divendres, 13 de febrer de 2009

Sobre els rescats

No sé si això de cobrar pels rescats ha de ser o no ser. En tot cas, l'única cosa que tinc clara és que una solució intermitja, com la que sembla que es proposa, serà un desastre. No es pot dir que uns pagaran i els altres no en funció de si el que feien mentre varen tenir l'accident era una temeritat o no.
Aquest plantejament només conduirà a la judicialització de la muntanya, a un seguit de plets i recursos per decidir com es practicava l'activitat esportiva en el moment desafortunat. Sobretot si és veritat la quantitat de diners que diuen que costa un rescat d'aquests tipus -que se n'hauria de parlar molt- perquè davant d'aquesta “factura” surt a compte buscar un advocat.

A banda d'això, em sap greu que tinguem uns polítics tan curts de mira que només sàpiguen veure els costos dels accidents i no els beneficis que genera la pràctica muntanyenca. Recordo que fa no massa mesos, quan es va posar en marxa el límit de velocitat a 80 km/h en algunes carreteres de l'àrea metropolitana es va publicar un estudi que deia que fer això reduiria en no-se-quantes morts l'any la xifra de víctimes d'accidents. Però en el cas dels rescats de muntanya, no tenim ni idea del que s'estalvia el país pel fet de caminar (un dia de caminada, una setmana de salut, deien ja fa anys els francesos) o pel benestar espiritual que comportar sortir a la muntanya. Mentre no es faci un estudi dels costos i beneficis de les activitats de muntanya, qualsevol mesura que intenti fiscalitzar aquestes activitats toparà amb un debat polític, interessant, però sense fi.

I seguiré...

2 comentaris:

enric faura ha dit...

El tema de cobrar els rescats està plantejat des de l'adminstració molt malament.

D'entrada com dius qui i com es determinarà si un rescat respon a una actitud imprudent? De fet vistes amb el prisma de la societat actual, totes les activitats de muntanya són perilloses i imprudents. I qui ho decidirà? En base a quins criteris? On s'establiran les fronteres?
Serà una font d'embolics que només portarà a la judicialització i a donar feina a uns quants advocats.

Però el més demagògic és que es vol cobrar rescat a les activitas de muntanya, però no a les marítimes, als rescats per accidents de cotxer de gent que va beguda o circula a 200 km/h o gent que fuma 3 paquets de cigarrets i desenvolupa un càncer.

si es vol cobrar un rescat que sigui a tothom i per tot, però no només als muntanyencs.

Finalment l'administració enganya quan diu les despeses que genera un rescat. Els bombers estan a sou de l'administració, i cobren igual si estan a la caserna o surten a fer un rescat, i el material necessari el té l'administració, no el contracte. O sigui que realment un rescat no costa el que diuen, de cap de les maneres.

Anònim ha dit...

Hola Me dic Andreu i soc bomber.
Primer dire que no estic d'acort en que se cobre.

Pero també te dire que hi ha molta gent que fa bestieses, entra al bosc sense planell, sense coneixer el lloc, en pantalons curts i prop de fer-se de nit, sense llum i en poca bateria al mobil.
No estic d'acort en tu, que nosaltres no generem gastos, els parcs de bombers solen estar en una situació de minims, aixo vol dir que si marxa algu bomber a una recerca s'ha de cubrir el parc en personal i aixo genera hores extres i el menjar. Si estem al parc el menjar corre a carrec dels bombers, si estem a fora va a carrec de l'administració.

Apart d'aixo jo diria que el que se vol es que la gent que entre a la muntanya estigui federada.

Salutacions,

Andreu