dimecres, 31 d’octubre de 2012

Bolonya under construction

Són les nou del matí. La classe ha començat; el powerpoint és a punt i el professor comença a explicar la lliçó. Durant deu minuts aniran entrant alumnes i el professor perdrà reiteradament el fil del que explica. Al cap de deu minuts, amb sort, hi haurà el silenci necessari perquè una persona normal pugui entendre el que el professor va explicant. En funció de diferents variables, encara avui dia per discriminar, més tard o més d’hora algun alumne de darrera fila es quedarà adormit sobre la cadira. Més endavant, alguns altres pesaran figues. És normal, és divendres i ahir hi va haver festa universitària. El professor té ganes de parar la classe i dir-li al dormilega si ha perdut les claus de casa i ha vingut a l’aula a fer el que aquella nit no ha pogut fer en el seu llit. Per prudència calla i continua la classe... això mentre no ronqui, és clar (l’alumne, vull dir).
Segueix el curs de la classe dins la tònica habitual. Això fins que el timbre indica que és l’hora del cafè. Per sort el dormilega s’ha despertat amb l’enrenou de la classe i no es quedarà tot sol. El professor aprofita els darrers segons per donar instruccions: després de classe es farà un exercici sobre el que s’acaba d’explicar. Mentre la majoria d’alumnes van a fer el cafè (alguns i algunes s’enduen abrics i maletes, senyal que ja no tornaran), uns quants es queden per parlar amb el professor. Fa un mes que ha començat el curs i el professor es tornarà a quedar sense cafè perquè haurà d’explicar a alguns alumnes que s’acaben de matricular com funciona l’assignatura. La setmana que ve és la darrera setmana del seu bloc i encara hi ha alumnes que s’estan matriculant!  Mentrestant, una alumna (en aquest cas el gènere és indiferent) que sembla apressada es fa veure i el professor li demana que vol: que si l’exercici que farem després és puntuable o no? Ah, d’acord i passi-ho bé; i fins la setmana que ve, perquè l’activitat no és avaluable. Ho pregunta una alumna, però el professor pel rabill de l’ull veu que la resposta és processada per uns altres alumnes que feien kurrillo al voltant de l’escena.
Quan el professor ha explicat el sistema d’avaluació als nous alumnes ja és hora de reprendre la classe. Deu minuts més perquè tothom, menys uns quants, es posi al seu lloc. S’explica l’activitat i alguns alumnes desapareixen discretament; altres ho fan embolicats en un discurs que ve a dir que a casa treballaran millor o que han d’anar a fer una cosa superimportantíssima. Si queda el deu per cent de la classe, el professor pensarà: ara sí que es pot treballar. El professor està content, perquè després de mig matí podrà començar a fer alumnes a la bolonyesa.
Un dia, algú li explicarà un xistu que el farà pensar: li diem Bolònia, però li hauríem de dir Venècia. Ah sí, per què? Perquè fa aigües pertot arreu.
Acabada la classe, el professor explicarà el mateix a un altre grup d’alumnes. Només són quaranta alumnes, perquè així la bolonyesa alumnil queda més lligada. Com que és la segona vegada que explica el mateix, el professor acabarà una mica abans i potser ho explicarà millor. A la darrera reunió del departament es va parlar de canviar l’ordre dels grups per evitar crear diferències i, d’aquesta manera, assegurar que tots els alumnes reben la seva dosi de bolonyesa de pitjor qualitat. No hi va haver acord; tot depèn del criteri dels delegats de l’alumnat.
De sobte, de darrera fila, s’aixeca una alumna, que camina per l’aula sense mirar a ningú. El professor deixa d’explicar i fa hipòtesis: potser se li ha posat en marxa el vibrador (del telèfon!), potser és una zombi... Però no, aquesta estranya conducta és totalment racional: la noia tenia fred i ha decidit travessar tota l’aula per anar a apagar l’aire condicionat. Com que el professor se la mira amb cara estranyada, alguns alumnes comencen a explicar que és la delegada: té immunitat diplomàtica. Li diem Bolònia, però li hauríem de dir república bananera.
Arreglat el malentès de la temperatura, el professor comenta un exercici a un estudiant de periodisme: això és Bolònia en estat pur, el frec a frec rousseaunià entre educand i educat. Resulta que havia de contestar una pregunta i ha fet una resposta de 30 línies sense cap punt i a part, tot plegat està mal puntuat, desestructurat, etc. però li haurà de dir que està millor que l’exercici anterior (en el qual havia escrit dues pàgines sense cap punt i a part i ni un sol accent). El contingut és el menys important, el que compta és que el noi progressa adequadament, que vol dir que l’alumne té dret a arribar fins allà on vulgui.
El noi no està d’acord amb el professor. Diu que tot són punts de vista, que enlloc no s’ha escrit que no es puguin fer paràgrafs de trenta línies i que les faltes d’ortografia són el resultat d’un nosequè que li passa al seu ordinador... A més, si el professor no entén el que ell volia dir amb aquella frase, no és el seu problema, però que la frase s’entén. No hi ha acord. El professor ha d’acabar dient que no és per la seva autoritat, però que qui sap si allò està ben escrit o mal escrit és el professor. I ja hi som: a sobre vols que m’ho empassi perquè tu ets el professor i jo l’alumne.
Com que no hi ha hagut acord, l’alumne ha demanat la convocatòria d’un tribunal extraordinari per decidir si la nota és justa o no. Quan el tribunal es reuneix, als seus membres els cauen calces i calçotets: és Venècia, però ens agrada seguir-li dient Bolònia (i ni som conscients que se li ha de dir Bolonya).

1 comentari:

enric faura ha dit...

Bologna, Venecia o el Tchad, ves a saber...