dimecres, 26 de desembre del 2012

Quirze Parés, Centelles i el cinema


Quirze Parés i Ganyet (Sant Boi de Llobregat, 1909 – Barcelona, 23 de març de 1993) és un excursionista tan estimat com desconegut. La seva modèstia –gairebé militant- l’ha apartat de les grans llistes dels excursionistes de renom; la pràctica d’una especialitat difícil de classificar –a cavall entre la geografia, la història i l’etnografia-, duta a terme per una persona sense estudis en aquests àmbits, el mantingué lluny de les acadèmies del moment; els canvis tecnològics i socials l’han esborrat dels rengles dels realitzadors cinematogràfics reconeguts del nostre país. I, tanmateix, Quirze Parés ha estat –sense saber-ho ni voler-ho- font d’inspiració per a algunes persones que admiren en ell, sobretot, l’autor de la magnífica obra que porta per títol     La despoblació rural i les masies del Collsacabra.
Val la pena fer-ne una mica de memòria, sobretot sabent que no li agradaria que el poséssim en el centre del punt de mira. Esperem que, des d’allà on sigui, ens sabrà disculpar.
Quirze Parés va néixer a Sant Boi de Llobregat al 1909 i va estudiar peritatge mercantil, fet que li permeté arribar a ser un dels caps administratius de la colònia Rosal. En un moment indeterminat, va arribar a Centelles, on buscava recuperar la salut de la seva dona, Maria Feu. Com un estiuejant més, la parella s’instal·là a la desapareguda Fonda Giol, al Passeig, just on comença el carrer Jesús. En aquest establiment, hi tingué una habitació llogada durant més de 25 anys. El matrimoni habitualment passa 4 o 5 mesos d’estiu a Centelles, tot i que ell ha d’anar a treballar a Barcelona. Possiblement per aquest motiu, finalment decidiren comprar o fer-se una casa al final del carrer de Jesús.
Dins de la colònia d’estiuejants que acudien a la vila de Centelles, va ser una persona coneguda (sembla que alguna vegada havia anat d’excursió amb Enrique del Castillo, director del Diario de Barcelona, que tenia una casa a la carretera de Banyeres), però això no li impedí teixir bones relacions amb les persones del poble. Potser el que més va facilitar la seva relació amb la gent de Centelles varen ser les seves activitats cinematogràfiques.
És cert que a Centelles Parés hi cultivà diferents aficions (la música, la pintura, la fotografia, el cinema), d’entre les quals sobresurt el rodatge de pel·lícules cinematogràfiques. Es diu que va realitzar més de 25 films, alguns dels quals són pel·lícules amb argument en què intervenia gent de la vila, i altres són documentals (entre aquests darrers hi ha dos reportatges sobre Centelles de 1948 i 1954).
De fet, una publicació centellenca comença dient que tothom està d’acord que Parés va ser el precursor del cinema amateur a la vila i que les seves vetllades a can Pequeño amb motiu dels homenatges a la vellesa són encara força recordades.
Francesc Pujol i Albanell recordava el Parés cinematògraf d’aquesta manera:
L’estada a Centelles de Quirzé Parés va facilitar els contactes cinematogràfics amb [Isidre] Novellas. Un amic comú, Joaquim Vila, va possibilitar el contacte i l’Isidre va proposar a Parés de fer una pel·lícula amb argument. Novellas va motivar Parés i es va fer Fantasia novel·lesca [1949], pel·lícula on l’actor va fer el guió i n’era el protagonista. En la mateixa surten somnis dels herois de l’època com Tarzán i el Zorro. La pel·lícula va obtenir diversos guardons”.
El primer film d’argument de Parés duia per títol Tres homes i un gos al Matagalls, i va ser fruit de la complicitat entre el director, Felip Pous Tarrés i Josep Giol. Abans havia rodat el documental Homenatge a la vellesa de Centelles (1950). Al 1951 va rodar Història d’una joia, amb la participació de molta gent del poble i amb una escena d’acció –una important baralla- rodada al bar Iturri. Després seguiren, Sonata (rodada a can Carreras Artau), Boletada accidentada (1952), La pastoral (1953), i un reportatge sobre la riera de les Gorgues (1957-1958) rodat just abans que desaparegués per sempre més sota les aigües del pantà de Sau i reutilitzat en part posteriorment per fer Pantà de Sau, una crònica de la construcció i els efectes d’aquesta infraestructura.
L’any 1953 va presentar tres pel·lícules que havia filmat al 1952 al Concurs Nacional de Cinema Amateur organitzat pel CEC i totes tres (Scherzo –rodada a Barcelona-, Boletada accidentada i Sonata) foren guardonades. La darrera, a més a més, va ser seleccionada per al Concurs Internacional de Cinema Amateur, on va obtenir el tercer premi.
Quirze Parés l'any 1953
La figura de Quirze Parés està avui dia rodejada d’un tel de misteri a causa de la seva modèstia gairebé militant, una modèstia que ha traspassat a algunes de les persones que el conegueren i que intenten mantenir el seu esperit, fet que ha dificultat força la recerca sobre la figura més important del cinema amateur centellenc. Per aquest motiu és interessant retenir el comentari, viscut en directe per Felip Pous Tarrés:
Amb ell fèiem tornabodes, paelles, àpats, castanyades, etc.; però no cobràvem mai. Un dia tots plegats vam anar al Liceu”.
I Maria Rosa Garriga, que va actuar en algunes de les pel·lícules, hi afegeix:
La gent anàvem a veure’l i entre tots es va decidir fer les pel·lícules. Cal deixar clar que tot el material ho pagava ell, i que ningú de nosaltres cobrava res”. A can Carreras Artau, rodant Història d’una joia, “ens van convidar a cafè i la majoria era el primer cop que en preníem”.
El comentari de Felip Pous –esmentat més amunt– serveix per recordar la melomania de Parés i demostra que va ser un dels estiuejants més propers a la població autòctona. L’afició pel cinema li va durar la primera meitat dels anys cinquanta; després canviaria d’aficions i escriuria un dels llibres més importants per a la història del Collsacabra.
Sembla que va ser la consciència de la imminent desaparició del paisatge i dels elements humans que havien de quedar colgats sota les aigües del pantà de Sau el que desencadenà aquesta magnífica recerca. Tot i que s’ha dit que va estar una vintena d’anys per fer el treball de camp, els testimonis que el conegueren afirmen que va ser un període molt més curt (Parés canviava sovint d’afició i aquesta l’emprengué un cop estigué jubilat). El cert és que el seu treball va ser premiat al 1978 per la Fundació Salvador Vives Casajuana, que finalment es féu càrrec de l’edició de l’obra (1985, segona edició al 2001).
El seu vessant d’historiador inclou també els treballs mecanografiats i fotocopiats El llibre de les Ententes (1978) i Sis monografies del Cabrerès (1979).
Quirze Parés de gran
En els darrers mesos s’ha inventariat un fons documental que va arribar a l’Arxiu Comarcal d’Osona amb material que havia estat propietat de Quirze Parés (vegeu això). L’inventari recull les fitxes tècniques de 16 pel·lícules (datades entre 1948 i 1955), els guions de 9 films dels anys seixanta, els guions tècnics de 15 projeccions audiovisuals (diapositives i àudio) i un total de 23 pel·lícules o cintes magnetofòniques. En aquest fons també es conserven una sèrie de trofeus, entre els quals val la pena destacar diverses copes en concursos nacionals de cinema amateur (1949-1954), la medalla a la millor pel·lícula del XV Concurs Internacional de Cinema Amateur de Brussel·les (per l’obra Sonata) i la medalla del tercer premi de la Federació de Cineastes Amateurs de Bèlgica, totes dues de 1953. En total, l’arxiu té en dipòsit un total de 28 medalles o copes obtingudes per Quirze Parés en certàmens cinematogràfics.
Quirze Parés va morir el 23 de març de 1993, quan tenia 84 anys. Més endavant ho faria la seva dona. El fet de no haver tingut fills dificulta en gran manera la recuperació de la figura del Quirze Parés home i excursionista.
En podreu saber una mica més en aquest article signat per Antoni Pladevall (pàgines 5-7). 

dissabte, 1 de desembre del 2012

Centelles en el camí cap a la modernització del sector llaner

El 3 d’agost de 1772, Joan Vellber, Benet Padrós i Agustí Carrera, en nom d’una seixantena de persones, signaven un document que actualment es guarda a l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona. Els signants i les persones que representaven eren teixidors de Castellterçol que es queixaven a la Junta de Comerç que els paraires del poble no els podien donar feina i que els havien despatxat. Aquest darrer fet havia provocat que haguessin hagut de buscar feina a Centelles. 

Paraire treballant

Com veurem tot seguit, es tractava del que avui dia en diem un conflicte col·lectiu, adaptat, això sí, al seu context històric. Per entendre què estava passant i la relació que tenia aquesta manifestació col·lectiva obrera amb la vila de Centelles, cal posar sobre la taula alguns elements.
El primer d’ells és, com és ben sabut, la presència a Centelles d’un important nucli paraire.  Els paraires eren persones que elaboraven la llana i que amb el pas del temps s’anaven convertint en empresaris que donaven feina a domicili a filador(e)s i teixidor(e)s). El segon element és que els paraires de Centelles utilitzaven matèries primeres de diversos llocs, fins i tot de fora de Catalunya, i donaven feina a mà d’obra de diferents punts de la comarca. En aquest sentit, bona part de la producció llanera de Centelles es filava o teixia a Castellterçol, una altra vila amb una presència molt important del sector llaner. Sembla que aquestes relacions haurien començat o haurien canviat de forma important cap a 1770 o 1771, com posa de manifest un escrit del secretari de l’ajuntament de Castellterçol, Antoni Bruchfeus, del 6 de setembre de 1772, que deia que “(...) no podian los de la presente villa lograr el que los texedores texessen sus piessas conforme à las ordenasas de la Cofadria (sic), vozeando estos à la primera quexa de que ya texerian para los Pelayres forasteros (...)”.
Un teler manual

El fet que filador(e)s i teixidor(e)s del Moianès treballessin per a gent d’altres pobles (segurament) va fer que el preu de la mà d’obra s’encarís i va donar lloc a un grup força nombrós de persones que depenien del treball aliè. Però a Castellterçol la producció llanera era controlada per un gremi dirigit per 24 persones (16 paraires i 8 teixidors) que controlaven l’associació de manera vitalícia i que estaven emparentats entre ells per llaços familiars o d’amistat. D’altra banda, la vila també tenia un grup de teixidors que volien treballar a jornal i que acabaven acceptant qualsevol producte, encara que fos de mala qualitat, perquè “(...) hazen tres, ô quatro piezas al año siendo jornaleros lo restante del año”, fet que fa palesa de manera indirecta la seva relació amb altres sectors productius. Però és poc probable que la carta de reclamació que es va enviar a la Junta de Comerç fos redactada per aquests teixidors; més aviat, els seus autors serien un sector format per treballadors per compte d’altre que vivien la manca de feina com un acomiadament (perquè la seva supervivència es lligava al treball protoindustrial).
L’informe que va fer el batlle remarcava que a la pràctica no hi havia teixidor(e)s de Castellterçol sense feina i que l’origen del problema es trobava en què “(... ) los mismos texedores cuidan de que las mujeres de la presente Villa y demas lugares vesinos ilen estambres para los pelaires de Sentellas, motivo que los Pelaires de la presente villa no puedan hazer ilar tantos estambres como antes, y haun los pocos que se ilan son de infima calidad (...)”. Això feia incrementar el preu i disminuir la qualitat del producte final, situació davant la qual el gremi va acordar un augment del que calia pagar per peça teixida de part de paraires forans. En fer recaure aquest pagament en els paraires i no en els teixidors, el resultat era l’atur, perquè als paraires de Centelles ja no els sortia a compte fer treballar els teixidor(e)s i filador(e)s de Castellterçol.
El rebombori que aquesta mesura va aixecar va provocar que el gremi s’hagués de fer enrere i retirar la taxa. En una mena de pla B, es va procedir a exigir que només es treballés amb llana rentada dins del poble: d’aquesta manera es prohibia indirectament treballar per als paraires de Centelles, que com els d’altres pobles (Moià, Cardona o Manresa), duien les seves llanes a teixir a Castellterçol.
Això va fer que els teixidors recorreguessin a la Junta de Comerç, i que s’organitzessin i amenacessin els directors del gremi, tal com recull una carta del batlle Josep Bruchfeus (14 de setembre de 1772):
(…) ademas comparecieron unos papeles en muchas de las puertas de los 24 de la Junta [del gremi] unos dessian fuego otros quitarle el cuello otros la cabessa (…) no dudo que si los agraviados no se uviecen (sic) movido a conpacion (sic) se uviera (sic) justificado ser de los capatasses de los texedores los papeles (...)”.
Un document signat per Thomas de Llança al 25 de gener de 1773, en referència al paraires de Castellterçol, afirmava que l’objectiu final era “abatir a los texedores obligandoles a trabajar para ellos solos”. En el mateix sentit, un document del 8 de desembre de 1774 diu que el conflicte pel lloc on s’havia de rentar la llana “(...) se reduce â estancar la libertad de los Jornaleros, paraque no puedan trabajar sino por los Pelayres de dicha Villa (...)”, i afirma que es busquen jornals més barats i no tant controlar la qualitat de la llana.
Aquest conflicte es va agreujar arran de la retenció de quatre peces de roba fetes per a paraires de Centelles, que ni la intervenció de la Junta de Comerç aconseguia que els fossin tornades. Es feia així encara més difícil que els teixidors treballessin per als paraires forans, perquè aquests s’exposaven a perdre la seva matèria primera; els teixidors fins i tot varen posar per escrit que potser haurien de marxar del poble a buscar feina en un altre lloc.
En aquest context de manca de feina i crispació social, el 2 de setembre de 1773 s’envia a la Junta de Comerç una carta firmada per “Tots los pobres”, i en nom seu signa Antoni Santa Creu, en la qual es demana que aquesta es digni a “(...) mirar per los pobres que som tres ò quatre que desde que no podem treballar per Centelles nosaltres ni nostres criaturas avem de passar la vida ab una gran miseria que lo que mes nos tormenta es la talent y tanta que casi se pot dir fam y altres que no es tanta la miseria (...)”. Aquesta carta demana que es faci el possible per donar-los feina, que és la seva salvació, “(...) que la renda dels pobres es lo treball y privantlos esto es llevarlos la vida.”
Assabentats d’aquesta petició, el 26 de setembre de 1773, els representants del gremi contestaran que Santa Creu (la persona que signava la carta) és expurio i que tot i estar casat mai ha tingut fills i que no teixeix per als de Centelles. Dos dels qui havien signat la carta varen ser desqualificats dient que tenien feina per compte d’alguns paraires de Centelles i que encara no l’havien feta, motiu pel qual se’ls qualificava de vagos. Amb tot, els representants gremials varen saber veure l’origen del conflicte: “(...) estos texidos quieren libertad, y no sobordinacion (sic) a las constituciones de la Cofradia; quieren trabajar a medida de su antojo, y no conforme a la ley. Antonio Santa Creu es el apoyo de toda esta calidad de gente, en su cassa son continuas las juntas, alli se fraguan los enredos, se mormura (sic) de todo el Pueblo y por fin se remata con porrones de vino, allí pierden el tiempo y gastan lo poco que ganan[,] fomentan la discordia y dan realses a la pobreza, y despues con la capa de Pobres, aparentan sus enredos, y mienten sin medida (...)”. Sabem que ja en aquells moments alguns teixidors de Castellterçol marxaven d’aquesta vila: “(...) muchas familias han tenido que desamparar la villa por no tener que trabajar, ni hallar cosa alguna respectiva al oficio en que emplearse, y las demas que quedan se ven subordinadas y subyugadas a la voluntad de los 24 (...)”. Recordem que aquests 24 eren les persones que formaven la junta del gremi. Alguns d’aquests teixidors, junt amb les seves famílies, sembla que varen acabar instal·lant-se a Centelles. 

Font Grossa de Centelles

Els fets de Castellterçol i la seva repercussió a Centelles mostren un clar exemple de conflictivitat preindustrial. El moviment obrer encara tardaria algunes dècades a néixer, però la proletarització d’aquells teixidors, filadors, teixidores i filadores marcava un camí que haurien de recórrer totes les ciutats i pobles que, com Centelles, es varen enganxar al carro de la industrialització. En aquest camí, els gremis fores atacats des de baix, tal com s’ha vist en aquest cas, però també des de l’òrbita política, com es veurà en un proper article. D’altra banda, aquest fet segurament té alguna relació amb l’intent de construir una estructura per protegir de les inclemències del mal temps les persones que purgaven la llana a la Font Grossa, al voltant de 1777 (esperem parlar-ne en una altra ocasió).

dilluns, 26 de novembre del 2012

El cavall de Sant Jaume a Zamora

En algunas localidades zamoranas así como en otros muchos
lugares de España, algunas rocas han mostrado, desde antiguo,
unas extrañas marcas.
Estas huellas han sido conocidas, desde muy antiguo, por los
pastores, cazadores y campesinos que habitaban aquellos valles,
pero, antiguamente, nadie conocía su verdadero origen. En siglos
pasados y como consecuencia de la invención de la leyenda de la
aparición milagrosa, de “Santiago Matamoros”, fueron atribuidas
por la gente de la comarca a marcas de pisadas dejadas por el paso
del caballo del Apóstol Santiago, cuando iba de camino a la batalla.
Més informació

diumenge, 18 de novembre del 2012

El Roquer de Castellterçol

El Roquer
Als afores de Castellterçol, a tocar del polígon industrial El Vapor, però a l’altra banda del torrent de Font Calents, s’aixeca una austera construcció que podria datar del segle XVI. És coneguda com el Roquer i aprofita una balma natural per poder-hi construir un rentador de llana. Una petita sèquia recull l’aigua del torrent i la condueix fins al seu interior, on hi ha un parell de canals paral·lels per on corre l’aigua que en altres temps servia per preparar la llana que va donar fama a la població. Una pica i un foc per escalfar l’aigua completen els elements més significatius de la planta baixa. Unes escales condueixen al primer pis, enrajolat, on la llana es posava a eixugar. La visita es pot completar arribant-vos fins a les poues de la Ginebreda, uns tres-cents metres més enllà de l’entrada al polígon, per la carretera que duu a Moià (aparqueu a la primera entrada a la dreta; un camí porta a la primera poua, que es veu des de la carretera).
Si escoltéssim atentament aquesta construcció, segurament ens explicaria que al 1772 una seixantena de teixidors es varen organitzar perquè els paraires del poble no els donaven feina i havien hagut d’anar-la a buscar a Centelles. Per evitar-ho, els paraires varen aprovar una taxa que gravava les peces teixides a compte de paraires forasters.
Al final, la taxa va haver de ser retirada, però el conflicte no es va acabar, perquè els dirigents gremials van intentar que només es pogués treballar amb la roba rentada al poble (segurament al Roquet). Els fets es varen precipitar: “Grande fue el trastorno [que] ocasionaron a esta villa los Texedores (…) comparecieron unos papeles en muchas de las puertas de los 24 de la Junta [del gremi] unos dessian fuego otros quitarle el cuello otros la cabessa (…)”. Aquests pasquins anònims havien estat redactats perlos capatasses de los texedores”, per defensar-se d’uns paraires que pretenien “abatir a los texedores obligandoles a trabajar para ellos solos”. Era una mena de pacte de fam que els obligava a acceptar les seves condicions de producció.
Una carta del 2 de setembre de 1773, firmada per “Tots los pobres”, demana que hi intervingui la Junta de Comerç perquè “(...) desde que no podem treballar per Centelles nosaltres ni nostres criaturas avem de passar la vida ab una gran miseria que lo que mes nos tormenta es la talent y tanta que casi se pot dir fam (...)”. En resposta, els representants gremials varen posar per escrit l’origen del conflicte: “(...) estos texidós quieren libertad, y no sobordinacion (sic) a las constituciones de la Cofradia; quieren trabajar a medida de su antojo, y no conforme a la ley. Antonio Santa Creu es el apoyo de toda esta calidad de gente, en su cassa son continuas las juntas, alli se fraguan los enredos, se mormura (sic) de todo el Pueblo y por fin se remata con porrones de vino, allí pierden el tiempo y gastan lo poco que ganan[,] fomentan la discordia y dan realses a la pobreza, y despues con la capa de Pobres, aparentan sus enredos, y mienten sin medida (...)”. Alguns teixidors de Castellterçol marxaven d’aquesta vila: “(...) muchas familias han tenido que desamparar la villa por no tener que trabajar, ni hallar cosa alguna respectiva al oficio en que emplearse, y las demas que quedan se ven subordinadas y subyugadas a la voluntad de los 24 (...)”. Aquesta referència als 24 remet al control del gremi per part d’un grup de 16 paraires i 8 teixidors que controlaven l’associació de manera vitalícia i que estaven emparentats entre ells per llaços familiars o d’amistat. Això hauria fet que els directors del gremi no s’escollissin entre els mestres més hàbils, fet agreujat perquè hi havia teixidors que volien treballar a jornal i que acabaven acceptant qualsevol producte, encara que fos de mala qualitat, perquè “(...) hazen tres, ô quatro piezas al año siendo jornaleros lo restante del año”.

L’any 1792 tindria lloc un segon conflicte quan Joan Viladecans, menor d’edat que havia entrat com a aprenent a casa del mestre Manel Rogé, l’abandona interrompent així el procés d’aprenentatge que havien pactat. El noi va demanar  dos o tres dies de festa per anar a ajudar el seu pare i va aprofitar el permís per passar a treballar amb un altre paraire, però quan aquest el va voler inscriure a la matrícula del gremi com a aprenent, no ho va poder fer perquè contravenia les disposicions gremials.
La resposta dels cònsols del gremi és prou aclaridora del que estava en joc: “(…) lo cierto hes (sic) que dicho aprendiz biendo que el Baile no administra Justicia va por las Boticas trabajando coma â (sic) mancebo y ganando su jornal; y si esto continua en permitirse ay otros Aprendises que ya dicen haran lo proprio lo que es en perjuicio de los individuos del Gremio y en descredito de la fabrica de Castellterzol (...)”.
El potent gremi d’una de les poblacions llaneres més importants del país, que havia estat capaç de construir el magnífic edifici del Roquer, era, en el fons, un gegant amb peus de fang que trontollava quan els joves trobaven feina fora del seu àmbit de control. La intervenció de la Junta de Comerç va donar la raó al gremi, però puntualitzava que la relació entre mestres i aprenents es podia trencar per consentiment mutu o per acomiadament de l’aprenent. Era, en el fons, un atac al predomini econòmic gremial, els representants del qual trobaven injust que després d’ensenyar un aprenent se n’aprofités un altre mestre.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Bolonya under construction

Són les nou del matí. La classe ha començat; el powerpoint és a punt i el professor comença a explicar la lliçó. Durant deu minuts aniran entrant alumnes i el professor perdrà reiteradament el fil del que explica. Al cap de deu minuts, amb sort, hi haurà el silenci necessari perquè una persona normal pugui entendre el que el professor va explicant. En funció de diferents variables, encara avui dia per discriminar, més tard o més d’hora algun alumne de darrera fila es quedarà adormit sobre la cadira. Més endavant, alguns altres pesaran figues. És normal, és divendres i ahir hi va haver festa universitària. El professor té ganes de parar la classe i dir-li al dormilega si ha perdut les claus de casa i ha vingut a l’aula a fer el que aquella nit no ha pogut fer en el seu llit. Per prudència calla i continua la classe... això mentre no ronqui, és clar (l’alumne, vull dir).
Segueix el curs de la classe dins la tònica habitual. Això fins que el timbre indica que és l’hora del cafè. Per sort el dormilega s’ha despertat amb l’enrenou de la classe i no es quedarà tot sol. El professor aprofita els darrers segons per donar instruccions: després de classe es farà un exercici sobre el que s’acaba d’explicar. Mentre la majoria d’alumnes van a fer el cafè (alguns i algunes s’enduen abrics i maletes, senyal que ja no tornaran), uns quants es queden per parlar amb el professor. Fa un mes que ha començat el curs i el professor es tornarà a quedar sense cafè perquè haurà d’explicar a alguns alumnes que s’acaben de matricular com funciona l’assignatura. La setmana que ve és la darrera setmana del seu bloc i encara hi ha alumnes que s’estan matriculant!  Mentrestant, una alumna (en aquest cas el gènere és indiferent) que sembla apressada es fa veure i el professor li demana que vol: que si l’exercici que farem després és puntuable o no? Ah, d’acord i passi-ho bé; i fins la setmana que ve, perquè l’activitat no és avaluable. Ho pregunta una alumna, però el professor pel rabill de l’ull veu que la resposta és processada per uns altres alumnes que feien kurrillo al voltant de l’escena.
Quan el professor ha explicat el sistema d’avaluació als nous alumnes ja és hora de reprendre la classe. Deu minuts més perquè tothom, menys uns quants, es posi al seu lloc. S’explica l’activitat i alguns alumnes desapareixen discretament; altres ho fan embolicats en un discurs que ve a dir que a casa treballaran millor o que han d’anar a fer una cosa superimportantíssima. Si queda el deu per cent de la classe, el professor pensarà: ara sí que es pot treballar. El professor està content, perquè després de mig matí podrà començar a fer alumnes a la bolonyesa.
Un dia, algú li explicarà un xistu que el farà pensar: li diem Bolònia, però li hauríem de dir Venècia. Ah sí, per què? Perquè fa aigües pertot arreu.
Acabada la classe, el professor explicarà el mateix a un altre grup d’alumnes. Només són quaranta alumnes, perquè així la bolonyesa alumnil queda més lligada. Com que és la segona vegada que explica el mateix, el professor acabarà una mica abans i potser ho explicarà millor. A la darrera reunió del departament es va parlar de canviar l’ordre dels grups per evitar crear diferències i, d’aquesta manera, assegurar que tots els alumnes reben la seva dosi de bolonyesa de pitjor qualitat. No hi va haver acord; tot depèn del criteri dels delegats de l’alumnat.
De sobte, de darrera fila, s’aixeca una alumna, que camina per l’aula sense mirar a ningú. El professor deixa d’explicar i fa hipòtesis: potser se li ha posat en marxa el vibrador (del telèfon!), potser és una zombi... Però no, aquesta estranya conducta és totalment racional: la noia tenia fred i ha decidit travessar tota l’aula per anar a apagar l’aire condicionat. Com que el professor se la mira amb cara estranyada, alguns alumnes comencen a explicar que és la delegada: té immunitat diplomàtica. Li diem Bolònia, però li hauríem de dir república bananera.
Arreglat el malentès de la temperatura, el professor comenta un exercici a un estudiant de periodisme: això és Bolònia en estat pur, el frec a frec rousseaunià entre educand i educat. Resulta que havia de contestar una pregunta i ha fet una resposta de 30 línies sense cap punt i a part, tot plegat està mal puntuat, desestructurat, etc. però li haurà de dir que està millor que l’exercici anterior (en el qual havia escrit dues pàgines sense cap punt i a part i ni un sol accent). El contingut és el menys important, el que compta és que el noi progressa adequadament, que vol dir que l’alumne té dret a arribar fins allà on vulgui.
El noi no està d’acord amb el professor. Diu que tot són punts de vista, que enlloc no s’ha escrit que no es puguin fer paràgrafs de trenta línies i que les faltes d’ortografia són el resultat d’un nosequè que li passa al seu ordinador... A més, si el professor no entén el que ell volia dir amb aquella frase, no és el seu problema, però que la frase s’entén. No hi ha acord. El professor ha d’acabar dient que no és per la seva autoritat, però que qui sap si allò està ben escrit o mal escrit és el professor. I ja hi som: a sobre vols que m’ho empassi perquè tu ets el professor i jo l’alumne.
Com que no hi ha hagut acord, l’alumne ha demanat la convocatòria d’un tribunal extraordinari per decidir si la nota és justa o no. Quan el tribunal es reuneix, als seus membres els cauen calces i calçotets: és Venècia, però ens agrada seguir-li dient Bolònia (i ni som conscients que se li ha de dir Bolonya).

divendres, 19 d’octubre del 2012

Somniava Descartes amb tot-terrenys?


Els temps estan canviant. Es miri per on es miri, les dades indiquen un increment de la pobresa a casa nostra. Les darreres xifres publicades per la Fundació Bofill, per exemple, parlen d’un  20% de la població catalana com a pobra. I, a més a més, indiquen que aquesta xifra ha augmentat en dos punts amb la nova conjuntura de crisi. En el mateix sentit, les dades de la taxa de risc a la pobresa que publica l’Institut d’Estadística de Catalunya per a l’any 2010 situen aquesta xifra en el 19,9%. La mateixa font indica que hi ha gairebé tres punts de diferència entre els homes i les dones, que el 32% de les persones grans es poden considerar pobres i que els joves ho són gairebé en la mateixa mesura que la mitjana (19%). Fins aquí els números. Famílies monoparentals, dones soles, persones sense feina i persones immigrants posen cara al problema.
Els temps estan canviant i potser el nostre temps mai no tornarà, fonamentalment perquè sembla que no es tracta només d’un canvi quantitatiu. La pobresa està afectant col·lectius estratègics, com les dones o les persones grans, i, en afectar el 80% de les famílies immigrants, fa encara més difícil la vertebració d’una estructura social acollidora i igualitària. D’altra banda, algunes actuacions polítiques, justificades amb la boca petita en nom de la racionalitat econòmica, fan preveure un escenari que en cap cas no sembla que pugui millorar a curt termini.
El problema de la pobresa, però, no és un problema individual i d’aquest fet en deriva la repercussió que té sobre el conjunt de la societat.
La pobresa acostuma a associar-se a majors riscos per a la salut i a menors oportunitats educatives; així mateix, les polítiques de beques dels darrers anys només han arribat a una de cada tres llars pobres, segons dades de la Fundació Bofill. Sembla, com diu aquest estudi, que “l’educació perd la força neutralitzadora de les desigualtats i  l’origen familiar torna a guanyar pes”. O, dit altrament, que l’ascensor social que era l’educació està “out of order” i que, a més, no sabem si mai més tindrem servei tècnic per cridar-lo a l’ordre. Segons les dades de la mateixa Fundació Bofill, el 21% de les persones que vivien a Catalunya va descendir en l’escala social entre 1955 i 2009. I, per si fos poc, en el 70% dels casos, ni tan sols el matrimoni no els va assegurar una parella amb nivell d’estudis superiors, parella que els podria haver ajudat a l’ascens social.
Tot plegat només ens pot fer pensar que les possibilitats de millora social són, en els darrers anys, poques en comparació amb la situació d’algunes dècades enrere. El somni de viure en un país ric s’ha esvaït en pocs mesos mentre el malson del deute accelera la tornada al món de la crua realitat.
En aquest context, un 44% de les llars catalanes diuen que arriben a final de mes amb dificultats o amb moltes dificultats (58% en les llars més joves). Aquest no és tampoc un bon indicador del nou context social en què estem vivint. Persones i llars sense capacitat de consum asseguren una demanda que potser ni l’obsolescència més ben planificada ni el màrketing més treballat no podran reactivar. Parlant amb la gent se sent que un nou fantasma recorre Europa: el món tal com el coneixíem s’ha acabat.
D’altra banda, un estudi elaborat pel sindicat UGT, amb dades de 2011, indica que a Catalunya hi havia més de 450.000 persones ocupades que eren pobres o estaven en greu risc de ser-ho (setanta mil més que l’any anterior). Es fa difícil imaginar una situació més frustrant que la d’una persona que ha de treballar o pluritreballar per continuar sent pobre. Situació frustrant que, pel que es desprèn d’un informe de Càritas, afectava un de cada quatre pobres espanyols. Les persones que es troben en aquesta situació reben el nom de working poors (treballadors pobres) i són la mostra més clara del fracàs d’un sistema que, traient de context les paraules de Descartes, havia de convertir-nos en amos i posseïdors de la natura i permetre així gaudir dels fruits de la terra sense esforç i conservar la pròpia salut.
En aquest context no es fa estrany que siguem un país amb un sector informal sobredimensionat i amb un mercat laboral dualitzat entre un sector que els experts anomenen primari, amb llocs de treball que ofereixen salaris elevats, bones condicions de treball i possibilitats de promoció, i un mercat de treball secundari, caracteritzat per tenir pitjors sous i condicions de treball i poques possibilitats de promoció. Un país -i consti que ho diu la Fundació Bofill- on la meritocràcia sembla que continua estructurant el país, tot i que es mantingui una constant desigualtat d’oportunitats educatives entre els extrems socials des dels anys noranta. Aquesta desigualtat d’oportunitats educatives podria fer créixer el sentiment que no n’hi ha prou amb els mèrits per tenir una bona posició social, que més val néixer amb estrella que ser estrellat. 
En un moment de crisi com l’actual, el sector de l’automòbil -la icona del segle XX- ofereix un clar exemple del que està passant en els darrers mesos: tots els segments han caigut excepte el de luxe (que ha crescut un 83%), els tot-terrenys petits i els monovolums grans (que ho han fet en un 22% i un 11%, respectivament). En un context de crisi econòmica i de dimonització de la despesa pública, l’estat espanyol sembla que ha optat per renovar les ajudes al sector de l’automoció (Programa d’Incentius al Vehicle Eficient - PIVE). Però per mantenir la resta de la societat cal també assegurar una educació de qualitat. Si no, un dia ens haurem de lamentar que, del somni de Descartes, només en quedaran els tot-terrenys. I el pobre Descartes, fill d’una família noble que es va poder vendre algunes propietats per dedicar-se al cogito ergo sum (penso, i per tant existeixo), de pobre en tenia més aviat poc.

dilluns, 12 de març del 2012

Presentació de llibre

El Patronat d’Estudis Osonencs, coincidint amb el Dia Meteorològic Mundial, us convida a la presentació del darrer llibre publicat pel Patronat, Temps atmosfèric, rituals religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII, de Francesc Roma i Casanovas.
La presentació anirà a càrrec del Dr. Mariano Barriendos Vallvé, professor de la Universitat de Barcelona especialitzat en climatologia històrica.

L’acte tindrà lloc el divendres 23 de març, a les 8 del vespre al Temple Romà de Vic.