dimecres, 26 de desembre de 2012

Quirze Parés, Centelles i el cinema


Quirze Parés i Ganyet (Sant Boi de Llobregat, 1909 – Barcelona, 23 de març de 1993) és un excursionista tan estimat com desconegut. La seva modèstia –gairebé militant- l’ha apartat de les grans llistes dels excursionistes de renom; la pràctica d’una especialitat difícil de classificar –a cavall entre la geografia, la història i l’etnografia-, duta a terme per una persona sense estudis en aquests àmbits, el mantingué lluny de les acadèmies del moment; els canvis tecnològics i socials l’han esborrat dels rengles dels realitzadors cinematogràfics reconeguts del nostre país. I, tanmateix, Quirze Parés ha estat –sense saber-ho ni voler-ho- font d’inspiració per a algunes persones que admiren en ell, sobretot, l’autor de la magnífica obra que porta per títol     La despoblació rural i les masies del Collsacabra.
Val la pena fer-ne una mica de memòria, sobretot sabent que no li agradaria que el poséssim en el centre del punt de mira. Esperem que, des d’allà on sigui, ens sabrà disculpar.
Quirze Parés va néixer a Sant Boi de Llobregat al 1909 i va estudiar peritatge mercantil, fet que li permeté arribar a ser un dels caps administratius de la colònia Rosal. En un moment indeterminat, va arribar a Centelles, on buscava recuperar la salut de la seva dona, Maria Feu. Com un estiuejant més, la parella s’instal·là a la desapareguda Fonda Giol, al Passeig, just on comença el carrer Jesús. En aquest establiment, hi tingué una habitació llogada durant més de 25 anys. El matrimoni habitualment passa 4 o 5 mesos d’estiu a Centelles, tot i que ell ha d’anar a treballar a Barcelona. Possiblement per aquest motiu, finalment decidiren comprar o fer-se una casa al final del carrer de Jesús.
Dins de la colònia d’estiuejants que acudien a la vila de Centelles, va ser una persona coneguda (sembla que alguna vegada havia anat d’excursió amb Enrique del Castillo, director del Diario de Barcelona, que tenia una casa a la carretera de Banyeres), però això no li impedí teixir bones relacions amb les persones del poble. Potser el que més va facilitar la seva relació amb la gent de Centelles varen ser les seves activitats cinematogràfiques.
És cert que a Centelles Parés hi cultivà diferents aficions (la música, la pintura, la fotografia, el cinema), d’entre les quals sobresurt el rodatge de pel·lícules cinematogràfiques. Es diu que va realitzar més de 25 films, alguns dels quals són pel·lícules amb argument en què intervenia gent de la vila, i altres són documentals (entre aquests darrers hi ha dos reportatges sobre Centelles de 1948 i 1954).
De fet, una publicació centellenca comença dient que tothom està d’acord que Parés va ser el precursor del cinema amateur a la vila i que les seves vetllades a can Pequeño amb motiu dels homenatges a la vellesa són encara força recordades.
Francesc Pujol i Albanell recordava el Parés cinematògraf d’aquesta manera:
L’estada a Centelles de Quirzé Parés va facilitar els contactes cinematogràfics amb [Isidre] Novellas. Un amic comú, Joaquim Vila, va possibilitar el contacte i l’Isidre va proposar a Parés de fer una pel·lícula amb argument. Novellas va motivar Parés i es va fer Fantasia novel·lesca [1949], pel·lícula on l’actor va fer el guió i n’era el protagonista. En la mateixa surten somnis dels herois de l’època com Tarzán i el Zorro. La pel·lícula va obtenir diversos guardons”.
El primer film d’argument de Parés duia per títol Tres homes i un gos al Matagalls, i va ser fruit de la complicitat entre el director, Felip Pous Tarrés i Josep Giol. Abans havia rodat el documental Homenatge a la vellesa de Centelles (1950). Al 1951 va rodar Història d’una joia, amb la participació de molta gent del poble i amb una escena d’acció –una important baralla- rodada al bar Iturri. Després seguiren, Sonata (rodada a can Carreras Artau), Boletada accidentada (1952), La pastoral (1953), i un reportatge sobre la riera de les Gorgues (1957-1958) rodat just abans que desaparegués per sempre més sota les aigües del pantà de Sau i reutilitzat en part posteriorment per fer Pantà de Sau, una crònica de la construcció i els efectes d’aquesta infraestructura.
L’any 1953 va presentar tres pel·lícules que havia filmat al 1952 al Concurs Nacional de Cinema Amateur organitzat pel CEC i totes tres (Scherzo –rodada a Barcelona-, Boletada accidentada i Sonata) foren guardonades. La darrera, a més a més, va ser seleccionada per al Concurs Internacional de Cinema Amateur, on va obtenir el tercer premi.
Quirze Parés l'any 1953
La figura de Quirze Parés està avui dia rodejada d’un tel de misteri a causa de la seva modèstia gairebé militant, una modèstia que ha traspassat a algunes de les persones que el conegueren i que intenten mantenir el seu esperit, fet que ha dificultat força la recerca sobre la figura més important del cinema amateur centellenc. Per aquest motiu és interessant retenir el comentari, viscut en directe per Felip Pous Tarrés:
Amb ell fèiem tornabodes, paelles, àpats, castanyades, etc.; però no cobràvem mai. Un dia tots plegats vam anar al Liceu”.
I Maria Rosa Garriga, que va actuar en algunes de les pel·lícules, hi afegeix:
La gent anàvem a veure’l i entre tots es va decidir fer les pel·lícules. Cal deixar clar que tot el material ho pagava ell, i que ningú de nosaltres cobrava res”. A can Carreras Artau, rodant Història d’una joia, “ens van convidar a cafè i la majoria era el primer cop que en preníem”.
El comentari de Felip Pous –esmentat més amunt– serveix per recordar la melomania de Parés i demostra que va ser un dels estiuejants més propers a la població autòctona. L’afició pel cinema li va durar la primera meitat dels anys cinquanta; després canviaria d’aficions i escriuria un dels llibres més importants per a la història del Collsacabra.
Sembla que va ser la consciència de la imminent desaparició del paisatge i dels elements humans que havien de quedar colgats sota les aigües del pantà de Sau el que desencadenà aquesta magnífica recerca. Tot i que s’ha dit que va estar una vintena d’anys per fer el treball de camp, els testimonis que el conegueren afirmen que va ser un període molt més curt (Parés canviava sovint d’afició i aquesta l’emprengué un cop estigué jubilat). El cert és que el seu treball va ser premiat al 1978 per la Fundació Salvador Vives Casajuana, que finalment es féu càrrec de l’edició de l’obra (1985, segona edició al 2001).
El seu vessant d’historiador inclou també els treballs mecanografiats i fotocopiats El llibre de les Ententes (1978) i Sis monografies del Cabrerès (1979).
Quirze Parés de gran
En els darrers mesos s’ha inventariat un fons documental que va arribar a l’Arxiu Comarcal d’Osona amb material que havia estat propietat de Quirze Parés (vegeu això). L’inventari recull les fitxes tècniques de 16 pel·lícules (datades entre 1948 i 1955), els guions de 9 films dels anys seixanta, els guions tècnics de 15 projeccions audiovisuals (diapositives i àudio) i un total de 23 pel·lícules o cintes magnetofòniques. En aquest fons també es conserven una sèrie de trofeus, entre els quals val la pena destacar diverses copes en concursos nacionals de cinema amateur (1949-1954), la medalla a la millor pel·lícula del XV Concurs Internacional de Cinema Amateur de Brussel·les (per l’obra Sonata) i la medalla del tercer premi de la Federació de Cineastes Amateurs de Bèlgica, totes dues de 1953. En total, l’arxiu té en dipòsit un total de 28 medalles o copes obtingudes per Quirze Parés en certàmens cinematogràfics.
Quirze Parés va morir el 23 de març de 1993, quan tenia 84 anys. Més endavant ho faria la seva dona. El fet de no haver tingut fills dificulta en gran manera la recuperació de la figura del Quirze Parés home i excursionista.
En podreu saber una mica més en aquest article signat per Antoni Pladevall (pàgines 5-7). 

dissabte, 1 de desembre de 2012

Centelles en el camí cap a la modernització del sector llaner

El 3 d’agost de 1772, Joan Vellber, Benet Padrós i Agustí Carrera, en nom d’una seixantena de persones, signaven un document que actualment es guarda a l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona. Els signants i les persones que representaven eren teixidors de Castellterçol que es queixaven a la Junta de Comerç que els paraires del poble no els podien donar feina i que els havien despatxat. Aquest darrer fet havia provocat que haguessin hagut de buscar feina a Centelles. 

Paraire treballant

Com veurem tot seguit, es tractava del que avui dia en diem un conflicte col·lectiu, adaptat, això sí, al seu context històric. Per entendre què estava passant i la relació que tenia aquesta manifestació col·lectiva obrera amb la vila de Centelles, cal posar sobre la taula alguns elements.
El primer d’ells és, com és ben sabut, la presència a Centelles d’un important nucli paraire.  Els paraires eren persones que elaboraven la llana i que amb el pas del temps s’anaven convertint en empresaris que donaven feina a domicili a filador(e)s i teixidor(e)s). El segon element és que els paraires de Centelles utilitzaven matèries primeres de diversos llocs, fins i tot de fora de Catalunya, i donaven feina a mà d’obra de diferents punts de la comarca. En aquest sentit, bona part de la producció llanera de Centelles es filava o teixia a Castellterçol, una altra vila amb una presència molt important del sector llaner. Sembla que aquestes relacions haurien començat o haurien canviat de forma important cap a 1770 o 1771, com posa de manifest un escrit del secretari de l’ajuntament de Castellterçol, Antoni Bruchfeus, del 6 de setembre de 1772, que deia que “(...) no podian los de la presente villa lograr el que los texedores texessen sus piessas conforme à las ordenasas de la Cofadria (sic), vozeando estos à la primera quexa de que ya texerian para los Pelayres forasteros (...)”.
Un teler manual

El fet que filador(e)s i teixidor(e)s del Moianès treballessin per a gent d’altres pobles (segurament) va fer que el preu de la mà d’obra s’encarís i va donar lloc a un grup força nombrós de persones que depenien del treball aliè. Però a Castellterçol la producció llanera era controlada per un gremi dirigit per 24 persones (16 paraires i 8 teixidors) que controlaven l’associació de manera vitalícia i que estaven emparentats entre ells per llaços familiars o d’amistat. D’altra banda, la vila també tenia un grup de teixidors que volien treballar a jornal i que acabaven acceptant qualsevol producte, encara que fos de mala qualitat, perquè “(...) hazen tres, ô quatro piezas al año siendo jornaleros lo restante del año”, fet que fa palesa de manera indirecta la seva relació amb altres sectors productius. Però és poc probable que la carta de reclamació que es va enviar a la Junta de Comerç fos redactada per aquests teixidors; més aviat, els seus autors serien un sector format per treballadors per compte d’altre que vivien la manca de feina com un acomiadament (perquè la seva supervivència es lligava al treball protoindustrial).
L’informe que va fer el batlle remarcava que a la pràctica no hi havia teixidor(e)s de Castellterçol sense feina i que l’origen del problema es trobava en què “(... ) los mismos texedores cuidan de que las mujeres de la presente Villa y demas lugares vesinos ilen estambres para los pelaires de Sentellas, motivo que los Pelaires de la presente villa no puedan hazer ilar tantos estambres como antes, y haun los pocos que se ilan son de infima calidad (...)”. Això feia incrementar el preu i disminuir la qualitat del producte final, situació davant la qual el gremi va acordar un augment del que calia pagar per peça teixida de part de paraires forans. En fer recaure aquest pagament en els paraires i no en els teixidors, el resultat era l’atur, perquè als paraires de Centelles ja no els sortia a compte fer treballar els teixidor(e)s i filador(e)s de Castellterçol.
El rebombori que aquesta mesura va aixecar va provocar que el gremi s’hagués de fer enrere i retirar la taxa. En una mena de pla B, es va procedir a exigir que només es treballés amb llana rentada dins del poble: d’aquesta manera es prohibia indirectament treballar per als paraires de Centelles, que com els d’altres pobles (Moià, Cardona o Manresa), duien les seves llanes a teixir a Castellterçol.
Això va fer que els teixidors recorreguessin a la Junta de Comerç, i que s’organitzessin i amenacessin els directors del gremi, tal com recull una carta del batlle Josep Bruchfeus (14 de setembre de 1772):
(…) ademas comparecieron unos papeles en muchas de las puertas de los 24 de la Junta [del gremi] unos dessian fuego otros quitarle el cuello otros la cabessa (…) no dudo que si los agraviados no se uviecen (sic) movido a conpacion (sic) se uviera (sic) justificado ser de los capatasses de los texedores los papeles (...)”.
Un document signat per Thomas de Llança al 25 de gener de 1773, en referència al paraires de Castellterçol, afirmava que l’objectiu final era “abatir a los texedores obligandoles a trabajar para ellos solos”. En el mateix sentit, un document del 8 de desembre de 1774 diu que el conflicte pel lloc on s’havia de rentar la llana “(...) se reduce â estancar la libertad de los Jornaleros, paraque no puedan trabajar sino por los Pelayres de dicha Villa (...)”, i afirma que es busquen jornals més barats i no tant controlar la qualitat de la llana.
Aquest conflicte es va agreujar arran de la retenció de quatre peces de roba fetes per a paraires de Centelles, que ni la intervenció de la Junta de Comerç aconseguia que els fossin tornades. Es feia així encara més difícil que els teixidors treballessin per als paraires forans, perquè aquests s’exposaven a perdre la seva matèria primera; els teixidors fins i tot varen posar per escrit que potser haurien de marxar del poble a buscar feina en un altre lloc.
En aquest context de manca de feina i crispació social, el 2 de setembre de 1773 s’envia a la Junta de Comerç una carta firmada per “Tots los pobres”, i en nom seu signa Antoni Santa Creu, en la qual es demana que aquesta es digni a “(...) mirar per los pobres que som tres ò quatre que desde que no podem treballar per Centelles nosaltres ni nostres criaturas avem de passar la vida ab una gran miseria que lo que mes nos tormenta es la talent y tanta que casi se pot dir fam y altres que no es tanta la miseria (...)”. Aquesta carta demana que es faci el possible per donar-los feina, que és la seva salvació, “(...) que la renda dels pobres es lo treball y privantlos esto es llevarlos la vida.”
Assabentats d’aquesta petició, el 26 de setembre de 1773, els representants del gremi contestaran que Santa Creu (la persona que signava la carta) és expurio i que tot i estar casat mai ha tingut fills i que no teixeix per als de Centelles. Dos dels qui havien signat la carta varen ser desqualificats dient que tenien feina per compte d’alguns paraires de Centelles i que encara no l’havien feta, motiu pel qual se’ls qualificava de vagos. Amb tot, els representants gremials varen saber veure l’origen del conflicte: “(...) estos texidos quieren libertad, y no sobordinacion (sic) a las constituciones de la Cofradia; quieren trabajar a medida de su antojo, y no conforme a la ley. Antonio Santa Creu es el apoyo de toda esta calidad de gente, en su cassa son continuas las juntas, alli se fraguan los enredos, se mormura (sic) de todo el Pueblo y por fin se remata con porrones de vino, allí pierden el tiempo y gastan lo poco que ganan[,] fomentan la discordia y dan realses a la pobreza, y despues con la capa de Pobres, aparentan sus enredos, y mienten sin medida (...)”. Sabem que ja en aquells moments alguns teixidors de Castellterçol marxaven d’aquesta vila: “(...) muchas familias han tenido que desamparar la villa por no tener que trabajar, ni hallar cosa alguna respectiva al oficio en que emplearse, y las demas que quedan se ven subordinadas y subyugadas a la voluntad de los 24 (...)”. Recordem que aquests 24 eren les persones que formaven la junta del gremi. Alguns d’aquests teixidors, junt amb les seves famílies, sembla que varen acabar instal·lant-se a Centelles. 

Font Grossa de Centelles

Els fets de Castellterçol i la seva repercussió a Centelles mostren un clar exemple de conflictivitat preindustrial. El moviment obrer encara tardaria algunes dècades a néixer, però la proletarització d’aquells teixidors, filadors, teixidores i filadores marcava un camí que haurien de recórrer totes les ciutats i pobles que, com Centelles, es varen enganxar al carro de la industrialització. En aquest camí, els gremis fores atacats des de baix, tal com s’ha vist en aquest cas, però també des de l’òrbita política, com es veurà en un proper article. D’altra banda, aquest fet segurament té alguna relació amb l’intent de construir una estructura per protegir de les inclemències del mal temps les persones que purgaven la llana a la Font Grossa, al voltant de 1777 (esperem parlar-ne en una altra ocasió).