dissabte, 1 de febrer de 2014

La importància de les xarxes socials en la salut



L’any 1518 una dona va començar a ballar pels carrers d'Estrasburg i va fer-ho durant sis dies. Al cap d’unes setmanes ja es parlava d'unes quatre-centes persones que ballaven dia i nit i ho passaven francament malament. Els metges varen dir que es tractava d'una epidèmia i varen decidir concentrar els balladors en alguns espais públics, on se'ls va posar música i altres facilitats esperant que es curessin (1). Segurament aquesta és l’epidèmia de ball més ben coneguda, tot i que no l’única (1).
El 2007, en una escola de Virgínia, es va produir una epidèmia d’histèria: començant per un alumne, al cap de pocs dies una quarta part del total havien abandonat l’escola. Els afectats presentaven símptomes com ara espasmes, tremolors, mareigs i mals de cap (2). L’escola va haver de tancar. Al principi es va creure que era una intoxicació química, però finalment el Departament de Salut ho va descartar i apuntava a una natura sociogènica de l’epidèmia, lligada a un episodi d’estrès (2).
De fet, aquesta mena d’epidèmies no són del tot desconegudes: una de les més repiulades en el mon digital és l’epidèmia de riure de Tanganica de 1962 (3,4). Allà, un internat va haver de tancar després que el riure es contagiés sense poder parar. En enviar les afectades als seus llocs d’origen, l’epidèmia es va traslladar també a aquests nous espais.
La música i els riures que acompanyen aquestes manifestacions no ens han d’impedir adonar-nos que estem parlant d’epidèmies que comporten patiment humà. Segurament les noves tendències en l’estudi de les xarxes socials ens aportaran en un futur proper pistes sobre com abordar aquests i altres episodis contagiosos. De moment, quedem-nos amb alguns estudis contrastats empíricament, mentre imaginem com fer front a aquestes noves (o no tan noves) realitats.
Christakis i Fowler ens ensenyen com “los amigos de tus amigos pueden hacerte engordar(5). Aquests investigadors varen analitzar les dades de més de 12.000 persones de Framinghan (Massachusetts) per finalment poder arribar a demostrar que l’obesitat és contagiosa fins al tercer grau de separació en una xarxa social: tenir algun amic obès suposa un 57% d’increment en la probabilitat de patir obesitat; entre germans adults la probabilitat augmenta fins al 40%; entre cònjuges la probabilitat se situa entorn al 37%. I el més curiós del cas és que aquestes relacions es donen fins i tot quan les persones no estan a prop les unes de les altres i només fins al tercer grau de separació (6). La conclusió d’aquest estudi és clara: sembla que les xarxes socials són rellevants tant en els aspectes biològics com comportamentals de l’obesitat.
Aquests estudis indiquen que l’obesitat es transmet a través de les xarxes socials, com també ho fan altres “malalties”, com les depressions, els suïcidis i potser fins i tot la fibromiàlgia.









Bibliografia citada
1.            Waller J. A time to dance, a time to die: the extraordinary story of the dancing plague of 1518. Thriplow [England]: Icon Books; 2008.
2.            Jeffries S. The outbreak of hysteria that’s no fun at all [Internet]. the Guardian. 2007 [citat 31 juliol 2013]. Recuperat de: http://www.theguardian.com/world/2007/nov/21/society.health
3.            Tanganyika laughter epidemic [Internet]. Wikipedia, the free encyclopedia. 2013 [citat 31 juliol 2013]. Recuperat de: http://en.wikipedia.org/w/index.php?title=Tanganyika_laughter_epidemic&oldid=563933165
4.            RANKIN AM, PHILIP PJ. An epidemic of laughing in the Bukoba district of Tanganyika. Cent Afr J Med. maig 1963;9:167-70.
5.            Christakis NA, Fowler JH. Conectados: el sorprendente poder de las redes sociales y cómo nos afectan. Madrid: Taurus/Santillana; 2010.
6.            Christakis NA, Fowler JH. The Spread of Obesity in a Large Social Network over 32 Years. New England Journal of Medicine. 2007;357(4):370-9.