Si alguna cosa ha caracteritzat la història de l'evolució humana, aquesta deu haver estat la presència de la cultura. Com a espècie hem arribat a dominar el món -fins al punt de ser capaços d'alternar-ne el clima- gràcies a la nostra capacitat de simbolitzar. És possible que per arribar en aquest punt calgués una determinada evolució biològica del nostre cervell, però, si més no de moment, això no ens importa massa.
És gràcies a les eines desplegades per la nostra capacitat cultural que hem pogut convertir el planeta en ecumene.
Gràcies al llenguatge ens hem pogut crear un món a mida de les nostres necessitats; ens l'hem imaginat i l'hem fet nostre. Hem pogut acumular uns coneixements que ens han permès arribar cada cop més enllà en l'accés al "ple domini de la terra" que deia el poeta. Jo no només sé el que he après, sinó que puc tenir accés a tot el que ha pogut saber qualsevol dels meus avantpassats i coetanis. Per llençar una bomba atòmica sobre una ciutat enemiga calia que segles abans una poma hagués caigut d'un arbre. Ara podem crear bombes i podem saber que les pomes cauen i, encara més important, podem decidir que no volem que les bombes segueixin caient... Pocs animals tenen aquesta capacitat i sembla ser que cap dels que coneixem no ha tingut la capacitat de dur-ho a extrems tan perfeccionats com nosaltres.
Fa segles algú va dir que la natura estava escrita en llenguatge matemàtic. L'important no és si tenia raó o no. L'important és que molta gent s'ho va creure. I que a partir d'aquí determinades visions del món han estat possibles, mentre altres han estat arraconades en el calaix dels sense-sentits. En tot cas, però, no es tracta d'una farsa. S'hagués pogut pensar que el món estava escrit en un altre llenguatge, però, com a persones, ens hagués estat impossible viure sense pensar en un món intel•ligible. No oblidem que la paraula Cosmos conté la idea d'ordre en la seva arrel etimològica. El món ha de ser ordenat si el volem controlar, i la nostra cultura li ha donat aquest ordre. Donar ordre al cosmos ha estat la manera d'adaptar-nos al medi que ens rodeja. Segurament hem estat de les poques espècies que per sobreviure hem adaptat fenomenològicament l'entorn a nosaltres, i no només ens hem adaptat nosaltres a l'entorn.
En un sentit semblant al que proposava Descartes, amb la cultura ens hem pogut convertir en amos i senyors de la natura, en una espècie capaç de pensar per les altres i atorgar-los el lloc que els toca en l'univers. Hem anorreat aquelles espècies que ens feien nosa, fins i tot humanes. I la cultura ens ha servit per dominar-nos els uns als altres i els uns a les altres.
La nostra natura és de ser culturals. La natura “natural”, des d'aquest punt de vista, no existeix. La natura, com l'infern de Sartre, són els (nos)altres. Perquè existeixi la natura ha d'existir alguna cosa diferent del jo. Així doncs, la natura són relacions amb els altres (potser algun dia descobrirem que només han estat relacions entre neurones).
Ara bé, la natura existeix, físicament; és allà, fora. Però no hi podem arribar si no és amb una visió nascuda des de la nostra cultura. Per això natura i cultura són inseparables; per això parlem d’ecosimbologia i de mediança.
Ara bé, aquest no és un fet lliure de problemes. Com a humans que som, som presoners de les nostres cultures. A això els antropòlegs en diuen etnocentrisme. Però, com a raça humana, som presoners de la cultura en general: estem condemnats a haver d'interpretar el món per poder-hi (sobre)viure; tenim l'obligació de donar-li sentit. La sociologia ens diu que la tensió que genera el fet d'haver de donar sentit al món és tan forta que la major part del temps donem les coses per descomptat. Està clar que l'aigua seguirà rajant de la meva aixeta, encara que no plogui. La psicologia ens fa saber que, fins i tot equivocadament, hem d'interpretar constantment el nostre medi, encara que sigui "distorsionant-lo".
En aquest sentit estem obligats a ser topofílics, o topofòbics o topo el que sigui, però no podem ser topo-indiferents. Hem de teixir necessàriament relacions emotives i afectives amb els llocs, encara que no els coneguem personalment. "Se miente más de la cuenta por falta de fantasía: también la verdad se inventa" deia Machado. Quan Colom va arribar al que més tard seria Amèrica, ja tenia en el seu cap models culturals per entendre el Nou Món (concretament la idea del paradís).
En aquest sentit, reduir el medi ambient a les visions que en proporciona la biologia, la geologia, o fins i tot l'ecologia, és simplement això, un reduccionisme. El món és molt complex perquè vivim en societats complexes. El món és molt complex perquè no hi podem accedir directament, sinó mitjançant artefactes culturals històricament construïts, és a dir, respostes culturals socialment produïdes.
Una d'aquestes respostes ha estat el paisatge. Històricament a Europa es comença a desenvolupar a partir del Renaixement, limitat al món de la pintura, però a Catalunya arriba molt més tard. En canvi, a la Xina, el paisatge havia entrat en joc força segles abans. De fet, és possible que fossin respostes culturals semblants a situacions socials molt diferents. El cas és que, si el paisatge no forma part de mi, aquest pot prendre un lloc individualitzat i passar a formar part del món. Es pot convertir en un actor amb qui interactuar. I, fins i tot, es pot pensar que és un subjecte amb drets i deures.
I en aquest punt ens trobem. El paisatge, que ha estat el resultat de la nostra necessitat de projectar-nos en el medi ambient, s'ha plantat davant nostre. "El sueño de la razón produce monstruos", deia Goya. No seria hora que algú ens digués que allò que veiem fora de nosaltres és el resultat del nostre propi pensament com a societat?
.
