Presentació de llibre

El Patronat d’Estudis Osonencs, coincidint amb el Dia Meteorològic Mundial, us convida a la presentació del darrer llibre publicat pel Patronat, Temps atmosfèric, rituals religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII, de Francesc Roma i Casanovas.
La presentació anirà a càrrec del Dr. Mariano Barriendos Vallvé, professor de la Universitat de Barcelona especialitzat en climatologia històrica.

L’acte tindrà lloc el divendres 23 de març, a les 8 del vespre al Temple Romà de Vic.

Soler i Santaló, excursionista científic

El proper dimecres, 21 de desembre de 2011, es presentarà el primer volum de l’obra Seduït per valls i cims, un recull de les fotografies més emblemàtiques de Juli Soler i Santaló (1865-1914) que es conserven a l’arxiu Fotogràfic del CEC.
L’obra ha estat publicada pel Centre Excursionista de Catalunya i l’editorial PRAMES. Aquest llibre conté un parell de textos que acompanyen les fotografies, el primer dels quals ha estat fet per mi mateix. En ell, intento demostrar que, al costat del Soler pirineista, hi ha també un Soler excursionista científic.
De fet, potser algun dia transcriuré el text del que penso explicar en aquest acte. Però el que sí que puc dir ara mateix és que, comentant una excursió de 1910, quatre anys més tard, Soler feia referència a un treball “que des de ja fa anys vinc dedicant a l’estudi de les valls que comprenen la zona dels Alts Pirineus aragonesos des de la Navarra fins a Catalunya”.
Per aquesta i altres raons, és clar que, al costat del Soler pirinaista, hi ha un Soler científic, un home que va participar en el descobriment i exploració d’un element tan emblemàtic i tan poc muntanyenc com són les pintures rupestres de Cogul.

La presentació tindrà lloc a la sala Costa del Centro Aragonés, carrer de Joaquim Costa, 68, de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre del dia 21 de desembre.

Cent anys d'excursionisme a Vic

Arxiu de so de la conferència "Cent anys d'excursionisme vigatà", feta a Vic al novembre de 2011.

Si no funciona, busca'l aquí. 

El dissabte dia 12 de novembre a 2/4 de 8 del vespre es farà al Temple Romà l’acte acadèmic anual del Patronat.
L'acte, com sempre, comptarà amb una conferència que en aquesta ocasió anirà a càrrec del Dr. Francesc Roma i Casanovas, historiador i geògraf, i portarà per títol: “Més d’un segle d’excursionisme vigatà”. La conferència inicia el cicle que el Patronat d'Estudis Osonencs i la Unió Excursionista de Vic dedicquen a la commemoració de 100 anys d'excursionisme a Osona en l'escaiença dels 100 anys de la fundació del Centre Excursionista de Vich.
En el decurs de l'acte es farà públic el veredicte del Premi Plana de Vic 2011, dedicat a treballs de l'àmbit de les lletres, i finalment es faran públics els noms de les persones o entitats a qui el Patronat concedeix enguany la distinció de Membres de Mèrit. 

L'excursionisme científic segons Font i Sagué

ExcursionismeCientífic.CAT ha publicat el text de la sèrie de conferències que l’any 1902, Norbert Font i Sagué (1874-1910) va dictar al Centre Excursionista de Catalunya amb el títol “L’excursionisme científich”.
El seu objectiu era engrescar els associats de l’entitat a posar en pràctica un excursionisme que recollís dades per elaborar una sèrie de monografies en diferents aspectes de les ciències naturals a casa nostra. A més d’exposar els principals camps en què els excursionistes podien fer aportacions a la ciència, Font va fer una exposició del panorama de les ciències naturals del moment a Catalunya.


El podeu trobar aquí.

Existeix l'excursionisme científic?

Fa dies que amb alguns amics i companys excursionistes parlem de la possibilitat d'organitzar una trobada d'excursionistes científics amb la finalitat de posar en comú els resultats de les nostres recerques i de publicar-les en algun format amb cara i ulls.

Però sempre ens trobem amb el mateix dilema: hi haurà resposta a la nostra iniciativa?

Navegant per la xarxa és clar que existeixen persones que dediquen esforços a algun tipus d'activitat que podem anomenar excursionisme científic. El que no es veu és si es tracta de figures marginals o no. Marginals al mateix món excursionista; marginals al món de la ciència. Marginals, que quedi clar, en un sentit gens pejoratiu, perquè és a partir dels marges des s'on s'inicia la colonització dels espais agraris.

El que no queda clar és si aquestes persones i iniciatives seran capaces -i si voldran- fer el salt del coneixement personal al document escrit que faci saber als altres allò que han descobert. Tampoc queda clar que valorin de la mateixa manera que ho fem nosaltres les seves aportacions en blocs i pàgines web. Potser, abromats per la ciència actual, s'imaginen ells mateixos i les seves aportacions com a realitats de segona categoria, dèries personals i intransferibles.

El dubte sempre és el mateix: hi haurà resposta a la nostra iniciativa?

I la resposta, potser hauria de ser que no ho sabrem fins que ho provem. 

Erhard Loretan en el record

"...puc afirmar que la nit és un fre de l'activitat humana. Si només depengués de mi, l'aboliria".

Erhard Loretan

Manifest per un nou excursionisme científic

La cultura excursionista només sobreviurà amb l'aportació de tots!

Crida a repensar l'excursionisme científic.

Durant el darrer terç del segle XIX i els primers decennis del XX, a Catalunya, es va posar en joc una manera d’entendre l’excursionisme que sovint s’ha qualificat d’excursionisme científic. Norbert Font i Sagué va fer una bona explicació del seu programa en una conferència i un seguit d’articles que va publicar el Butlletí de Centre Excursionista de Catalunya l’any 1902.

D’ençà d’aquell moment, el temps no ha passat en va. La creació de l’Institut d’Estudis Catalans i les seves societats filials al 1907 havia de marcar una fita important en la institucionalització d’aquesta manera d’entendre la ciència. El desenvolupament de la universitat i dels estudis de recerca especialitzats i el desenvolupament dels mitjans de comunicació en un primer moment, i de les noves tecnologies més endavant, han marcat un nou terreny de joc per a l’excursionisme científic.

Això ha dut a un moment en què, al nostre país, es poden identificar, com a mínim, quatre tradicions científiques o cultures científiques que es podrien entendre com a complementàries més que no oposades.

La cultura universitària, amb els seus valors i mecanismes, sistemes de reclutament i de socialització dels seus membres. És la cultura alta, la cultura que té prestigi, o si més no la que el reclama més obertament. Els seus resultats han estat espectaculars i fins i tot es podria pensar que es confon la seva producció amb “la ciència”. De tota manera, els paradigmes dominants deixen i han deixat tradicionalment alguns espais buits i mancats d’interès.

La cultura dels mitjans de comunicació, una cultura popular a vegades construïda des del poder i desprestigiada sovint per l’anterior. És una cultura construïda buscant l’audiència i intentant aportar al mercat allò que aquest demana. Si l’anterior podia pecar de produir continguts que no interessen a ningú, aquesta estaria just en el pol oposat: mai no es produirà allò que no interessi a força gent, a no ser que hi hagi ajuts (econòmics, normalment) públics.

La cultura del turisme (cultural), potser encara no prou ben consolidada, però que es desenvoluparà ben segur en els propers anys. De moment és una cultura ambigua, que es mou en els intersticis entre la cultura fordista i el postfordisme. La seva preocupació pels continguts ha estat poc exigent, fins i tot a vegades banal. Se suposa que serà una de les tendències culturals del futur que creixerà en els propers anys. Comparteix amb els mitjans de comunicació la idea de no produir allò que interessi a poca gent.

Finalment, la cultura excursionista científica. Es tracta d’una aproximació molt minoritària i sovint individualista. Més enllà dels seus inicis, quan es podia resumir en un exèrcit d’excursionistes al servei de la ciència, avui dia es pot definir com una cultura basada en la recerca sobre el terreny d’aspectes concrets de la nostra realitat propera. Els seus practicants ja no són unes persones sense coneixements, sinó que moltes vegades són gent amb un coneixement molt especialitzat en temes molt concrets que no tenen interès ni per a la universitat, ni per als mitjans de comunicació, ni directament per al món del turisme.

El món editorial forma part de totes aquestes cultures des de fa molts anys. El món editorial tal com l’hem viscut fins ara ha crescut a cavall de totes aquestes cultures, amb una amalgama variant segons els moments i els espais.

Amb els canvis sociotecnològics dels darrers anys, el coneixement no ha quedat reclòs ni en universitats ni en mitjans de comunicació i, encara menys, en institucions turístiques o excursionistes. N’hi ha, de coneixement, en tots i cadascun d’aquests àmbits; però el que s’ha perdut és el dret a monopolitzar-lo. La diferenciació entre alta i baixa cultura avui dia no té pràcticament sentit, precisament pel fet que hi ha hagut un procés de valorització d’ambdues. Hi ha, fins i tot, el perill de convertir les tesis doctorals en un document banal; hi ha, a gairebé totes les universitats, la possibilitat de doctorar-se sense escriure una tesi doctoral.

D’altra banda, algunes inciatives a internet han permès la publicació de continguts sense cap mena de control. Primer varen ser les pàgines web i després els blogs i els CMS, però ara ja són les publicacions en paper impreses sota demanda i els llibres electrònics gratuïts o de pagament.

El problema de tot plegat és que aquests continguts ningú no els controla; que es publiquen sota la responsabilitat dels seus autors. En no pertànyer a les lògiques universitària, dels mitjans de comunicació, ni institucional turística, cadascuna de les quals té els seus mecanismes de control de la qualitat dels continguts que produeix, aquests continguts suren en la catosfera com rumors l’acceptació dels quals depèn de la capacitat de judici de cada persona individual.

La mentida descarada o l’errada involuntària poden arribar avui dia a traspassar l’àmbit de la privacitat amb una facilitat molt més gran que anys enrere. És possible que aquest tipus de contingut hagi de ser eliminat. En tot cas, no ens toca a nosaltres parlar-ne.

Del que ens toca parlar és dels continguts de qualitat i interès des de la perspectiva excursionista científica que encara es produeixen avui dia i que poden sortir a la llum pública més fàcilment que mai. Continguts de qualitat, ja ho hem dit, però que passen desapercebuts per les altres tres cultures.

Per dignificar aquests continguts caldria establir alguna estratègia que assegurés tant la qualitat de la seva producció, com la dels resultats i de la distribució. Per entendre’ns, podríem parlar de sistemes d’acreditació de la qualitat del contingut, entenent l’acreditació com una etiqueta inscrita sobre un determinat contingut un cop avaluat en un procés semblant als peer review de les revistes de qualitat. Amb un producte de qualitat, caldria ser capaços d’oferir un canal de distribució àgil i de qualitat, preferentment gratuït, tot i que es podria valorar la possibilitat de pagament per a determinats continguts.

Aquest és el gran repte del nou excursionisme científic a l’inici del segle XXI: aconseguir que la nostra producció científica, poc atractiva per a la universitat, els mitjans de comunicació i les esferes turístiques, pugui ser reconeguda. I amb el seu reconeixement el de les persones que l’han produïda, és a dir, de totes i tots plegats.

És, aquest, un repte que cal afrontar, pel país i per la Cultura, en majúscules i sense adjectius. Per tirar-ho endavant calen persones.

Si algú s’hi apunta, en podem parlar.