix, físicament; és allà, fora. Però no hi podem arribar si no és amb una visió nascuda des de la nostra cultura. Per això natura i cultura són inseparables; per això parlem d’ecosimbologia i de mediança.

Ara bé, aquest no és un fet lliure de problemes. Com a humans que som, som presoners de les nostres cultures. A això els antropòlegs en diuen etnocentrisme. Però, com a raça humana, som presoners de la cultura en general: estem condemnats a haver d'interpretar el món per poder-hi (sobre)viure; tenim l'obligació de donar-li sentit. La sociologia ens diu que la tensió que genera el fet d'haver de donar sentit al món és tan forta que la major part del temps donem les coses per descomptat. Està clar que l'aigua seguirà rajant de la meva aixeta, encara que no plogui. La psicologia ens fa saber que, fins i tot equivocadament, hem d'interpretar constantment el nostre medi, encara que sigui "distorsionant-lo".

En aquest sentit estem obligats a ser topofílics, o topofòbics o topo el que sigui, però no podem ser topo-indiferents. Hem de teixir necessàriament relacions emotives i afectives amb els llocs, encara que no els coneguem personalment. "Se miente más de la cuenta por falta de fantasía: también la verdad se inventa" deia Machado. Quan Colom va arribar al que més tard seria Amèrica, ja tenia en el seu cap models culturals per entendre el Nou Món (concretament la idea del paradís).

En aquest sentit, reduir el medi ambient a les visions que en proporciona la biologia, la geologia, o fins i tot l'ecologia, és simplement això, un reduccionisme. El món és molt complex perquè vivim en societats complexes. El món és molt complex perquè no hi podem accedir directament, sinó mitjançant artefactes culturals històricament construïts, és a dir, respostes culturals socialment produïdes.

Una d'aquestes respostes ha estat el paisatge. Històricament a Europa es comença a desenvolupar a partir del Renaixement, limitat al món de la pintura, però a Catalunya arriba molt més tard. En canvi, a la Xina, el paisatge havia entrat en joc força segles abans. De fet, és possible que fossin respostes culturals semblants a situacions socials molt diferents. El cas és que, si el paisatge no forma part de mi, aquest pot prendre un lloc individualitzat i passar a formar part del món. Es pot convertir en un actor amb qui interactuar. I, fins i tot, es pot pensar que és un subjecte amb drets i deures.

I en aquest punt ens trobem. El paisatge, que ha estat el resultat de la nostra necessitat de projectar-nos en el medi ambient, s'ha plantat davant nostre. "El sueño de la razón produce monstruos", deia Goya. No seria hora que algú ens digués que allò que veiem fora de nosaltres és el resultat del nostre propi pensament com a societat?


.

diumenge, 2 de març de 2008

Encara li hem de dir excursionisme?

Acabo de fer un exercici força senzill:
He agafat una sèrie de paraules relacionades amb el món de la muntanya i els esports que s'hi practiquen, les he anat introduint en el Google i he mirat la presència que hi tenen. Els resultats assenyalen tendències sobres les que caldrà reflexionar.

Avui en vull comentar només una.

Hi ha 54.100 pàgines web en què la paraula "excursionisme" és present quan fas una cerca en català (71.200 a tota la xarxa). Encara que el percentatge sobre el total de paraules (en pàgines en català) no ens indica massa coses, sí que convé tenir present que "excursionisme" representa només el 4,7% del total, mentre que "alta muntanya" arriba a més del 15%, l'escalada a l'11%, l'espeleologia poc més del 9%, l'esquí un 15% o el senderisme més d'un 7,5%.
Això no ens permetria pensar en un cert desencontre entre l'excursionisme tradicional i les noves realitats?

Però encara hi ha més. He fet el percentatge que representen aquestes paraules en català sobre el total de pàgines de la xarxa. I resulta que el 75% de les pàgines que parlen d'excursionisme són de l'òrbita catalana. Per contra, escalada només representa el 2%.
Així doncs, excursionisme és una paraula marcadament catalana, com "barranquisme" (67% del total), "espeleologia" (44%) o "senderisme" (57%).
Està clar que barranquisme o senderisme són paraules molt presents en la xarxa web en català per motius lingüístics (encara que sigui incorrecte, barranquisme no apareix ni en castellà, ni en francès, ni en anglès; una cosa semblant passa amb senderisme). Però la gran presència d'espeleologia es deu a un fet sociohistòric (l'any 2005, el 14% de les llicències de la Federació Espanyola d'Espeleologia corresponien a Catalunya, comunitat només superada per Madrid).

Tot plegat, pot voler dir que una cosa tan catalana com era l'excursionisme està deixant pas a altres realitats?

Les dades sobre cerques a internet així semblen demostrar-ho. Però d'això en parlaré un altre dia.

Si voleu, en podem parlar aquí.