dimarts, 9 de febrer de 2010

I aquella mala salut de ferro!

L'any 1996 estava concençut que l'excursionisme havia mort. Ara crec que potser encara no ha mort.
Està clar que això de la mort de l'excursionsime va ser dues coses alhora:
  • Una provocació (ja ho he dit altres vegades)
  • Un intent d'explicar una situació de canvi en el món excursionista.
Des del segon punt de vista, la idea era que si l'excursionisme havia estat una cosa en els seus primers anys, al final del segle XX havia canviat tant que ja no es podia considerar la mateixa cosa.
Fins aquí cap problema, només algunes picors en cossos aliens que el temps ha fet oblidar.
Ara bé, resulta que fent la recerca sobre l'excursionisme que m'ha ocupat durant els darrers anys m'he adonat de la següent situació.
  • L'excursionisme s'ha esportivitzat fins a un extrem fins ara no imaginat.
  • Malgrat això, mai abans no havia estat practicat per tantes persones ni hi havia hagut tants clubs com ara.
Aquestes dues premises permeten seguir mantenint la hipòtesi de la mort de l'excursionisme.
Però hi ha un tema sobre el qual cal meditar: en fer la meva recerca vaig buscar persones que responguessin afirmativament quan se'ls demanava si eren excursionistes.
Això vol dir que, més enllà de practicants de l'escalada, l'esquí, el senderisme, la BTT, etc. hi ha alguna cosa que els (ens) uneix. Alguna cosa ens porta a identificar-nos com a excursionistes i a sentir-nos part d'un fet social.
De manera que, hores d'ara, no tinc clar que es pugui dir que l'excursionisme és mort. Més aviat hauríem de parlar d'un excursionisme minoritari.
Però l'excursionisme existeix i es manifesta i es constitueix per una manera d'entendre la realitat.
Un altre dia hi haurem de tornar.