dijous, 10 d’abril de 2008

Excursionisme i franquisme

D’entrada, diré que l'excursionisme és un fet social que ens permet parlar de la història social de Catalunya en els seus aspectes culturals (perquè l'esport -si és que l'excursionisme és un esport- és, en el fons, una forma cultural).
Aquest llibre parla de l'excursionisme durant el franquisme (1939-1976, any del centenari del Centre Excursionista de Catalunya) i es publica en un context de recuperació de la memòria històrica. Però, de fet, la memòria mai no es recupera, sinó que sempre es construeix, perquè tal com sabem Past is a foreing country!
Així, doncs, què caracteritza l'excursionisme durant el franquisme? Potser l'oposició al règim i el “servei al país”? Potser les pràctiques esportives? O més aviat els aspectes culturals o científics?
Està clar que l'oposició frontal al règim, no. Els aspectes culturals, sí; però els científics, no tant. Perquè, durant aquest període, l'excursionisme s'ha situat en un camp de banalització del coneixement i, si bé és cert que alguns excursionistes fan també ciència, no ho és menys que no la fan tant com excursionistes sinó com a científics (és el cas de Salvador Llobet, molt vinculat al CSIC).
Durant el franquisme l'excursionisme ha esdevingut, sobretot, una pràctica esportiva (o més aviat un conjunt de pràctiques esportives). I, pel que fa a la seva oposició al règim cal dir que no s’hi ha oposat frontalment.
És cert que hi ha hagut conflictes puntuals (i alguns molt vistosos i coneguts, que fins i tot han acabat en presons), però no sembla que fossin la regla. Fins i tot, en alguns casos, es tracta de “trapelleries” d'adolescents que han estat magnificades.
També cal deixar clar que no va col•laborar-hi, amb el règim (amb l’excepció del Frente de Juventudes als anys quaranta).
Per dir-ho ràpid, l'excursionisme va anar fent la viu-viu, no tant per sobreviure en un context sociopolític advers com pel fet que ja no era el que havia estat mig segle més enrere. Durant el franquisme, l'excursionisme era ja un esport i l'esport no feia mal al nou règim; és més, fins i tot li interessava. Només hem de recordar que fins i tot abans d'acabar la guerra ja s'havia creat el Frente de Juventudes i que l'excursionisme, l’escalada i l’acampada hi tenien un paper molt important. És més, el nou caràcter nacional-catolicista lligava molt bé amb el que pretenia l'excursionisme: “la millora de la raça”. Quantes vegades no s'havia llegit això en els butlletins excursionistes d'abans de la guerra? Ara, només calia canviar una raça per una altra, fet que va permetre una ambigüitat que encara avui dia costa de deconstruir.
Podria ser que fos per aquest motiu que el règim franquista mai no va voler acabar amb l'excursionisme. Però, a més a més, encara que ho hagués intentat, no hagués pogut fer-ho: l'esport forma part indestriable de les societats modernes, urbanes i industrialitzades.
Fins i tot es podria pensar que el fracàs del Frente de Juventudes de crear una escola de muntanya a Catalunya estigui lligat amb aquesta manca d'interès per controlar el fet excursionista. Recordem que varen ser els dirigents falangistes els qui no varen apostar per aquesta via (a diferència del que va passar en altres llocs).
Això ens porta a parlar d'uns fets que no estan clars: està molt documentada l'entrada d'elements dels Frente de Juventudes en algunes entitats (especialment el CEC o el Club Excursionista de Gràcia, però no són les úniques) o fins i tot en la federació. Es pot pensar que volia controlar així el fet excursionista?
No ho sé. En tot cas, no ho varen aconseguir. Segurament perquè no calia, perquè l'excursionisme ja es controlava tot sol. I doncs, qui eren els excursionistes, socialment parlant?
L'excursionisme que va quedar després de la guerra va ser el menys compromès políticament. A més a més, totes les entitats varen trobar qui les avalés davant les noves autoritats. Això vol dir que hi havia excursionistes de dreta i que varen donar la cara pel conjunt de l'entitat. Aquesta no degué de ser una raó petita per entendre que l'excursionisme no va ser un àmbit especialment reprimit.
Dissortadament, avui dia estem en molt mala disposició per saber-ne massa més, però sembla que en el cas de l'excursionisme, més que de repressió caldria parlar d'auto-repressió. Però que consti que només és una hipòtesi per verificar.
Auto-repressió que comença (o que està relacionada) amb el fet de fer de l'excursionisme un esport. Perquè, és que l'excursionisme ha de ser una realitat política? On està escrit això? Per què li demanem a l’excursionisme un compromís polític que no demanem a altres esports?
Segurament ens haguem equivocat en intentar veure si l'excursionisme tenia una posició política o una altra. Aquest no és el tema dels anys quaranta, perquè aquest aspecte havia estat tancat d'entrada en la majoria de clubs (no en tots, però) ja al segle XIX, quan havien decidit deixar de banda la religió i la política que veien com a obstacles per a les noves entitats.
D’altra banda, a partir dels anys vint es fa molt difícil parlar de l'excursionisme com altra cosa que no sigui un esport. La veritat és que les reflexions filosòfiques sobre l'excursionisme que fan Batista i Roca, Pujol i Algueró i altres s'emmarquen en aquest context de crisi de l'excursionisme clàssic. O sigui que durant el franquisme es produeix l'esportivització del fet excursionista.
Ara bé, aquest procés no va ser una conseqüència política del nou règim, sinó una evolució “natural” del mateix fet excursionista.
Això no vol dir que no es pugui fer una història política de l'excursionisme des d'aquest moment. Però és una política que no passa per la batalla pel poder polític.
Vull dir que sense ser polític, l'excursionisme va fer política, a vegades amb “criaturades” (perdoneu que ho digui així) com penjar senyeres dalt dels cims o anar d'excursió sense salconduit en determinats moments. O acampar de nit a prop de la frontera i reunir-se amb altres alpinistes francesos, per fer un foc de camp! O xiulant, aprofitant la nit, quan cantaven les cançons els representants del Frente de Juventudes.
En altres àmbits, però, la política aquesta que no és política, no era tan “infantil” (de nou, perdoneu l'expressió):
Els cursos de català, en un context com el nostre en què la identitat nacional s'ha bastit en gran part al voltant de la llengua, no era políticament ingènua. O els homenatges a Verdaguer, que adquiriren sentit polític justament en el moment en què foren prohibits.
Tampoc no era cap ingenuïtat (com sabia molt bé la policia) que els i les excursionistes podien ser la connexió entre el “poble” i, diguem-ho amb un terme passat de moda i de lloc, “l'avantguarda del proletariat”.
Aquesta sí que era una dimensió política important, però no passava per la lluita directa pel poder. I menys per l’acció al carrer. Segurament algun dia es podrà demostrar que es va preferir treballar en el terreny social per evitar haver d’enfrontar la via política.

(text de la presentació del llibre al CSIC, 8 d'abril de 2008)

1 comentari:

Aluguel de Computadores ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.