dilluns, 15 de febrer de 2016

La Payrona, la dona acusada de ser bruixa de Centelles



La Payrona, la dona acusada de ser bruixa de Centelles


Francesc Roma i Casanovas

Quan a inicis del segle XVII es desencadena la gran cacera de bruixes a casa nostra, una desconeguda Elisabet Cerdà declara haver-se reunit amb altres dones, haver-se’ls aparegut el dimoni i haver fet caure pedregades. I, a més a més, també declara que havia anat acompanyada d'una tal Cerdana del pla de la Garga i de la "vella de la parròquia de Sentelles". Hores d'ara no sabem d'on era Elisabet Cerdà, però segons les seves declaracions a Centelles hi hauria hagut, com a mínim, dues dones sospitoses de ser bruixes: la Cerdana del pla de la Garga i una dona vella de Centelles que ara ja sabem que es feia dir Payrona.
Ja fa temps que Dolors Bernal va publicar les dades que es conserven sobre la mort de la Peyrona, recollides en el registre de defuncions de la parròquia de Centelles. Segons el rector de Centelles, el dia 20 de juny de 1619 es va enterrar al cementiri de Sant Antoni de les Codines una dona anomenada Payrona, una dona molt vella, nascuda a França. Havia mort de manera natural després de passar més de sis mesos a la presó de Centelles, on havia estat reclosa per ser considerada bruixa. El procés va declarar provat que havia donat i tret golls, i, tot i que sembla que se sospitava d'algun altre càrrec, res no es va poder demostrar. Trobada culpable de donar i treure golls, va ser sentenciada a assots i a desterrament, però, quan ja la sentència era ferma, un matí la varen trobar morta a la presó. Com que la mort va ser sobtada, no va tenir temps de rebre els sagraments ni de fer testament.
El document traspua certa compassió per aquesta dona: la Payrona estava sota sospita perquè aquell 1619 a Catalunya s'havien sentenciat i encara se sentenciaven cada dia moltes bruixes, especialment al Bisbat de Vic, i aquest clima d’histèria col·lectiva hauria propiciat el seu empresonament.
El document continua dient que la varen enterrar amb cautela, com ja insinua la inhumació a l'ermita de Sant Antoni (a la Payrona li hauria correspost ser enterrada al cementiri parroquial). Tot plegat perquè el capellà tenia la intenció de complir els deures religiosos amb una dona cristiana, però al mateix temps intentava no enfrontar-se obertament amb la resta del poble. Per al rector, la Payrona era una dona creient, perquè abans d'entrar a la presó s'havia confessat i combregat estant a Valldaneu i més tard, ja a Centelles, quan era a la presó. 

Aquest primer document acaba amb dues frases que indiquen la importància que va tenir la caça de bruixes en aquell any. En primer lloc, el capellà afirma que aquell 1619 hi havia hagut una gran persecució de bruixes a Catalunya i que se n'havien penjat una infinitat. I, en segon lloc, diu que només a Granollers s'havien penjat a la forca nou persones acusades de bruixeria d'una sola vegada.
Si totes aquestes dades eren conegudes, el que fins ara no s'havia tret a la llum pública era la correspondència entre el rector i el vicari general que es va generar arran d'aquest cas.
Damià Bolló, rector de Centelles, va enviar una carta a Antoni Vallespir, oficial i vicari general del bisbe de Vic. La carta porta data del 29 de juny de 1619, potser per nerviosisme (la resposta està datada el dia 19, just el dia abans de l'enterrament).
En aquest missiva, Bolló li comunica que a la presó de la vila ha mort, de manera natural, una dona anomenada Payrona, que -com ja sabem- havien detingut per bruixa i sentenciat a ser assotada i desterrada. Un cop llegida la sentència, havia mort amb fama d'haver estat bruixa.
I va ser aquí on començaren els maldecaps, perquè –tal com diu el document– el poble de Centelles es va inquietar perquè creia que allà on s'havien inhumat bruixes havien caigut grans pedregades, de manera que es negaven a deixar-la enterrar en terra santa.
I llavors va ser quan el rector Bolló va demostrar el seu esperit caritatiu, perquè en comptes de deixar-se dur per l'escepticisme dels seus parroquians, va optar per consultar el cas als seus superiors i fer saber al vicari que des del seu punt de vista no hi havia raó suficient per no enterrar-la. Tot i així, va condescendir amb els qui no pensaven com ell i va accedir a consultar-ho amb el vicari.
El vicari, el dia 20, va contestar –en el mateix document que havia rebut– dient que ja estava estudiant el cas i que d'entrada li semblava que si aquella dona no havia estat sentenciada a mort era perquè el cas no tenia prou càrrega probatòria, motiu pel qual li ordenava d'enterrar-la en terra sagrada, tot i que demanava més informació que pogués demostrar que era creient: si tenia rosari, creu i butlla, i si havia rebuts els sants sagraments. Si es complien totes aquestes condicions, no se li podia negar l'enterrament catòlic. 

De tornada a Centelles, el rector va anotar a la carta, a la seva banda esquerra: "Dit die de 20 de juny 1619 fonch soterrada dita Peyrona en lo sementiri de S. Antoni de las Codinas de dita parª".
El resum dels fets és força senzill: enmig d'un clima de psicosi que anomenem cacera de bruixes, una dona de Centelles, vella i d'origen estranger, segurament sense relacions familiars al poble, és acusada de donar i treure golls. No sabem si hi va tenir alguna cosa a veure el fet que el seu nom aparegués en un altre cas de bruixeria que havia tingut lloc poc abans. El cert és que, a resultes d'això, és encarcerada, jutjada i condemnada a un càstig menor (assots i desterrament), però abans d'executar-se la sentència, mor –sembla que de manera natural– a la presó de Centelles.
Un cop morta, la gent del poble intenta fer veure al capellà que no la pot enterrar al cementiri per evitar que comenci un episodi de pedregades que faci malbé totes les collites. Però el capellà considera que mereix ser enterrada com a catòlica que era. Després de consultar el cas amb el vicari, finalment el cos és enterrat "amb cautela" al cementiri de Sant Antoni de les Codines.

Referències
Bernal Creus, Maria Dolors: "Les bruixes a Centelles" a Cau de bruixes de Centelles, 1998-2007. Centelles: Ajuntament de Centelles, 2007 (Centelles, Festa Major d'Hivern).
Ginebra, Rafael: Condemnades per bruixes: processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle XVII. Granollers: Museu de Granollers, Associació Cultural Modilianum i Museu d'Història de Catalunya, 2007.
Referències documentals: ABEV, Centelles, Santa Coloma, D/3 i ABEV, Centelles, Santa Coloma, Q/1. 
(publicat a El Portal, gener de 2016).

diumenge, 8 de juny de 2014

Salvador Llobet i Reverter (1908-1991)



Llobet i Reverter, Salvador. Granollers (Barcelona), 18.XI.1908 - 23.III.1991. Geógrafo, investigador y profesor universitario.

Nacido en la pequeña ciudad de Granollers, en el seno de una humilde familia de campesinos, tuvo que abandonar la enseñanza primaria para ayudar en la explotación familiar, primero, y trabajar en el sector de la construcción, después. Con el paso del tiempo, descubrió su interés por los temas geográficos de la mano de la práctica del excursionismo. En 1928, fue uno de los fundadores de la Agrupació Excursionista de Granollers. A través de esta organización, el geógrafo Pau Vila i Dinarés dicto un curso de introducción a la geografía en esta ciudad.
Entre 1930 y 1931 se trasladó a París para ejercer su oficio de yesero. En seguida entró en contacto con la Casa de Catalunya de la capital francesa y participó activamente en la marcha de la actividad cultural de ésta.
De vuelta a Granollers, decidió emprender los estudios de geografía, para lo cual tuvo que superar antes el bachillerato. En esos años, concretamente en 1935, fue uno de los fundadores de la Societat Catalana de Geografia, filial del Institut d’Estudis Catalans. Puesto que no podía prescindir de su trabajo y que no le permitieron estudiar en Barcelona como estudiante libre, finalmente cursó su licenciatura en historia en la universidad de Zaragoza. Acabada la carrera en 1940, en 1944 concluía su doctorado con la tesis El medio y la vida en el Montseny. Esta tesis, considerada la primera de su género inspirada en los principios de la geografía regional francesa, le supuso la obtención del premio extraordinario de doctorado; de forma conjunta con otro estudio planteado con la misma metodología (El medio y la vida en Andorra), en 1945 recibió el premio Menéndez Pelayo como recompensa a las innovaciones que había realizado en el terreno de la geografía.
Acabados los estudios, trabajó como profesor de enseñanza secundaria (en su ciudad natal), profesor universitario, en un marco de gran precariedad (Universidad de Barcelona) e investigador (Consejo Superior de Investigaciones Científicas). Oficialmente, en 1957 adquirió el estatuto de Investigador dentro del CSIC, aunque este reconocimiento no le llegaría hasta 1971.
En la segunda mitad de los sesenta, se integró en el Departamento de Geografía de la Universidad de Barcelona, consiguiendo la cátedra de geografía física en 1974. Tres años más tarde, cuando cumplió los setenta años, se retiró de la vida universitaria activa.
Junto a su tarea investigadora y docente, cabe recordar que desde 1948 formó parte de la Comisión Provincial de Urbanismo de Barcelona. En el ámbito de lo que hoy se conoce como geografía aplicada, como geógrafo físico y humano, participó en la planificación urbana de algunas ciudades catalanas y se hicieron una primeras propuestas de protección de espacios naturales.
Desde 1946, Salvador Llobet, Noel Llopis Lladó, Xavier Coll y Josep María Puchades fundaron la Editorial Alpina, dedicada a la publicación de cartografía para uso excursionista y a la divulgación de temas de interés geográfico en general.
En el período 1981-1985 fue el presidente de la Societat Catalana de Geografia (SCG), renunciando posteriormente al cargo. Durante su presidencia, la Societat impulsó la publicación de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. En agradecimiento a su dedicación, en 1986 fue designado Miembro de Honor de la SCG.
Durante la mayor parte de su vida, tuvo una intensa dedicación a su ciudad natal, especialmente en los ámbitos de la educación, la cultura y la ciencia, promoviendo becas para estudiantes faltos de recursos, recuperando documentos de la historia local o defendiendo los estudios comarcales y locales. Llobet solía decir que “por suerte, no era de Barcelona”, expresión con la que daba a entender un cierto menosprecio por las grandes ciudades.
Geográficamente, la carrera de Salvador Llobet comprende dos grandes etapas, divididas por su incorporación a la universidad en la segunda mitad de los años sesenta. En un primer momento, su dedicación se centró en los estudios regionalistas desde un punto de vista posibilista y la geografía agraria. En la segunda fase, sus intereses bascularon hacía la geografía física, la geomorfología especialmente.
Si la culminación de la primera época serían sus estudios sobre el Montseny y Andorra anteriormente mencionados, la aportación más importante de la segunda fase de su vida investigadora se centra en el estudio del modelado cuaternario y, sobre todo, periglaciar. En este segundo momento su atención se centró especialmente en el estudio de las terrazas fluviales y la morfología de los ríos Ter y Besós. Al mismo tiempo, descubre un nuevo campo de investigación, el periglaciar, que estudia en Andorra, el prePirineo, Sierra Nevada y el Montseny. Anteriormente, la morfología vinculada a los fenómenos periglaciares había recibido escasa atención en nuestro país; en un documento del curso 1969-1970 se definía como descubridor de este ámbito de investigación.

Obras de -: "Evolución del poblamiento y población de la comarca del Vallès", Estudios Geográficos, 9 (1942); "Distribución altitudinal del olivo y la vid en la región del Montseny", Estudios Geográficos, 13 (1943); "La industria textil del algodón de España", Estudios Geográ­ficos, 25 (1946); "La economía agrícola de Andorra", Estudios Geográficos, 23 (1946); El medio y la vida en Andorra. Estudio Geográfico, Barcelona, Instituto Juan Sebastián Elcano y Estación de estudios Pire­naicos, 1947; El medio y la vida en el Montseny. Estudio geográfico, Barce­lona, Instituto Juan Sebastián Elcano y Estación de Estudios Pirenai­cos, 1947; "La población de Barcelona en 1787", Estudios Geográficos, 28 (1947); "Barcelona en 1944, según datos estadísticos de su Ayuntami­ento", Estudios geográficos, 29 (1946); "La despoblación de la montaña", Estudios Geográficos, 35 (1949); Granollers, estudio geográfico e histórico, Granollers, Edt. Alpina, 1951; "De geografía agraria de la comarca del Maresme (Barcelona)", Estudios Geográficos, 58/59, (1955); "El café en el Brasil", Estudios Geográficos, 66 (1957); "La energía eléctrica en España", Estudios geográficos, 71, (1958); “Utilización del suelo y economia del agua en la región semiá­rida de Huercal-Overa (Almería)", Estudios geográficos, 70 (1958); con otros autores, Geografía de España y Portu­gal, Barcelona, Montaner y Simón, 1958; "La industria del vino espumoso español", Estudios geografi­cos, 77 (1959); con otros autores Geografia de Catalunya, Barcelona, Aedos, 1960-1968;  "El codo de cambio de dirección del Ter hacia les Guilleri­es", Estudios Geogràficos, 95 (1964); con Pierre Deffontaines, Geografía Universal Larousse. Barcelona, Planeta, 1967;  con Manuel de Terán y Lluís Solé, Geografía regio­nal de España, Barcelona, Ariel, 1968; "Los viajes de Francisco de Zamora en Cataluña", Revista de Geografía, Vol. IV (1970); "VI Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos", Revista de Geografía, Vol. V (1971); "Noticia de soliflución periglaciar en Cataluña", Estudios Geográficos, 140-141 (1975); "Materiales y depósitos periglaciares en el macizo del Mont­se­ny. Antecedentes y resultados", Revista de Geo­gra­fía. Vol. IX (1975); "Esbós d'alguns fenòmens periglaciars a Andorra", Revista de geografia, XII-XIII (1978-1979); "Els primers anys de Pierre Deffontaines a casa nostra". Revista de geografía, XIV (1980); "Els dipòsits anomenats "glaciacicos" per Almera, a Samalús, i l'evolució del relleu en el quaternari", Acta Geológica Hispà­nica, 14 (1981); con Antonio Gómez Ortiz, "El riu Ter i les seves terras­ses fins a El Pasteral", Revista de geografía, XIX (1985); con Antonio Gomez Ortiz, "Nota geomorfolò­gica sobre uns mean­dres abandonats del riu Ter en la confluèn­cia amb la Riera Sora", Treballs de la Societat Catalana de Geo­gra­fia, 6 (1986); "Els estudis geogràfics del Pirineu del Dr. Solé i Sabarís", Revista de geografía, XX (1986); con Antonio Gómez Ortiz,  "Geomorgénesis perigla­cial en Sierra Nevada. Formas heredadas y modelados actuales en la unidad geográfica del Mulhacen", Estudios Geográficos, 193 (1988); "Lluís Solé i Sabarís i la geografia catalana de la immediata postguerra", Treballs Societat Catalana de Geografia, 19 (1989); con Jaume Font, "El valor geogràfic dels viatges de Francisco de Zamora per Catalunya", Revista de geografía, XXIII (1989).

Bibl.: AA. DD., Treballs de la Societat Catala­na de Geogra­fia, 27, 30, 31 i 32 (1991); "Salvador Llobet i la geografia catalana",  Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 30 (1991); AA. DD., Lauro. Revista del Museu de Granollers, 3 (1992); AA. DD., Aportacions en homenatge al geògraf Salvador Llobet. Barcelona, Univer­sitat de Barcelona, Departament de Geografia, 1979; Bolós, M. del T. de, "Salvador Llobet i els estudis biogeogràfics", Revista de Geografía, vol. XXVII i XXVIII, (1993-1994); Casassas i Simó, L., "Aproximació a l'estudi de la biblio­grafia de Salvador Llobet", Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 30 (1991); Gómez Ortiz, A., "Salvador Llobet, geomorfólogo cuater­naris­ta", Revista de Geografia, vol. XXV (1992); Gómez Ortiz, A., "El Dr. Salvador Llobet: mestre i investiga­dor", Lauro, 4 (1992); Gómez Ortiz, A.; Vilà-Valentí, J., "L'aportació cien­tí­fica de Salvador Llobet al coneixement geogràfic d'An­dorra". An­nals, 3 (1992); Majoral i Moliné, R., "Salvador Llobet i Reverter, un cientí­fic amant de la terra", Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 25 (1991); Roma i Casanovas, F.; Perramon, M., Salvador Llobet i Reverter: la geografia, entre ciència i passió, Barcelona, Societat Catalana de Geografia, 2000; Salvador Llobet, fill predilecte. Granollers, Ajunta­ment de Granollers, 1989. 

Extret, amb permís de l'autor, del Diccionario Biográfico Español publicat per la Real Academia de la Historia.

dimecres, 23 d’abril de 2014

Menys llibres, menys lliures?



 El llibre s’està morint: segons dades de l’Agència de l’ISBN, durant 2013 es varen registrar un 16% menys de llibres en paper que l’any anterior, i un 26% menys que al 2011. Els llibres en format digital sembla que han aguantat millor, perquè han continuat creixent, tot i que a xifres força reduïdes (2%). És cert que avui dia la gestió de l’ISBN s’ha convertit en un producte cada cop més estrany i que dels 25 ebooks més venuts a Amazon durant l’any 2013, deu (40%) eren llibres d’autoedició. Els llibres d’autoedició és més probable que no es registrin a l’Agència de l’ISBN, sobretot des que aquest tràmit ha estat cedit a organismes que cobren per realitzar aquesta gestió. 

En resum, que el món del llibre està canviant ràpidament, i no sempre per a bé. Fa un parell de mesos, els mitjans de comunicació ens informaven que Edi.cat havia decidit tancar la seva línia de venda electrònica de llibres digitals. I el seu director, Jordi Ferré, ho deia clarament: “Respecte a l'últim any, hem triplicat el nombre de lectors digitals a l'estat espanyol, però s'han reduït per dos els lectors que estan disposats a pagar per llegir en digital. El 80% de productes que es descarreguen són gratuïts, alguns de legals, però d'altres, no.
El problema no és només de protecció legal. El problema és que el públic lector cada dia és més reduït, i el lector crític i compulsiu, una espècie en vies d’extinció. Els informes PISA –que es fan amb adolescents– deixen clar que el percentatge d’estudiants que diuen que llegeixen diàriament per plaer està disminuint a la majoria de països de l’OCDE des de l’any 2000. Al 2009 els estudiants que no llegien per plaer representaven el 37% del total, però a països com Àustria o Liechtenstein el percentatge superava el 50%. Les noies llegien clarament més que els nois (73% davant del 52%), i els grups socialment més afavorits més que els menys afavorits (72% davant del 56%).
D’altra banda, i segons dades de 2013, la penetració del llibre en els consums culturals dels catalans i catalanes de més de 14 anys no arribava al 60%, però tinguem en compte que el 35% havien llegit –en tot l’any i com a màxim– 4 llibres, o sigui, un cada tres mesos!
Fins aquí el panorama tètric, un panorama que podem ennegrir encara una mica més: els informes PISA no deixen espai per al dubte: llegir diàriament per plaer està associat a un major rendiment. I sembla que això no té tant a veure amb el temps que es dedica a la lectura com amb el fet que aquesta lectura sigui per plaer. De tota manera, les tendències són poc optimistes: “el plaer de la lectura ha tendit a deteriorar-se, especialment entre els nois”, conclou l’informe PISA.
En vista d’aquests resultats, els analistes de PISA varen fer l’any 2011 una recomanació molt simple: la dedicació dels pares i mares s’associa a majors rendiments. De manera que tenen millors puntuacions els estudiants que llegeixen llibres amb els seus pares durant el primer any d’educació primària i que aquest fet és independent dels antecedents socioeconòmics de la família.
Per tant, encara que no ens agradi, prediquem amb l’exemple i llegim amb els nostres fills i filles. I no fem nostra la idea que qui ha d’ensenyar a llegir és, només, l’escola. Jo tan sols recordo un cas descrit en la literatura en què el llegir en excés s’hagués mostrat perjudicial per a les persones: és un personatge llarg i prim que forma part d’una novel·la l’autor de la qual va morir la vigília de Sant Jordi de 1616... 

dissabte, 1 de febrer de 2014

La importància de les xarxes socials en la salut



L’any 1518 una dona va començar a ballar pels carrers d'Estrasburg i va fer-ho durant sis dies. Al cap d’unes setmanes ja es parlava d'unes quatre-centes persones que ballaven dia i nit i ho passaven francament malament. Els metges varen dir que es tractava d'una epidèmia i varen decidir concentrar els balladors en alguns espais públics, on se'ls va posar música i altres facilitats esperant que es curessin (1). Segurament aquesta és l’epidèmia de ball més ben coneguda, tot i que no l’única (1).
El 2007, en una escola de Virgínia, es va produir una epidèmia d’histèria: començant per un alumne, al cap de pocs dies una quarta part del total havien abandonat l’escola. Els afectats presentaven símptomes com ara espasmes, tremolors, mareigs i mals de cap (2). L’escola va haver de tancar. Al principi es va creure que era una intoxicació química, però finalment el Departament de Salut ho va descartar i apuntava a una natura sociogènica de l’epidèmia, lligada a un episodi d’estrès (2).
De fet, aquesta mena d’epidèmies no són del tot desconegudes: una de les més repiulades en el mon digital és l’epidèmia de riure de Tanganica de 1962 (3,4). Allà, un internat va haver de tancar després que el riure es contagiés sense poder parar. En enviar les afectades als seus llocs d’origen, l’epidèmia es va traslladar també a aquests nous espais.
La música i els riures que acompanyen aquestes manifestacions no ens han d’impedir adonar-nos que estem parlant d’epidèmies que comporten patiment humà. Segurament les noves tendències en l’estudi de les xarxes socials ens aportaran en un futur proper pistes sobre com abordar aquests i altres episodis contagiosos. De moment, quedem-nos amb alguns estudis contrastats empíricament, mentre imaginem com fer front a aquestes noves (o no tan noves) realitats.
Christakis i Fowler ens ensenyen com “los amigos de tus amigos pueden hacerte engordar(5). Aquests investigadors varen analitzar les dades de més de 12.000 persones de Framinghan (Massachusetts) per finalment poder arribar a demostrar que l’obesitat és contagiosa fins al tercer grau de separació en una xarxa social: tenir algun amic obès suposa un 57% d’increment en la probabilitat de patir obesitat; entre germans adults la probabilitat augmenta fins al 40%; entre cònjuges la probabilitat se situa entorn al 37%. I el més curiós del cas és que aquestes relacions es donen fins i tot quan les persones no estan a prop les unes de les altres i només fins al tercer grau de separació (6). La conclusió d’aquest estudi és clara: sembla que les xarxes socials són rellevants tant en els aspectes biològics com comportamentals de l’obesitat.
Aquests estudis indiquen que l’obesitat es transmet a través de les xarxes socials, com també ho fan altres “malalties”, com les depressions, els suïcidis i potser fins i tot la fibromiàlgia.









Bibliografia citada
1.            Waller J. A time to dance, a time to die: the extraordinary story of the dancing plague of 1518. Thriplow [England]: Icon Books; 2008.
2.            Jeffries S. The outbreak of hysteria that’s no fun at all [Internet]. the Guardian. 2007 [citat 31 juliol 2013]. Recuperat de: http://www.theguardian.com/world/2007/nov/21/society.health
3.            Tanganyika laughter epidemic [Internet]. Wikipedia, the free encyclopedia. 2013 [citat 31 juliol 2013]. Recuperat de: http://en.wikipedia.org/w/index.php?title=Tanganyika_laughter_epidemic&oldid=563933165
4.            RANKIN AM, PHILIP PJ. An epidemic of laughing in the Bukoba district of Tanganyika. Cent Afr J Med. maig 1963;9:167-70.
5.            Christakis NA, Fowler JH. Conectados: el sorprendente poder de las redes sociales y cómo nos afectan. Madrid: Taurus/Santillana; 2010.
6.            Christakis NA, Fowler JH. The Spread of Obesity in a Large Social Network over 32 Years. New England Journal of Medicine. 2007;357(4):370-9.