Francesc Roma i Casanovas

Bones festes!

2011-12-22T12:19:00.003+01:00

Soler i Santaló, excursionista científic

2011-12-14T18:04:00.000+01:00

El proper dimecres, 21 de desembre de 2011, es presentarà el primer volum de l’obra Seduït per valls i cims, un recull de les fotografies més emblemàtiques de Juli Soler i Santaló (1865-1914) que es conserven a l’arxiu Fotogràfic del CEC.
L’obra ha estat publicada pel Centre Excursionista de Catalunya i l’editorial PRAMES. Aquest llibre conté un parell de textos que acompanyen les fotografies, el primer dels quals ha estat fet per mi mateix. En ell, intento demostrar que, al costat del Soler pirineista, hi ha també un Soler excursionista científic.
De fet, potser algun dia transcriuré el text del que penso explicar en aquest acte. Però el que sí que puc dir ara mateix és que, comentant una excursió de 1910, quatre anys més tard, Soler feia referència a un treball “que des de ja fa anys vinc dedicant a l’estudi de les valls que comprenen la zona dels Alts Pirineus aragonesos des de la Navarra fins a Catalunya”.
Per aquesta i altres raons, és clar que, al costat del Soler pirinaista, hi ha un Soler científic, un home que va participar en el descobriment i exploració d’un element tan emblemàtic i tan poc muntanyenc com són les pintures rupestres de Cogul.

La presentació tindrà lloc a la sala Costa del Centro Aragonés, carrer de Joaquim Costa, 68, de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre del dia 21 de desembre.

Cent anys d'excursionisme a Vic

2011-12-03T21:00:00.001+01:00

Arxiu de so de la conferència "Cent anys d'excursionisme vigatà", feta a Vic al novembre de 2011.

Si no funciona, busca'l aquí.

El dissabte dia 12 de novembre a 2/4 de 8 del vespre es farà al Temple Romà l’acte acadèmic anual del Patronat.
L'acte, com sempre, comptarà amb una conferència que en aquesta ocasió anirà a càrrec del Dr. Francesc Roma i Casanovas, historiador i geògraf, i portarà per títol: “Més d’un segle d’excursionisme vigatà”. La conferència inicia el cicle que el Patronat d'Estudis Osonencs i la Unió Excursionista de Vic dedicquen a la commemoració de 100 anys d'excursionisme a Osona en l'escaiença dels 100 anys de la fundació del Centre Excursionista de Vich.
En el decurs de l'acte es farà públic el veredicte del Premi Plana de Vic 2011, dedicat a treballs de l'àmbit de les lletres, i finalment es faran públics els noms de les persones o entitats a qui el Patronat concedeix enguany la distinció de Membres de Mèrit.

L'excursionisme científic segons Font i Sagué

2011-10-05T22:31:00.001+02:00

ExcursionismeCientífic.CAT ha publicat el text de la sèrie de conferències que l’any 1902, Norbert Font i Sagué (1874-1910) va dictar al Centre Excursionista de Catalunya amb el títol “L’excursionisme científich”.
El seu objectiu era engrescar els associats de l’entitat a posar en pràctica un excursionisme que recollís dades per elaborar una sèrie de monografies en diferents aspectes de les ciències naturals a casa nostra. A més d’exposar els principals camps en què els excursionistes podien fer aportacions a la ciència, Font va fer una exposició del panorama de les ciències naturals del moment a Catalunya.

El podeu trobar aquí.

Existeix l'excursionisme científic?

2011-08-12T19:34:00.000+02:00

Fa dies que amb alguns amics i companys excursionistes parlem de la possibilitat d'organitzar una trobada d'excursionistes científics amb la finalitat de posar en comú els resultats de les nostres recerques i de publicar-les en algun format amb cara i ulls.

Però sempre ens trobem amb el mateix dilema: hi haurà resposta a la nostra iniciativa?

Navegant per la xarxa és clar que existeixen persones que dediquen esforços a algun tipus d'activitat que podem anomenar excursionisme científic. El que no es veu és si es tracta de figures marginals o no. Marginals al mateix món excursionista; marginals al món de la ciència. Marginals, que quedi clar, en un sentit gens pejoratiu, perquè és a partir dels marges des s'on s'inicia la colonització dels espais agraris.

El que no queda clar és si aquestes persones i iniciatives seran capaces -i si voldran- fer el salt del coneixement personal al document escrit que faci saber als altres allò que han descobert. Tampoc queda clar que valorin de la mateixa manera que ho fem nosaltres les seves aportacions en blocs i pàgines web. Potser, abromats per la ciència actual, s'imaginen ells mateixos i les seves aportacions com a realitats de segona categoria, dèries personals i intransferibles.

El dubte sempre és el mateix: hi haurà resposta a la nostra iniciativa?

I la resposta, potser hauria de ser que no ho sabrem fins que ho provem.

Erhard Loretan en el record

2011-04-30T14:50:00.002+02:00

"...puc afirmar que la nit és un fre de l'activitat humana. Si només depengués de mi, l'aboliria".

Erhard Loretan

Manifest per un nou excursionisme científic

2011-03-03T22:33:00.000+01:00

La cultura excursionista només sobreviurà amb l'aportació de tots!

Crida a repensar l'excursionisme científic.

Durant el darrer terç del segle XIX i els primers decennis del XX, a Catalunya, es va posar en joc una manera d’entendre l’excursionisme que sovint s’ha qualificat d’excursionisme científic. Norbert Font i Sagué va fer una bona explicació del seu programa en una conferència i un seguit d’articles que va publicar el Butlletí de Centre Excursionista de Catalunya l’any 1902.

D’ençà d’aquell moment, el temps no ha passat en va. La creació de l’Institut d’Estudis Catalans i les seves societats filials al 1907 havia de marcar una fita important en la institucionalització d’aquesta manera d’entendre la ciència. El desenvolupament de la universitat i dels estudis de recerca especialitzats i el desenvolupament dels mitjans de comunicació en un primer moment, i de les noves tecnologies més endavant, han marcat un nou terreny de joc per a l’excursionisme científic.

Això ha dut a un moment en què, al nostre país, es poden identificar, com a mínim, quatre tradicions científiques o cultures científiques que es podrien entendre com a complementàries més que no oposades.

La cultura universitària, amb els seus valors i mecanismes, sistemes de reclutament i de socialització dels seus membres. És la cultura alta, la cultura que té prestigi, o si més no la que el reclama més obertament. Els seus resultats han estat espectaculars i fins i tot es podria pensar que es confon la seva producció amb “la ciència”. De tota manera, els paradigmes dominants deixen i han deixat tradicionalment alguns espais buits i mancats d’interès.

La cultura dels mitjans de comunicació, una cultura popular a vegades construïda des del poder i desprestigiada sovint per l’anterior. És una cultura construïda buscant l’audiència i intentant aportar al mercat allò que aquest demana. Si l’anterior podia pecar de produir continguts que no interessen a ningú, aquesta estaria just en el pol oposat: mai no es produirà allò que no interessi a força gent, a no ser que hi hagi ajuts (econòmics, normalment) públics.

La cultura del turisme (cultural), potser encara no prou ben consolidada, però que es desenvoluparà ben segur en els propers anys. De moment és una cultura ambigua, que es mou en els intersticis entre la cultura fordista i el postfordisme. La seva preocupació pels continguts ha estat poc exigent, fins i tot a vegades banal. Se suposa que serà una de les tendències culturals del futur que creixerà en els propers anys. Comparteix amb els mitjans de comunicació la idea de no produir allò que interessi a poca gent.

Finalment, la cultura excursionista científica. Es tracta d’una aproximació molt minoritària i sovint individualista. Més enllà dels seus inicis, quan es podia resumir en un exèrcit d’excursionistes al servei de la ciència, avui dia es pot definir com una cultura basada en la recerca sobre el terreny d’aspectes concrets de la nostra realitat propera. Els seus practicants ja no són unes persones sense coneixements, sinó que moltes vegades són gent amb un coneixement molt especialitzat en temes molt concrets que no tenen interès ni per a la universitat, ni per als mitjans de comunicació, ni directament per al món del turisme.

El món editorial forma part de totes aquestes cultures des de fa molts anys. El món editorial tal com l’hem viscut fins ara ha crescut a cavall de totes aquestes cultures, amb una amalgama variant segons els moments i els espais.

Amb els canvis sociotecnològics dels darrers anys, el coneixement no ha quedat reclòs ni en universitats ni en mitjans de comunicació i, encara menys, en institucions turístiques o excursionistes. N’hi ha, de coneixement, en tots i cadascun d’aquests àmbits; però el que s’ha perdut és el dret a monopolitzar-lo. La diferenciació entre alta i baixa cultura avui dia no té pràcticament sentit, precisament pel fet que hi ha hagut un procés de valorització d’ambdues. Hi ha, fins i tot, el perill de convertir les tesis doctorals en un document banal; hi ha, a gairebé totes les universitats, la possibilitat de doctorar-se sense escriure una tesi doctoral.

D’altra banda, algunes inciatives a internet han permès la publicació de continguts sense cap mena de control. Primer varen ser les pàgines web i després els blogs i els CMS, però ara ja són les publicacions en paper impreses sota demanda i els llibres electrònics gratuïts o de pagament.

El problema de tot plegat és que aquests continguts ningú no els controla; que es publiquen sota la responsabilitat dels seus autors. En no pertànyer a les lògiques universitària, dels mitjans de comunicació, ni institucional turística, cadascuna de les quals té els seus mecanismes de control de la qualitat dels continguts que produeix, aquests continguts suren en la catosfera com rumors l’acceptació dels quals depèn de la capacitat de judici de cada persona individual.

La mentida descarada o l’errada involuntària poden arribar avui dia a traspassar l’àmbit de la privacitat amb una facilitat molt més gran que anys enrere. És possible que aquest tipus de contingut hagi de ser eliminat. En tot cas, no ens toca a nosaltres parlar-ne.

Del que ens toca parlar és dels continguts de qualitat i interès des de la perspectiva excursionista científica que encara es produeixen avui dia i que poden sortir a la llum pública més fàcilment que mai. Continguts de qualitat, ja ho hem dit, però que passen desapercebuts per les altres tres cultures.

Per dignificar aquests continguts caldria establir alguna estratègia que assegurés tant la qualitat de la seva producció, com la dels resultats i de la distribució. Per entendre’ns, podríem parlar de sistemes d’acreditació de la qualitat del contingut, entenent l’acreditació com una etiqueta inscrita sobre un determinat contingut un cop avaluat en un procés semblant als peer review de les revistes de qualitat. Amb un producte de qualitat, caldria ser capaços d’oferir un canal de distribució àgil i de qualitat, preferentment gratuït, tot i que es podria valorar la possibilitat de pagament per a determinats continguts.

Aquest és el gran repte del nou excursionisme científic a l’inici del segle XXI: aconseguir que la nostra producció científica, poc atractiva per a la universitat, els mitjans de comunicació i les esferes turístiques, pugui ser reconeguda. I amb el seu reconeixement el de les persones que l’han produïda, és a dir, de totes i tots plegats.

És, aquest, un repte que cal afrontar, pel país i per la Cultura, en majúscules i sense adjectius. Per tirar-ho endavant calen persones.

Si algú s’hi apunta, en podem parlar.

Publicació sobre l'excursionisme actual

2011-02-27T17:58:00.010+01:00

Acaba de sortir la versió divulgativa de la tesi que vaig escriure sobre l'excursionisme a l'actualitat.
Ha costat una mica perquè alguns editors no estan per publicar allò que tingui massa risc comercial. I els que no s'inclouen en aquesta categoria sembla que es pensin que tothom té dret a viure del treball dels autors i autores, excepte els autors i autores mateixos.
Total, que he decidit autopublicar-ho.
De fet, com diria qualsevol editor, tampoc no se'n vendrien ni cinc...

Si hi esteu interessats, feu clic a la imatge de sobre per a més informació.

Sinopsis

A casa nostra, l’excursionisme ha tingut una llarga història que l’ha dut a ser una de les activitats de lleure més practicades avui dia. Malgrat això, en el moment d’enfrontar la seva realitat actual trobem grans mancances i, segurament, força tòpics construïts sobre coneixements donats per suposat. És possible que la causa de tot plegat es trobi en què el seu estudi s’hagi fet majoritàriament des d’un punt de vista històric i que les recerques sobre la situació actual siguin escasses. Segurament això es deu a la imatge històricament construïda del fet excursionista a Catalunya, en la qual s’ha vinculat de manera gairebé indestriable excursionisme i nacionalisme. D’altra banda, també podria ser que aquest fet estigués relacionat amb la imatge d’activitat burgesa d’aquesta pràctica, imatge que hauria portat determinats historiadors i historiadores, i la universitat en general, a desinteressar-se’n.

Dades tècniques:
ISBN: 978-84-614-8084-5

Autor: Francesc Roma i Casanovas
Núm. de pàgines: 168
Mides: 150x210

Preu: Edició digital, 5,00 €. Edició en paper, 15,55 €

Guia d'excursions per Osona

2011-02-19T22:40:00.001+01:00

Finalment hem tret a la llum pública el llibre Excursions fàcils per Osona. Es tracta d'un petit recull d'excursions fàcils o molt fàcils per aquesta comarca. En total hi ha 20 itineraris de curta durada, que permeten ser recorreguts en mig dia i pensats de manera que es retorni al mateix punt de sortida.

És una guia per a persones de totes les edats (l'hem redactada en família) i la idea és oferir properament una segona edició amb cinc itineraris més.

De moment, els itineraris que s'hi inclouen són els següents:

1 – La creu de Gurb

2 – Sant Martí Xic

3 – Santa Llúcia de Sobremunt

4 – De Sant Julià de Vilatorta a Puiglagulla i l’Enclusa

5 – Sant Llorenç del Munt des de Romegats

6 – De Fucimanya a Savassona

7 – Castell de Torelló i Serrat Alt

8 – Bellmunt des de Saderra

9 – El castell de Besora

10 – Els bufadors de Beví

11 – Les baumes del Bisaura (Teixidors, Baumassa, Fleus)

12 – Les baumes del Bisaura (la balma dels Ferrers)

13 – La Cau, el castell de Milany i el puig de l’Obiol

14 – El castell de Curull i el puig de l’Àliga

15 – Del coll de Bracons a Sant Miquel de Castelló

16 – Santuari de Cabrera

17 – Els cingles d’Aiats

18 – De Rupit al salt de Sallent

19 – El santuari de l’Erola

20 – El turó Rodó de Centelles

Podeu comprar el llibre en aquesta pàgina web o a Muntanya de Llibres.

L'excursionisme en un cul-de-sac

2011-01-27T15:36:00.002+01:00

Amb el títol de "El futur de l'excursionisme", Josep M. Solé i Sabaté va publicar a l'Avui un article en que reflexiona sobre el passat i el present de la nostra activitat. Entre altres coses hi diu:

"Ara l'excursionisme està en un cul-de-sac. No viuen un bon moment els esplais, caus i tots els centres que eren planter d'excursionistes. L'allau d'activitats esportives als nanos i joves, les xarxes informàtiques, l'extraordinària oferta televisiva, un deixatament dels pares d'avui dia vers l'excursionisme per tots els factors citats, on encara es podria incloure la crisi de l'Església i la proposta que feia vers aquest món, etc. ha fet que a l'excursionisme li costi renovar-se i expandir-se."

Trobareu el text sencer aquí.

L'excursionisme a la cruïlla

2011-01-16T18:54:00.003+01:00

El convit del Centre Excursionista de Terrassa a participar en un acte amb motiu del seu 75è aniversari ha estat l’oportunitat per repensar alguns aspectes del nostre excursionisme en el moment actual.

Em sembla que és innegable que avui dia l’excursionisme viu una situació crítica. De fet, potser sempre ho ha estat, en situacions crítiques, l’excursionisme. En tot cas, faig servir l’adjectiu crític per fer referència a què el nostre excursionisme es troba davant d’un moment de canvi, un moment crucial, que etimològicament fa referència a un encreuament o cruïlla. En aquest moment, l’excursionisme ha de prendre partit i, tot i que és possible que en el futur es plantegin temes o reptes que ja es varen donar en el passat, avui dia caldria saber donar-los una resposta adequada als nous temps. I aquesta ha de ser una resposta excursionista!

L’excursionisme ha de prendre partit i evitar que el temps decideixi per nosaltres. És cert que podem ajornar la decisió 5-10 anys, però no ho podem fer indefinidament (si no volem que el temps decideixi per nosaltres).

El problema és que si no fem valdre l’excursionisme, l’accés esportiu (o no) al medi natural es pensarà des del punt de vista turístic, com he tingut ocasió de comprovar en diferents trobades sobre turisme de muntanya que varen tenir lloc l’any 2010. Els agents que promocionen el turisme, en aquests actes, no s’han recordat de convidar cap representant excursionista. Fins i tot els mapes de camins d’algunes comarques s’han fet sense comptar amb el món excursionista. Fins i tot es podria pensar que l’administració quan planifica l’accés al medi natural pensa més en el turista que en l’excursionista. Com a mínim això és molt clar en els parcs naturals que conec.

En aquest context, quan l’excursionisme ha de prendre partit, el problema més important és que, ara menys que mai, no tenim clar com respondre la pregunta de què és l’excursionisme? I per tant no sabem què hem de demanar com a excursionistes.

Si volem definir l’excursionisme, haurem de mirar quines pràctiques es duen a terme, i ja sabem que n’hi podem trobar una dotzena llarga (escalada, esquí, BTT, descens d’engorjat, senderisme, etc.). També sabem que les més populars són l’excursionisme en sentit estricte (caminada), l’alpinisme, el senderisme i l’escalada, precisament per aquest ordre.

Dit això, segur que estarem d’acord que no podem definir l’excursionisme només a partir d’aquestes pràctiques. És a dir que la definició de l’excursionisme com a fet social no pot reduir-se a la de l’excursionisme en sentit estricte: excursionisme no és només caminar o escalar... no només és esport. I sobretot, no volem que ho sigui en el futur.

És possible que haguem de parlar més d’esports de muntanya que no d’excursionisme. Però llavors, què uneix tots aquests esports. Què és l’excursionisme en sentit ampli? (si és que encara existeix).

En altres llocs hem establert que l’excursionisme és molt divers (tant en les pràctiques com en les maneres d’entendre’l) i que no són pocs els excursionistes que pensen que actualment és diferent del que havia estat abans. Això em sembla clar, com a mínim en un sentit molt concret: ara més que mai l’excursionisme s’ha convertit en una oportunitat de negoci, un nínxol de mercat. L’espai dedicat a una certa pràctica de muntanya en alguns supermercats o les experiències com algunes rutes temàtiques excursionistes (carros de Foc, Cavalls del Vent, etc.) en són bones proves.

Malgrat tot, també sabem que continua sent vist i sentit com una manera de viure, i no només com una suma d’activitats esportives. Aquesta manera de viure (o filosofia de la vida, si ho preferiu) és una manera de (re)trobar un món millor, un món on hi ha més salut (precisament pel seu vessant esportiu, tot i que altres dimensions incideixen en la salut mental), un món més verd (o, com es diu avui dia, més sostenible). També és una manera de trobar un món més just, on la solidaritat regni per sobre dels egoismes i on la competició sigui una forma de passar-ho bé i no una finalitat en ella mateixa; un món on el màrketing extrem d’alguns alpinistes no hi tingui cabuda, en honor de la sinceritat. Un món també més independent, que hagi exercit el seu dret a decidir, com hem vist darrerament...

Aquesta manera de viure s’acompanya d’una determinada ètica que es basa en el respecte, la solidaritat i que es preocupa pel medi ambient, tot i no ser necessàriament militant.

Aquesta preocupació pel medi ambient es veu en les campanyes que històricament han fet diferents entitats excursionistes per protegir el nostre patrimoni natural o cultural. Però sembla que, amb el pas del temps, el nostre excursionisme ha estat incapaç d’estructurar el seu paper social a un nivell més ampli (i que consti que això no vol dir necessàriament donar les culpes a la Federació). El que vull dir és que hi ha hagut campanyes de defensa, però poca concertació i coordinació entre elles. De fet, ni tan sols Mountain Wilderness no ha arrelat al nostre país.

És, tot plegat, una mostra de la desunió excursionista en què ens movem avui dia. Una desunió no ha parat de créixer en els darrers anys, a mida que el nombre d’entitats federades ha anat augmentant, i que i fa molt difícil tenir una sola veu davant l’administració i la societat.

En el mateix sentit, segurament és cert que les entitats, en alguns casos, han començat a competir les unes amb les altres: a veure qui surt més a la tele, a veure qui creix més, qui fa la marxa més nombrosa...

Ara bé, pot ser que en les noves entitats es trobi la solució als nostres problemes? No ho sé, segurament no. El que és indiscutible és que tenim més entitats que mai (i més associats i federats). En aquest context, pot resultar força sobtat parlar de crisi de l’excursionisme, i encara més de la seva mort.

Però les noves entitats són generalment petites, estan força descentralitzades i algunes fan un tan ús intensió de les noves tecnologies que bé es pot afirmar que són entitats virtuals.

La pregunta clau és si serem capaços, en aquest context, d’articular un discurs excursionista unitari?

En contra del que podria semblar, jo crec que sí, però potser no amb les eines de sempre. I crec que la solució passa per un fet que acabo d’apuntar i que té una rellevància transcendental: l’aparició de noves comunitats virtuals (fins i tot clubs) que funcionen –gràcies a la xarxa- com a espais de relació, cooperació i ajuda mútua, de resistència i de formació d’identitats. I també com a espais alternatius, als centres excursionistes tradicionals.

Els periodistes i sociòlegs acostumem a parlar de la construcció social de la realitat. I és força evident que la realitat la construïm socialment. Pel que ens afecta, avui dia la realitat excursionista es construeix socialment i en bona part en format digital. Això no vol dir que el futur excursionista passi exclusivament pel món digital. Però les noves comunitats virtuals hi tindran un gran pes. I les entitats “tradicionals” no poden deixar escapar aquesta oportunitat. És l’única manera de respondre, excursionistament, a la situació de cruïlla en què es troba el nostre excursionisme avui en dia.

Alguna cosa està canviant...

2010-10-12T18:42:00.000+02:00

Tinc la sensació que alguna cosa està canviant en el món de l'excursionisme. I ho dic en dos sentits:
En primer lloc, fa uns deu dies vaig tenir l'oportunitat de participar en una taula rodona sobre el futur de l'excursionisme a la Fira del Llibre de Muntanya. I dic que alguna cosa està canviant perquè sembla que es troben nous discursos, oberts a altres temps.
La reflexió sobre l'excursionisme havia arribat a un punt en què semblava haver esdevingut un plany constant de què qualsevol temps passat havia estat millor. Segurament això no s'ha perdut, i seguirem parlant de la pèrdua de valors, de la crisi d'un model... però per primera vegada en els darrers anys hi vaig sentir discursos nous, discursos que intenten posar en relació el que està passant en el nostre món amb el que passa en altres disciplines (com l'espeleologia) o en altres països.
Fins aquí, hi ha motius per ser optimistes, perquè els reptes semblen menys grossos quan se sap que ho són.
En segon lloc, tinc la sensació que alguna cosa està canviant perquè uns dies abans havia estat en unes jornades sobre turisme i muntanya i s'hi va parlar de moltes de les coses del nostre mundillo, però ningú es va recordar mai de dir-li pel seu nom. Ara sembla que tot sigui turisme de muntanya, o turisme actiu... En aquests ambients l'excursionisme no compta. No hagués costat gaire convidar algú que conegués el món excursionista per donar la seva visió, però no; ningú se'n va recordar. Però que consti que aquesta part del pastís que volen vendre als turistes actius, és un tros del fet excursionista. Que no se'ns oblidi.

Si algú està interessat en la jornada de turisme i muntanya: http://www.diba.cat/turismelocal/jornada_muntanya.asp

Definint l'excursionisme

2010-06-03T22:04:00.003+02:00

En un altre post he dit que l’excursionisme seria una sèrie d’esports que es desenvolupen a la muntanya i tenen en comú que són considerats com alguna cosa més que esport.

Que són una sèrie d’esports, no és gaire dubtós.

Ara bé, quan vaig dir que el que tenien en comú era el fet de ser considerats, pels seus i les seves practicants, com alguna cosa més i que això tenia que veure amb una dimensió ètica, les coses es varen continuar mostrant confuses.

Ara crec que és precisament aquest aspecte el que el fa diferent. Em deia l’Enric que hi poden haver persones que facin excursionisme sense saber-ho i persones que, tot i anar d’excursió, no es puguin dir excursionistes. Plenament d’acord.

I és precisament aquest punt de partida el que deixa veure que si avui dia encara té algun sentit parlar d’excursionisme (i no d’escalada, esquí, btt, senderisme o qualsevol altre element d’un llarg etcètera), és perquè hi ha gent que considera que això de dur a terme alguna o diverses d’aquestes pràctiques es pot considerar una manera de viure, amb una dimensió ètica que traspassa més enllà del món de la muntanya.

Ara bé, quan es busca aquesta ètica, sempre se’ns escapa, perquè segurament diem ètica a un sentiment de pertinença col·lectiu que és el que constitueix l’excursionisme com a fet real. Un sentiment que acull els i les practicants d’una colla d’activitats de muntanya diverses. L’excursionisme, en aquest sentit, no és una pràctica, sinó una pertinença, una identificació. Si no fos perquè m’hi sento incòmode, diria, fins i tot, una identitat.

Passat a nivell col·lectiu, l’excursionisme seria, doncs, el grup de persones que compartim la idea que la muntanya és per gaudir-la i no només per excursionejar-la. O, potser més precisament, que és precisament excursionejant que gaudim de la muntanya. I la gaudim d’una manera diferent de com ho fan les altres persones que s’hi arriben.

És cert que d’aquí a convertir-se en membre del grup dels elegits, només hi ha un pas. I estic segur que massa sovint el fem, aquest pas. Però això ho deixarem per a un altre dia.

Conferència

2010-06-02T22:22:00.000+02:00

Bells camins que no menen enlloc

2010-05-29T20:45:00.000+02:00

Ai del qui no pot torbar-se, pobre del qui sigui esclau dels horaris i de les fites quilomètriques!
Córrer món ! Heus aquí una grossa blasfèmia. ¿Per que córrer? Quin goig dóna córrer?
Si us agrada de saber quelcom del sospirar dels oreigs en l'espessor dels boscos, de les olors íntimes dels marges florits, dels murmuris de les aigües verges i de la bonesa i suavitat del cor de les muntanyes, cal menysprear el temps, les brúixoles i els diners; cal fer-se caçador, contrabandista, bouer o llenyataire; cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc. Ells us mostraran, però, si és que teniu confiança en el seu davallar atrevit i ardidesa per a seguir-los quan munten per les crestes formidables, tots els misteris dels avencs i tots els rodaments de cap de les altures. I arribareu a les encantades pregoneses, junt al viot d'aigua cristal·lina on el senglar s'abeura; al pinar ombriu on els xixells s'ajoquen; i a l'espadat roquís on nien les miloques i s'entaforen les guineus.

Prudenci Bertrana, 1911.
Vegeu el text complet aquí

Dicen que tienes veneno en la piel...

2010-05-01T10:32:00.001+02:00

Y que estás hecha de plástico fino... A propòsit d'això...

I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida

Miquel Martí i Pol

Dionís Puig, introductor de l'espeleologia a Catalunya

2010-04-22T07:15:00.003+02:00

Per aquelles coses que passen a la vida, he hagut d'escanejar un article de fa quinze anys sobre la figura de Dionís Puig i Soler, a qui Font i Sagué va considerar el pare de l'espeleologia a Catalunya.
Ho trobareu al fitxer adjunt i en aquest article.
Vegeu l'article aquí.

Marià Faura i Sans, espeleòleg

2010-03-11T21:02:00.002+01:00

Encara no he tingut temps de llegir-lo, però no em sé estar de fer-ho saber. Segur que el contingut està a l'alçada de les expectatives:

Faura

I aquella mala salut de ferro!

2010-02-09T18:34:00.000+01:00

L'any 1996 estava concençut que l'excursionisme havia mort. Ara crec que potser encara no ha mort.
Està clar que això de la mort de l'excursionsime va ser dues coses alhora:

Una provocació (ja ho he dit altres vegades)
Un intent d'explicar una situació de canvi en el món excursionista.

Des del segon punt de vista, la idea era que si l'excursionisme havia estat una cosa en els seus primers anys, al final del segle XX havia canviat tant que ja no es podia considerar la mateixa cosa.
Fins aquí cap problema, només algunes picors en cossos aliens que el temps ha fet oblidar.
Ara bé, resulta que fent la recerca sobre l'excursionisme que m'ha ocupat durant els darrers anys m'he adonat de la següent situació.

L'excursionisme s'ha esportivitzat fins a un extrem fins ara no imaginat.
Malgrat això, mai abans no havia estat practicat per tantes persones ni hi havia hagut tants clubs com ara.

Aquestes dues premises permeten seguir mantenint la hipòtesi de la mort de l'excursionisme.
Però hi ha un tema sobre el qual cal meditar: en fer la meva recerca vaig buscar persones que responguessin afirmativament quan se'ls demanava si eren excursionistes.
Això vol dir que, més enllà de practicants de l'escalada, l'esquí, el senderisme, la BTT, etc. hi ha alguna cosa que els (ens) uneix. Alguna cosa ens porta a identificar-nos com a excursionistes i a sentir-nos part d'un fet social.
De manera que, hores d'ara, no tinc clar que es pugui dir que l'excursionisme és mort. Més aviat hauríem de parlar d'un excursionisme minoritari.
Però l'excursionisme existeix i es manifesta i es constitueix per una manera d'entendre la realitat.
Un altre dia hi haurem de tornar.

Definició d'excursionisme

2010-01-30T19:01:00.001+01:00

Ja fa anys que parlem de la crisi de l'excursionisme. Fins i tot hem arribat a pronosticar la seva mort. La veritat és que amb aquesta expressió ens referim al canvi substancial que ha viscut aquest fet social i, a més a més, ho fem des d'una determinada òptica valorativa.

Vull dir, ras i curt, que és un concepte que potser caldria revisar. Això em porta a intentar definir l'excursionisme, tasca -com bé sabeu- gens fàcil.
Després de donar-li voltes -no hi ha res com pensar que algú et preguntarà què és això de l'excursionisme? per posar la neurona en marxa- he arribat a la conclusió (provisional) que l'excursionisme podria ser:

Una sèrie d'esports o pràctiques que es desenvolupen a la muntanya i que tenen en comú que són considerats com alguna cosa més que un esport

Això vol dir que hem d'acceptar que cal distingir entre un excursionisme en sentit estricte (que podríem anomenar marxa) i un excursionisme en sentit ampli que és al que s'aplicaria aquesta definició.
Com que el final de la definició suggereix que l'excursionisme és una realitat diferent de l'esport, cal matisar que aquesta cosa més que un esport que tenen en comú totes les activitats de muntanya fa referència a una forma de vida, una ètica o fins i tot una actitud existencial.
O sigui, que l'excursionisme en sentit ampli, aquell que pren en compte la seva dimensió socioambiental, seria un conjunt de pràctiques esportives que, a més a més d'unes regles de joc, tenen en comú una determinada ètica o manera de viure.
Un altre dia haurem de mirar de concretar una mica més aquesta ètica.
De moment, donem-li voltes.

La tesi ja és a punt

2010-01-17T18:48:00.006+01:00

Finalment arriba el final.

El proper dimecres 27 de gener, a les 11 del matí i a la Sala de Graus de la Fundació Blanquerna (edifici la Tamarita), tindrà lloc la lectura de la tesi "E-xcursionismeS 2.0. L'excursionisme català a l'inici del segle XXI".

Si voleu venir, hi sóu convidats.
Com arribar.

Codi ètic de la UIAA

2009-12-29T17:14:00.000+01:00

Els temps estan canviant i la UIAA s'està adaptant a una realitat canviant. Enguany, amb motiu del Dia Internacinal de les Muntanyes ha fet pública una declaració amb el nou Codi Ètic de la Muntanya. El podeu llegir aquí i aquí (en versió anglesa).

Aquest nou codi parla de la responsabilitat individual que suposa el fet d'anar a la muntanya, l'esperit d'equip que s'ha d'observar i el respecte per les altres persones, les responsabilitats dels guies de muntanya, la importància de l'ètica en les pràctiques en medi natural... Es interessant el fet que deixa a criteri individual l'ús d'oxigen adicional en les activitats de muntanya, en contra del que se suposa que aquesta entitat hauria d'assumir des del moment en què es va adherir al codi mundial anti-dopatge. I finalment posa el dit a la llaga quan acaba dient que s'espera que els operadors comercials reconeguin les limitacions del cliens que duen a muntanyes de 8000 metres o igual de perilloses. S'ensuma potser, la UIAA, un seguit de cròniques de morts anunciades a la muntnaya?

L'arxiu fotogràfic del CEC, digitalitzat

2009-12-12T18:44:00.001+01:00

Una notícia publicada al diari Avui ens feia saber el dia 10 de novembre que s'havia signat un acord per digitalitzar les aproximadament 350.000 imatges de què disposa l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya i que a més a més es penjaran a la Memòria Digital de Catalunya.
No cal dir que és una bona notícia. Una notícia que s'afegeix a altres com la digitalització de part de la seva biblioteca per part de l'empresa Google o l'obertura al públic del seu arxiu històric.
Per això, em sembla que ens hem de felicitar totes i tots per aquest acord.

I si em federo, què?

2009-12-09T22:47:00.004+01:00

Avui m'ha arribat l'avís del meu club que ja podia tramitar la llicència federativa per a l'any vinent. Ho he fet al cap de poc, però m'he recordat del debat, que sembla etern en aquestes dates, sobre si federar-se o no fer-ho.

Ja fa temps vaig estudiar el tema i vaig arribar a la conclusió que la gent considera que hi ha avantatges i inconvenients:

Avantatges:

La llicència federativa i l'assegurança
Descomptes en refugis i potser alguna preferència en cas de sobrefreqüentació
No pagament dels rescats
Responsabilitats davant de terceres parts
Descomptes en alguns establiments
Subscripció a la revista Vèrtex
Facilitats ofertes pel club mitjançant el qual estàs federat
Assistència sanitària alternativa a la Seguretat Social

Inconvenients:

Fonamentalment, el preu.

El mateix estudi em va fer adonar que un dels temes col·laterals a aquest és el fet que, per federar-se, cal estar inscrit en algun club. Per això cal vigilar en quina entitat et federes, perquè hi ha entitats on es paga molt i les prestacions són poques.

No cal que entrem a debatre quins són els clubs més barats i què ofereixen cadascún d'ells. Però amb això de l'excursionisme 2.0 sembla que les coses han canviat lleugerament.

Avui dia, un excursionista és un consumidor de serveis i algunes entitats ho han entès. Altres no saben si fer el pas o no. I altres, simplement, han optat per deixar-se morir d'inanició. Totes tres opcions són legítimes, em sembla a mi.

Personalment sempre havia estat a favor de les entitats tradicionals (que és una manera de no dir res i semblar que tens clar què vols dir). Però darrerament me n'estic desdint. Em faig gran, sí.

Però és que, veient com marxen les nostres entitats, voleu dir que els podem demanar gaire més?

Ni un pam de net. Reflexions sobre l’estat de la nostra muntanya

2009-12-03T14:33:00.002+01:00

El massís del Montseny només és un exemple del que està passant una mica pertot arreu: els camins tradicionals, o s’han perdut o s’estan perdent. Actualment, les vies de comunicació a la muntanya són pistes de diferents amplades i alguns camins que tenen una certa popularitat (gairebé sempre a les parts altes del massís). El vessant sud del Montseny ha perdut gairebé tots els camins tradicionals; i sinó, proveu de pujar a la carena del Sui des de Cànoves, Palautordera o Vilamajor. En altres llocs, els camins són encara transitables perquè conserven una certa inèrcia històrica que els ha mantingut (això només en aquells trams que travessen alzinars o fagedes prou compactes per impedir el desenvolupament de sotabosc): és el cas del vessant nord-oriental del turó de Morou. Al pla de la Calma es mantenen alguns corriols per la presència (residual?) de ramats d’ovelles i cabres. I així un llarg i monòton etcètera.

El canvi d’usos de la muntanya ha propiciat aquesta tendència (potser també hi podríem veure l’efecte del canvi climàtic o d’altres mals de final de mil·leni). Ara, ni pastors ni ramaders ni pagesos ni bosquerols ni carboners, i tampoc grans i petites bèsties de corral, no pressionen de forma suficient el bosc. A vegades es pensa que el turisme posarà aturador a aquest canvi estructural, però el turisme tal com es desenvolupa al nostre país està més per consumir territori que per recuperar-lo i mantenir-lo. A més a més, amb més de vint-i-cinc anys de democràcia, hem estat incapaços d’aprovar una llei del paisatge i ens vanagloriem de les vendes de vehicles tot terreny. I als excursionistes se’ns ensenya a valorar l’alta muntanya i les dificultats tècniques; Mountain Wilderness s’encaparra a treure ferralla de les muntanyes...

Tot plegat fa que estiguem perdent una part important del nostre patrimoni: aquells bells camins que, com deia Prudenci Bertrana, no menen enlloc. I, si seguim així, cada cop més ens duran a més enllocs. No vull ara posar-me a cantar les benaurances ecològiques dels camins (tampoc no és la meva especialitat, però segur que tenen molt que veure amb la biodiversitat). Més aviat m’interessa entrar al tema pel vessant cultural: els camins de muntanya són una mostra del nostre patrimoni cultural tradicional, un patrimoni que, a diferència de les restes iberes, romanes o de les cabanes de vinya, em sembla que no tenen defensors ni defensores; un patrimoni que, com les carboneres, els forns de calç, les fonts i mines i un llarg etcètera s’està perdent.

Però, per què es perden aquests camins immemorials?

La primera causa és el seu baix ús: el camí del turó de l’Home a les Agudes cada cop està més fressat, si algun dia hi hagués algun problema, no caldria endegar cap acció especial perquè els mateixos excursionistes el tornarien a obrir, potser fins i tot sense voler. Però aquest cas és força excepcional.

Efectivament, la major part dels camins de la nostra muntanya no són tan fressats. Molts camins moren perquè gairebé ningú no s’hi aventura. Però la culpa no és només dels excursionistes: la gran majoria de camins s’està perdent perquè la gent que accedeix a la muntanya per guanyar-s’hi la vida ho fa, cada cop més, motoritzada. Les pistes de muntanya són el primer perill per a aquests camins. No (només) és que l’obertura de la pista tregui caminants a l’antic traçat; moltes vegades el que passa és que les pistes es fan en detriment del camí. El camí és tallat per la pista i no es restaura el seu traçat; d’aquesta manera, per molt que vulguis, et trobes que el camí queda tallat. Això quan terres i pedres no són llençades expressament (o no) a aquests corriols.

No només són les pistes les que acaben amb els camins tradicionals. Les actuals pràctiques forestals, que no es poden regir per regles de mercat a causa d’un important procés de globalització, fan que moltes vegades es netegin els boscos i es podin els arbres, però el brancatge que sobra es deixa just allà on s’ha tallat. Una estranya llei de Murphy fa que acabin “embussant” els camins.

Les solucions a aquesta pèrdua patrimonial passen, des del meu punt de vista, per una àmplia política de senyalització dels camins, pel seu manteniment i la seva difusió. A un nivell més general, caldria desenvolupar algun tipus de normativa que impedís que la gestió forestal, agrícola o ramadera (i que les noves formes d’urbanització del camp) es fes en detriment dels camins tradicionals.

Ja sé que molta gent no hi estarà d’acord, però em sembla que en primer lloc cal marcar tots els corriols de les nostres muntanyes. Unes simples marques de pintura serien suficients, però si volem ho podem fer amb rètols ben ecològics (així els brètols podran fruir més de la seva feina). D’aquesta manera, els excursionistes estaríem en condicions de poder-nos aventurar per senders secundaris amb la certesa que ens durien a algun lloc. Això també faria que tothom anés pel mateix lloc i s’evitaria així l’avanç imparable del bosc.

Cal també, em sembla, fer un manteniment acurat dels camins, un manteniment que eviti la invasió de la vegetació, però també problemes com ara l’erosió o la sobrefreqüentació. En aquest sentit, algunes de les entitats existents podrien dedicar-s’hi amb més consciència. Potser caldria implantar alguna forma de custòdia sobre aquests elements patrimonials en perill.

I finalment cal difondre l’existència d’aquests camins, fer-los conèixer perquè la gent els pugui transitar i se’ls faci seus. Les marxes organitzades per centres excursionistes, que tenen una certa acceptació a casa nostra, podrien servir per recuperar i donar a conèixer aquests vells camins (i em consta que així es fa en més d’un lloc).

A un nivell més general, proposaria l’aprovació d’una normativa que obligués les persones que puguin tenir dret a obrir pistes per desenvolupar el seu treball (bosquerols i llenyataires, per exemple) a mantenir en perfecte estat els camins preexistents.

Segurament també caldria una reorientació de la política de senders de gran i petit recorregut de casa nostra, de manera que el senderisme es convertís en una manera de recuperar i mantenir camins tradicionals (a vegades fa pena veure com els GR ressegueixen pistes durant quilòmetres i quilòmetres).

Un altre agent important són aquelles editorials que es dediquen a la publicació de cartografia: els camins que no surten als mapes es visiten menys (i, per tant, s’acaben perdent). Aquí el problema és força delicat perquè la representació de camins en mal estat pot fins i tot generar problemes d’inseguretat per a certs transeünts.

Però no tot està perdut. No voldria acabar aquest article sense donar una nota positiva. Em consta que, de tant en tant, algú, potser furtivament, pinta i esmatassa camins. Sé per experiència pròpia que camins abandonats “apareixen” com els bolets d’un dia per l’altre perquè algú (persona o institució) ha decidit esmerçar-hi temps i quatre recursos. És molt agradable quan es recupera un camí; però, quan es perd, una part de la nostra cultura se’n va amb ell. I quan es perd la cultura, la incultura regna sobre la muntanya.

L'Enric Faura ha tancat la paradeta!

2009-11-19T22:25:00.000+01:00

Potser no s'ho creu ni ell, però així ho diu en el seu bloc. Després de cinc anys d'escriure les seves reflexions, es tanca un dels blocs referents en temes d'excursionisme a casa nostra.

Se'n va, però, per la porta gran, com l'esportista que es retira abans que el seu públic el vegi derrotat. Ara quedarà un espai que algú hauria d'ocupar. No sé si serà possible, perquè em temo que el mateix context que ha dut l'Enric a prendre aquesta decisió farà que no n'hi hagi cap més com ell.

Em sembla que era de les poques persones que sabia com s'havia de pensar el món en termes excursionistes, perquè els altres -jo el primer- no n'hem sabut mai. Segur que seguirà pensant el món en termes excursionistes, si més no en la intimitat. Em deia que ja no tenia res més per dir, que sentia que es repetia. Però jo no perdo l'esperança que algun dia senti la necessitat de comunicar alguna cosa nova. L'excursionisme és tan dinàmic avui dia que segur que el farà parlar...

El més preocupant, però, és que amb ell es tanca una de les poques veus que eren capaces de parlar de la nostra afició amb una certa distància, de tenir referents més enllà del nostre país petit.

Els temps estan canviant, i tant que estan canviant. Recordo fa un parell d'anys que vàrem organitzar un curs per parlar i debatre sobre el present i el futur de l'excursionisme. Li vàrem voler donar nivell universitari i només un parell de persones varen respondre a la nostra crida.

Sé que això el va marcar profundament, com m'ha marcat a mi. Sé que de l'emoció inicial i del pacte del Castell de Taradell (1) vàrem passar al silenci digital. La poca resposta d'aquell curs d'estiu ens hi va dur. D'això ja n'havíem parlat.

M'agradaria que el seu lloc no quedés buit en el nostre mundillo, pel bé de tots plegats. Que algú ocupés el seu lloc. Però sóc, hores d'ara, força pessimista.

En tot cas, Enric, que en allò que emprenguis t'acompanyin els vents de la satisfacció. I si vols tornar, compta que els teus seguidors t'estarem esperant.

1 - El pacte del Castell de Taradell va ser una excursió que amb el Lluís de Taradell vàrem fer en aquest indret osonenc per posar en marxa una cosa que vàrem anomenar Discursionisme. Volia ser una comunitat online per parlar sobre les nostres coses i sobretot reflexionar-hi com tots tres havíem fet individualment. Va durar un any i no va passar res.

Noves tecnologies, nova publicació

2009-10-25T21:29:00.001+01:00

El món d'internet està revolucionant el món de l'excursionisme. Ja n'hem parlat altres vegades.
Fa pocs dies vaig descobrir una iniciativa molt interessant: la plataforma d'(auto)edició Bubok. Es tracta de l'aplicació de les noves tecnologies i la filosofia just in time al món editorial.
Aquesta plataforma serveix per editar els vostres llibres, tant en format paper com digital, de manera gratuïta i sense supervisió de cap editor. Un cop editat el llibre, només queda posar-li el preu i esperar que algú el compri. Si algú decideix comprar-lo, en un termini de 15 dies el rep a casa seva. Durant aquestes dues setmanes, el llibre ha estat fabricat (tants exemplars com n'hagueu demanat) i transportat fins a la destinació.
Per fer-ne la prova, hi he editat un llibre de temàtica excursionista: L'excursionisme a Catalunya. 1876-1939. Aquesta obra vol substituir un dels meus primers treballs que hores d'ara ha esdevingut introbable.
El resultat en paper encara no l'he pogut veure; l'edició digital és un pdf igual que el que jo tinc a casa...
En fi, en seguirem parlant, per veure si val la pena o no.

La crisi ja és aquí... o m'estic fent gran?

2009-09-20T12:46:00.004+02:00

Pensajant per Sant Llorenç m'enfilo a un cim secundari, per sort fora de la corrua de gent que cada cap de setmana pren els camins més turistificats. Hi descobreixo unes perspectives i noves excursions.
M'hi he assegut a menjar i m'adono del pedronet que els amics de la Farigola Contenta hi han portat i reparo que hi ha un petit llibre registre. L'obro per passar el temps i trobo un escrit d'un excursionista que explica que ha fet aquell cim aprofitant que està a l'atur. Aprofita per deixar el seu mòbil per si algú li vol donar feina. La crisi ha arribat a la muntanya. Diuen que quan hi ha poca feina la gent estudia més, i les darreres dades de matrícules universitàries així semblen demostrar-ho. La crisi aportarà també nous excursionistes o una major freqüentació a la muntanya?

Segueixo llegint i trobo una altra nota d'un home (suposo) que busca parella. S'intenta vendre amb certa ironia i acaba dient que si a algú li interessa, que deixi el seu telèfon en el llibre registre... Definitivament la crisi ha arribat a la muntanya!

I va algú i li segueix el corrent: "En la montaña nunca estás solo. Somos muchos y muchos corazones que no pueden estar en cuerpo. Ven mucho a la montaña y encontrarás la paz y muchos amigos como (...)" i segueix una llista de quatre noms, dos de noi i dos de noia. El comentari acaba amb un "besitos" de complicitat.

No sé si és que la crisi ha arribat a la muntanya o és que m'he fet gran...

Climbing Moobing

2009-08-26T22:32:00.001+02:00

1) Feia anys que no hi anava, però aquest estiu hi he volgut dur el meu fill. Després d’escalar els primers passos algunes vies, vaig trobar darrere d’una mata de boix que havia crescut davant de la paret una placa metàl•lica amb el nom de la via i la graduació. Si coneixeu Montgrony ja sabeu de què estic parlant.
Sembla mentida la capacitat de recuperació que té la natura!

2) Després de passar l’estona, decidim recórrer el peu de la paret per veure altres vies. I ens trobem amb un sector on fa mesos que ningú no hi escala. Algú, amb més bona voluntat que resultats, va obrir unes vies curtes, aparentment fàcils. No sembla que ningú s’hi dediqui a escalar-hi.

3) En un altre lloc, un pany de paret, no fa massa mesos verge, agonitza avui solcat per una trentena de vies d’escalada. Vies obertes des de dalt, taladro en mà, algunes de les quals possiblement mai ningú no escalarà. Un niu de falcons, víctima del climb moobing, es convertirà en una esquerda sense vida a la paret. I tot plegat, per què?

No entenc els motius d’aquesta desori.
Pel gust d’escalar o pel gust d’obrir vies d’escalada?
Aposto pel segon motiu. I qui paga tot aquest material?
Obrir vies per què? Per deixar el nom escrit en la paret? Per ser més que els qui no n’han obert? Per fer un servei als qui comencen i que ara podran escalar noves vies?

La muntanya a Catalunya

2009-07-31T10:51:00.002+02:00

Finalment, he trobat l'arxiu que contenia el text original de la tesi sobre la construcció medial de la muntanya a Catalunya.
Amb gran plaer el poso a la xarxa, amb alguns problemes de format, ho reconec. Però crec que ara hi ha tot el que no hi havia en la versió html (per exemple, les il·lustracions).
Si us interessa, la trobareu a http://www.francescroma.net/web/tesiuab.pdf
Qualsevol comentari serà benvingut.

.

Aproximació a l’excursionisme a inicis del segle XXI

2009-07-24T09:54:00.002+02:00

L’estudi de l’excursionisme a casa nostra s’ha fet majoritàriament des d’un punt de vista històric. Per contra, les recerques sobre la situació actual són escasses. Segurament això es deu a la imatge històricament construïda del fet excursionista a Catalunya, en la qual s’ha vinculat de manera gairebé indestriable excursionisme i nacionalisme. D’altra banda, també podria ser que aquest fet estigués relacionat amb la imatge d’activitat burgesa d’aquesta pràctica, imatge que hauria portat determinats historiadors i historiadores, en un context acadèmic i social determinat, a desinteressar-se’n.
De fet, prescindint del context social i polític de cada moment, en la història de l’excursionisme català es troben dos grans moments històrics, separats per una fita cronològica que se situa al voltant de 1910.
En el primer moment, l’excursionisme va portar a terme moltes activitats que avui dia es consideren desvinculades de la pràctica excursionista (folklore, història, geologia, geografia, botànica, etc.). En conjunt, aquestes activitats només s’entenen sota la llum d’un paradigma nacionalista que estava “inventant” una realitat nacional (Marfany, 1995; Roma, 1996).
El canvi en la composició social del món excursionista, el desenvolupament de les primeres pràctiques esportives a Catalunya, l’aparició d’un nou nacionalisme i altres factors de menor importància varen marcar la segona gran fase d’aquesta evolució històrica. En aquest gran període, l’excursionisme, de manera progressiva i imparable, es va anar definint com una pràctica esportiva. La vinguda del nou règim després de 1939 no va fer més que accentuar i institucionalitzar aquesta realitat (Roma, 2008).
Tota aquesta evolució no es pot separar d’alguns canvis apareguts en diferents àmbits socials com els mitjans de transport (bona part de les pràctiques excursionistes actuals no s’entendrien sense la presència dels automòbils), els mitjans de comunicació (que actualment programen de manera regular informacions sobre l’excursionisme), els àmbits universitaris, polítics, etc.
Des del moment en què les pràctiques esportives s’imposen en el si de les entitats excursionistes, apareixen dues grans tendències que sovint han estat força contraposades.
D’una banda, hi ha les activitats que a grans trets es poden qualificar com a excursionisme científic, o més aviat cultural perquè l’època d’or de l’excursionisme científic és fonamentalment el segle XIX (Martí, 1994; Roma, 1996). Aquest conjunt de pràctiques són hores d’ara força ben conegudes, sobretot en alguns casos concrets (Mataró, Reus, Granollers, Terrassa, Barcelona, Vic, Manresa, etc.).
D’altra banda, hi ha un conjunt de pràctiques de tipus esportiu que sempre han estat mal conegudes, segurament perquè es varen donar en un context de clar menyspreu per part de les persones més lletraferides i perquè són activitats que més difícilment deixen rastre documental. De tota manera, són aquestes darreres les que avui dia constitueixen un objecte d’estudi d’un gran interès acadèmic, especialment des del punt de vista de les ciències de l’activitat física i l’esport.
Aquest doble vessant excursionista, un vessant predominantment esportiu i un vessant majoritàriament cultural, ha estat un element dinamitzador en tota la seva història i segurament continua sent-hi present avui dia. (D’altra banda, també ha estat motiu de polèmiques en més d’una ocasió.) En relació al seu paper cultural, l’any 1985 el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya publicava La dinamització cultural a les àrees urbanes de nova creació, obra en la qual Pere Baltà afirmava que

“Els excursionistes haurien de procurar establir seccions als centres socials d’aquests barris. Les corals, els grups de teatre, els esplais juvenils, els clubs esportius... És una tasca comuna a portar a terme amb generositat, paciència i fortalesa davant del fracàs per tornar-ho a provar immediatament” (Baltà, 1985; 39).

La importància de les activitats incloses en el bloc esportiu, l’any 1996, va dur el doctorand a escriure un article en què es parlava de la mort de l’excursionisme (Roma, 1996b). En aquell escrit es defensava que les pràctiques excursionistes actuals són tan diferents del que havia estat l’excursionisme tradicional que es podria mantenir que ens trobem davant d’una nova realitat social. Més enllà de l’enrenou que en el seu moment va suposar aquest escrit i de la voluntat polèmica que el seu autor mai no ha amagat, el que es posava sobre la taula era el canvi radical en l’excursionisme a la Catalunya de tombant de segle.
Avui dia, moltes coses han canviat en el món excursionista: des de canvis tècnics, en els mitjans de transport, en la vida associativa, etc. fins a modificacions en l’espai recorregut o en la “mirada” sobre aquest àmbit geogràfic. Més que mai, l’excursionisme és un esport inclòs dins d’una societat en què el consum té un paper molt important (només s’ha de passejar per algun establiment de la casa Decathlon per adonar-se de l’espai que hi ocupa la pràctica excursionista). L’excursionisme també té bona salut, en part, i valgui el joc de paraules, perquè és vist com una activitat que genera un millor estat de salut. També ha estat aprofitat per alguns agents per promocionar turísticament alguna comarca, per la via del marcatge d’itineraris, per exemple.
En aquest sentit, Catalunya compta amb una extensa xarxa de senders. Però no se sap de manera fiable qui els utilitza, quan, amb quina freqüència ni, molt menys encara, amb quines expectatives. Ha esdevingut força habitual que els mitjans de comunicació proposin activitats excursionistes als seus receptors, però no coneixem cap intent de valorar l’impacte d’aquestes accions.
Els espais naturals protegits han augmentat en els darrers anys per la incorporació de nous parcs i l’aparició de noves figures de protecció (ZEPA, PEIN, etc.), però només en alguns casos s’han dut a terme estudis de freqüentació, i només excepcionalment s’ha fet una aproximació al món viscut dels i les excursionistes que s’hi endinsen (un estudi interessant és el d’Estela Farias (2000) sobre el parc d’Aigüestortes).
Plantejar temes com els que s’acaben d’enumerar no només té un interès acadèmic. Darrere de la voluntat de descobrir les imatges mentals dels practicants excursionistes hi ha un plantejament de gran utilitat social: fins a quin punt alguns accidents de muntanya no estan relacionats amb la imatge (potser distorsionada, en tot cas socialment construïda) que els accidentats tenien del medi que anaven a visitar, en principi per plaer? Fins a quin punt els accidents d’esquiadors fora pista no estan relacionats amb la seva percepció del medi muntanyenc que es troba més enllà de la tanca que separa el terreny més o menys condicionat de l’estació del wilderness?

Premi Maspons i Labrós

2009-07-22T14:46:00.003+02:00

Durant els anys noranta, l'Agrupació Excursionista de Granollers va convocar el premi Francesc Maspons i Labrós de Literatura Excursionista.
Era un premi dedicat a premiar treballs de recerca en el camp de l'excursionisme.
Ara mateix no recordo quantes edicions se'n varen fer, potser una desena. Finalment, el premi, com la majoria d'activitats de l'anomenat excursionisme cultural o científic, va desaparèixer. De fet, hi havia pocs treballs que s'hi presentessin... però era una iniciativa que valia la pena de mantenir...
En fi, temps nous, i premi tancat.
Mentre ningú no reprèn la iniciativa, ens conformarem amb anar publicant en format digital alguns dels premis que varen obtenir aquest guardó.
El que avui posem a la llum pública porta per títol Bases socials de l'excursionisme català, i va ser escrit per un equip de l'INEFC de Lleida. Avui dia ha resultat introbable i per això ens hem decidit a digitalitzar-lo. El podreu trobar a http://francescroma.net/web/Bases_Socials2.pdf (Atenció: 28 Mb).

L'excursionisme científic al Centre Excursionista de Terrassa

2009-05-04T21:52:00.006+02:00

Avui recupero un treball de fa més de 10 anys sobre el Centre Excursionista de Terrassa i la seva relació amb l'excursionisme científic.
El podreu trobar a http://www.francescroma.net/web/exme_terrassa.pdf

Finalment, el primer esborrany públic!

2009-04-11T09:59:00.008+02:00

Avui m'he decidit a posar a públic coneixement el meu darrer treball en el món de l'excursionisme.
Es tracta de la recerca que, en forma de tesi doctoral, llegiré ben aviat a la Universitat Ramon Llull.

El trobareu a http://francescroma.net/web/tesi_penjar.pdf

Podeu deixar comentaris en el debat que he obert a http://francescroma.net/petjades/node/42

M'agradaria poder tenir algun feedback abans de dipositar la tesi...

----

Excursionisme 2.0

2009-03-20T19:08:00.001+01:00

www.diaridebarcelona.cat

100 d'esquí

2009-02-19T22:39:00.003+01:00

M'han demanat que participi en una taula rodona sobre el centenari de l'esquí. Més o menys el que tinc ganes de dir és això:
L'esquí va néixer dins del fet excursionista, concretament l'any 1908 al CEC. Aquest fet és d'una importància transcendental i té repercussions fins avui dia. Em refereixo a què això ha fet que no se l'hagi valorat prou justament, precisament per la imatge amb la que va néixer.
L'excursionisme va començar l'any 1876 com una prolongació dels ideals de la Renaixença. La gent que el va posar en marxa va tenir molt clar que el que volien era servir el país (Catalunya) i que la manera de fer-ho havia de passar per unes activitats més culturals que esportives que es volia que es diguessin excursionisme científic.
En aquest context, qualsevol activitat esportiva era mal vista, inútil, potser fins i tot contraproduent.
En aquest context va néixer el primer fill d'aquesta família -nombrosa- que és l'excursionisme. L'hereu. Aquest hereu va ser l'esquí, que naixia dins d'una secció que es deia d'Esports de Muntanya.
Va ser una secció, al principi, mal vista, perquè eren joves i poc seriosos (no feien ciència), fins al punt que varen intentar que els seus pares els en fessin desdir...
Malgrat que amb el temps l'esquí va arrelar (com les curses de muntanya i l'excursionisme esportiu en general) em sembla que sempre ha tingut penjada l'etiqueta que es tracta d'una activitat ociosa, improductiva, i sobretot que en res no servia a la pàtria (això malgrat l'esforç i el context més favorable de l'excursionisme dels anys trenta).
I aquest estereotip s'ha mantingut a través dels anys i segurament és per això que no en tenim ni idea. Perquè, qui investiga sobre l'esquí? Ningú!
No és que de la resta en sapiguem gaire més, però l'excursionisme té fins i tot una enciclopèdia per tractar-lo des de diferents punts de vista. I tesis doctorals que se li han dedicat.
Ara bé, quin excursionisme? L'excursionisme que, amb perdó, en podem dir seriós. El que ha servit d'ajut per a la consolidació del país, de la nostra ciència, la nostra cultura, la nostra idiosincràsia. Però, des dels anys vint del segle passat sabem que un país no és res si les seves persones no són res i que, per tant, l'activitat física millora l'estat de la pàtria.
Però a Catalunya estem tan impregnats de Renaixença que tot el que sigui esport ha estat mal vist. Encara no fa 15 anys que es va fer la primera tesi sobre antropologia de l'esport... I és clar -es deu pensar algú-, perquè les distraccions no duen enlloc ni deixen petjada per investigar.
Permeteu-me que en dubti.
Ningú s'ha preocupat d'aquesta gent anònima que ha escrit pàgines brillant, no només del nostre esport. Ningú no ha sabut donar-li la importància que tenien, sobretot quan es tracta de gent modesta. Només quan s'ha tingut un cert prestigi social ens hem recordat de la gent que ha esquiat. No vull dir noms per no ofendre ningú.

Sobre els rescats

2009-02-13T22:21:00.001+01:00

No sé si això de cobrar pels rescats ha de ser o no ser. En tot cas, l'única cosa que tinc clara és que una solució intermitja, com la que sembla que es proposa, serà un desastre. No es pot dir que uns pagaran i els altres no en funció de si el que feien mentre varen tenir l'accident era una temeritat o no.
Aquest plantejament només conduirà a la judicialització de la muntanya, a un seguit de plets i recursos per decidir com es practicava l'activitat esportiva en el moment desafortunat. Sobretot si és veritat la quantitat de diners que diuen que costa un rescat d'aquests tipus -que se n'hauria de parlar molt- perquè davant d'aquesta “factura” surt a compte buscar un advocat.

A banda d'això, em sap greu que tinguem uns polítics tan curts de mira que només sàpiguen veure els costos dels accidents i no els beneficis que genera la pràctica muntanyenca. Recordo que fa no massa mesos, quan es va posar en marxa el límit de velocitat a 80 km/h en algunes carreteres de l'àrea metropolitana es va publicar un estudi que deia que fer això reduiria en no-se-quantes morts l'any la xifra de víctimes d'accidents. Però en el cas dels rescats de muntanya, no tenim ni idea del que s'estalvia el país pel fet de caminar (un dia de caminada, una setmana de salut, deien ja fa anys els francesos) o pel benestar espiritual que comportar sortir a la muntanya. Mentre no es faci un estudi dels costos i beneficis de les activitats de muntanya, qualsevol mesura que intenti fiscalitzar aquestes activitats toparà amb un debat polític, interessant, però sense fi.

I seguiré...

Captius de la política

2009-02-13T22:09:00.002+01:00

No segueixo l’entrellat de les eleccions a la FEEC, que consti.
El que em preocupa és que, com a excursionista de base que sóc, s’està jugant el futur d’un àmbit que m’interessa sense que ningú m’hagi demanat la meva opinió. A mi, ni a ningú!
Vull dir que no m’agrada aquest sistema d’haver de triar qui dirigeix l’entitat mitjançant el vot delegat dels representants de les entitats. Tot i que ho accepto perquè és legal i legítim.
És força clar que, en el si de les entitats, entre excursionistes de base i els seus dirigents hi ha una gran desconnexió. La desconnexió encara deu ser més gran entre aquests i la Federació, que és vista com la tramitadora d’assegurances.
Ja sé que la FEEC és una federació d’entitats, però no m’acaba d’agradar aquesta desconnexió entre les bases i els estaments directius.

En fi, simplement, que no m’agrada.
Potser les coses canviarien si la federació es convertís en una federació de persones. I tant que canviarien: algunes entitats tancarien en quatre dies.
En fi, simplement, que no m’agrada.

(continuo pensant)

Música!

2009-02-04T19:20:00.007+01:00

Sense paraules!

2009-01-30T15:13:00.003+01:00

Demà, pinícula!

2009-01-30T14:59:00.005+01:00

Demà dissabte dia 31 de gener, a les 17:00, el Canal 33 passarà el documental L'altra cara de la Forca.

"L'altra cara de la forca" recrea la primera ascensió del Pedraforca per la cara nord després de tres intents fallits. És una història de determinació, de perseverança, de voler experimentar el desconegut i de coratge, d'auto-superació; de risc i de convicció; de realització personal i, també, de treball en equip. És un exemple de com la combinació de força i intel·ligència; de joventut i experiència; de coneixement propi i compartit és la millor garantia per a superar amb èxit qualsevol repte i per vèncer la por a l'abisme que separa allò que és vell, d'allò que és nou.

Més informació

Adéu suau (suaument em mates)

2009-01-11T19:24:00.001+01:00

Després d'una interessant conversa sobre l'excursionisme a l'actualitat m'adono d'una cosa que ja sabia, però que segurament no havia digerit. Vull dir que per primera vegada sento perquè em quedava indiferent quan deia que l'excursionisme s'havia mort: a mi no se'm moria res.
Això de la mort de l'excursionisme ve de lluny, ja ho sabeu. Segurament també us sonarà la idea que ja no es pot parlar d'excursionisme sinó que és millor parlar d'esports de muntanya, tal com havia defensat aquí. Altres també n'han parlat.
El cas és que m'acabo d'adonar que no em preocupava el tema perquè per a mi no era una qüestió de prestigi social el que estava en joc (agraeixo a l'Enric Faura que hagi explicitat aquest punt en el seu blog). Que l'excursionisme canviés no em preocupava (crec que som molts els qui pensem així), perquè és una activitat o conjunt d'activitats que pertanyen a la nostra esfera privada.
Però el problema del canvi i la mort de l'excursionisme adquireix una altra dimensió quan es pensa que el que està en joc és la influència social de determinats comportaments i actituds. Hi ha gent que no es resigna a acceptar que l'excursionisme hagi perdut capacitat de “lideratge social”, diguem-ho així.
I és que el canvi és de dimensió radical: per a uns, jo el primer, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que una part lúdica de la nostra vida es farà més rara; per als altres, que l'excursionisme perdi pistonada vol dir que ja no marcaran tendència, que no seran cool. A mi, aquesta segona dimensió, no em preocupa gens.
Potser perquè mai no he pensat el món com a excursionista.
Diria que a mi m'agrada el menjar que feia la meva àvia, i me'l seguiré fent a casa meva. Se m'enfot que els grans restaurants es dediquin a fer altres coses. Això, però en excursionisme, era el que volia dir.

Quan la màquina no xuta

2009-01-04T22:16:00.001+01:00

M'acaba d'arribar la confirmació de lectura d'un missatge que vaig enviar a un centre excursionista el dia 2 d'octubre, o sigui, fa tres mesos.
Ja fa setmanes vaig fer una consulta a un altre centre (dels grans i de renom, per cert) i immediatament em varen respondre que prenien nota de la meva demanda. Era una màquina; cap persona no m'ha contestat, de moment.

Són dues anècdotes, potser sí. Que no només es donen dins del món excursionista, també!

Però aquesta manca de resposta em fa pensar en un dels “problemes” que actualment té plantejat el nostre excursionisme. De què serveix proveir-se d'un canal de comunicació com el correu electrònic si després no es gestiona correctament?
El “problema” no és només del funcionament del correu, sinó que en el fons el que es planteja és l'actitud de les persones cap a les entitats excursionistes. Com que la major part de la gent actua voluntàriament dins d'aquestes entitats, no se li poden demanar responsabilitats quan aquests “serveis” no funcionen. Em sembla just i raonable.
Ara bé, l'entitat es mereix la pèrdua de credibilitat que es deriva de fets com aquests?
Pot l'entitat fer-se responsable de la mala actuació dels seus associats?
Estem abocats a la professionalització de les entitats?

Història pija de l'esquí

2008-12-20T22:24:00.000+01:00

Nadala Fundació Carulla

2008-12-07T18:29:00.003+01:00

Amb una grata sorpresa, acabo de "descobrir" que la famosa nadala dedicada a l'excursionisme amb motiu del centenari d'aquesta pràctica al nostre país es troba disponible a la xarxa.
Val la pena felicitar les persones que varen apostar per aquesta opció!

La podeu trobar a http://www.fundaciolluiscarulla.cat/cat/nadales/Nadala_1975.pdf

Fer país, conèixer món

2008-11-03T21:22:00.004+01:00

Qui convida no és traïdor

Properament a Girona!

Més informació aquí

Excursionisme de competició?

2008-10-13T22:16:00.000+02:00

Es diu sovint que un dels trets característics de l'excursionisme actual és el seu vessant competitiu. D'entrada, podria semblar cert, perquè per parlar d'un any del que tinc dades, al 2005 es varen registrar 14.969 inscripcions en les 62 proves que formaven les activitats competitives regulades per la FEEC.

D'entrada, convé dir que aquestes inscripcions varen recaure en un nombre força menor de persones. És a dir, que aquestes 14.969 inscripcions no serien, com podria semblar a simple vista, el 24,3% de les persones declarades a la federació ni el 62,7% del total de targes federatives (percentatges calculats sobre les dades de la FEEC per a l'any 2007).

De fet, la mitjana de persones per prova competitiva va ser de 241 persones per prova, xifra que dóna una visió diferent de la mateixa realitat.

A més a més, aquesta darrera xifra -241 persones per cada prova competitiva- podria semblar un nombre important, però cal agrupar les dades en dos blocs diferents:

· Activitats que estan clarament per sota d’aquesta mitjana: l’escalada, l’esquí, els raids i els ral·lis

· Activitats que estan per sobre de la mitjana: les curses (amb una relació molt propera a la mitjana) i les marxes regulades.

De fet, el panorama canviaria molt si separéssim les dades corresponents a marxes i curses de la resta. Així, si a les 14.969 inscripcions li traiem les 2.767 que corresponen a les curses i les 10.403 de les marxes, quedarien un total de 1.799 participants en tot un any. Repartits en el total de 27 proves que queden, fan una participació de poc més de 66 persones per prova. A la llum d'aquestes dades, la imatge d'un excursionisme competitiu no és massa pletòrica.

Aquí ja no sembla que la competició sigui tan definitòria del nou excursionisme.

La impressió que tenim de la gran importància de la competició només s'aguanta quan es pensa en les marxes regulades, terreny en què cal parlar d'uns 3.000 participants a la Matagalls-Montserrat (l’any 2005 ja havien estat més de 2.800) i d'altres proves també força nodrides (la Núria-Queralt ha arribat aquest 2008 als 600 participants, la Reus-Prades als 700 i la Travessa del Montseny als 580). Entre les quatre marxes estarien cobrint pràcticament la meitat de participants a la Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Un estudi de la classificació de la Copa de Caminades de Resistència de l’any 2008, fet a partir de les 15 curses que s’havien dut a terme fins a octubre de 2008 (de les 18 de què consta aquest circuit) indica que en total s’havien inscrit 1.441 persones com a mínim a una de les proves (participants únics que han acabat la prova). Ja no són les deu mil de què parlàvem abans, sinó mil quatre-centes que han repetit en més d'una ocasió.

Però la dada més significativa és que les 1.382 persones que varen participar en les proves de l’any 2007 només varen representar el 2,2% de les persones declarades per les entitats a la FEEC i el 5,4% de les federades (i cal tenir en compte que per poder participar a la copa s’ha d’estar en possessió d’alguna assegurança federativa).

Les dades de la taula següent permeten arribar a algunes conclusions interessants.

La primera és que en aquests darrers anys ha anat augmentant el nombre de persones que ha participat en activitats competitives (tant si ho comptem per participants finalitzats com per participants únics). Ara bé, les dades de què es disposa pels darrers anys posen en evidència que entre el 50% i el 60% de les persones participen només en una única cursa (percentatge una cursa), fet que acabaria de posar en entredit la importància de la competició. Per si fos poc, l’any 2008, el 90% de les persones que varen prendre part en aquesta copa, només havien assistit a 6 o menys caminades. D’aquí es podria extreure que els afanys realment competitius sembla que només afecten un 10% o menys del total de participants.

Llavors, la pregunta és la següent: en l'excursionisme, és tan característica la competició?

Any	Participants finalitzats	Participants únics	Percentatge una cursa
2005	3034	1059	43,2
2006	3129	1183	59,4
2007	3260	1382	63,4
2008	3845	1441	56,7

Taula 9 – Evolució dels participants a la Copa de Caminades de Resistència

Una bona notícia (el Butlletí del CEC a la xarxa)

2008-10-11T21:54:00.004+02:00

La Universitat Autònoma de Barcelona acaba de posar en el seu Dipòsit Digital de Documents tots els exemplars del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, des de 1891 fins a 1938.
Es diu que properament també estaran disponibles els de les entitats predecessores, de manera que hi haurà la sèrie completa des de l'any 1876.
Està clar que és una molt bona notícia, de la qual ens hem de felicitar tots els excursionòlegs.

Es pot consultar a http://ddd.uab.cat/record/27613

Pirineos 3000

2008-09-25T17:45:00.002+02:00

Amb més de 4.300 usuaris registrats i unes 4.500 visites diàries (visitants únics), Pirineos3000 és una de les comunitats virtuals més potents del panorama català. I presumeix de ser la web de muntanya més antiga de l’estat espanyol. Gestionada des de Barcelona pel David i el Marc és un altre exemple que l’excursionisme existeix més enllà de les entitats. Curiosament, la majoria de les persones que formen la comunitat no són de Catalunya. Possiblement per qüestions de llengua, perquè tot i que en aquest espai cadascú es pot expressar en l’idioma que se senti més còmode, a la pràctica la llengua vehicular més habitual és el castellà.
Pirineos3000 és un projecte econòmicament deficitari que, per intentar fer algun diner i pagar encara que només sigui el hosting, va crear una llibreria virtual especialitzada en temes de muntanya. Ara, en el mateix sentit, acaba de sortir el número 0 de la revista Pirineos 3000, la “primera revista digital de muntanya redactada integrament pels usuaris de la web”. Si continua com en aquest número 0, caldrà situar-la entre les revistes de referència del país.
Els seus gestors afirmen que no hi ha controvèrsies entre els seus membres. En aquest espai es parla de muntanya, sense estridències i sense necessitat de moderar les intervencions dels seus membres.
La part més important de la web correspon a les aportacions dels seus membres: en ella es poden trobar descripcions de les ascensions a les principals muntanyes i vies, no només del Pirineu. També altra informació. Actualment aquest tipus d’informació té un gran valor, perquè es pot actualitzar amb més facilitat i perquè el fet de veure els perfils de les persones que l’han escrita permet fer-se una idea de com valorar la informació que es sol•licita.
En definitiva, Pirineos3000 és, des de ja fa temps, un referent de l’excursionisme a casa nostra.

Doncs sí: espeleologia al XVII!

2008-06-09T23:00:00.002+02:00

Cova Sens Fons, amb una entrada de més de 80 vares

“(...) y se va baxando hast un llano, donde hay una grande balsa, que esta siempre llena de agua muy buena, y chrystalina, que se distila de lo alto de la Montaña, y por los lados tiene unas piedras relucientes, como si fueran Vidrio Chrystalino, y en uno de los lados tiene una puerta grandissima, la qual baxa muy honda, tanto, que atando una piedra en muchos cordeles atado el uno con el otro, no se halla el suelo, y por esto la llaman: Sens Fons, que es lo mesmo, que dezir, que no se le puede medir el hondo, que tiene.”

El Querant de Meyà, un avenc de 16 varas
“con que es fuerça baxar con sogas, y causa notable espanto, y baxo hay una grande plaça redonda muy llana de diez y seys passos, y al cabo de dicha plassa, hazia Levante se halla una abertura à modo de baxada derecha, que por causa del grande horror, y espanto no se halla quien se atreva à entrar dentro de ella, y tiene veynte y quatro varas, y assi desde arriba, hasta baxo mide quarenta varas”.

Si això no era espeleo... el llibre és de 1668:

Roig y Jalpí, Juan Gaspar: Tratado de las excelencias, y antiguedades del Priorato de Santa Maria de Meyà, en el Principado de Cataluña. Girona, Geroni Palol, 1668.

Juanito parla de la muntanya...

2008-06-08T21:45:00.002+02:00

Espeleologia al segle XVII?

2008-06-08T21:13:00.005+02:00

Estava l'altre dia llegint uns documents del segle XVIII quan vaig trobar unes descripcions d'unes coves al Montsec. Tot i que el manuscrit on apareixen és posterior a 1700, el seu autor s'ho havia copiat d'una obra de 1668.
Les referències a les coves no són rares, però el nivell de detall que se'n dóna en la seva descripció fa pensar en què algú les havia explorat ja en aquell moment. No obstant i això, a una cova se l'anomena "cova sense fons", fet que no deixa en gaire bon lloc aquells primers exploradors...
Un cavitat que presenta un cert interès és la sorgència que avui dia anomenem Forat de l'Or, al pas de Terradets.
També es parla en aquest document d'un parell de bufadors i d'una font salada...
Total: un bon repte per a la història de l'espeleologia a Catalunya.

Seguiré les meves prospeccions bibliotecàries

L'excursionisme 2.0 existeix - Madteam ho demostra

2008-05-18T21:58:00.004+02:00

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de parlar amb una de les persones que ha demostrat que això de l'excursionisme 2.0 existeix.
Fa poc més de deu anys va començar una pàgina web de temàtica excursionista purament personal. Avui dia, s'ha transformat en una comunitat virtual amb 7.000 persones registrades que rep unes 8.000 visites cada dia.
Aquesta comunitat -amb membres a Catalunya, Madrid, el País Basc, la resta d'Espanya i Sud-Amèrica, per aquest ordre- actualment funciona com una autèntica comunitat virtual, és a dir, sense que ningú s'hagi d'encarregar d'aportar contingut a la plataforma, sinó que aquesta creix diàriament amb les interaccions dels seus membres.
Com que la comunitat va començar a créixer, fa tres anys es va decidir constituir-se com a entitat federada a la FEEC. Aquest club actualment té cap a 800 socis i segurament aquest any serà el club amb major nombre de federats de Catalunya.
Aquest nombre de visites ha permès que el que s'ingressa en concepte de publicitat permeti pagar les despeses de mantenir la infraestructura de la comunitat.
De fet, el cas de Madteam demostra que es podia fer una web interactiva i participativa fins i tot abans de la moda del 2.0. El que caldria esbrinar és fins a quin punt aquesta experiència hagués estat possible sense l'existència d'una empresa com Google.

Parlem o caminem?

2008-05-10T18:55:00.003+02:00

Com recordareu, fa dies vaig comentar els resultats d'una recerca sobre l'excursionisme durant la Setmana Santa. Doncs bé, una de les coses que es va demanar va ser de què parlaven, si és que ho feien, aquestes persones durant les seves excursions.
Després d'analitzar les respostes, es pot dir que els temes que més es varen esmentar varen ser:

* Properes activitats, sortides, excursions
* Temes personals o/i familiars, projectes professionals
* Política, societat actual, ideologies
* Sentit de la vida, en general
* Coses relacionades amb el club
* Temes relacionats amb l'activitat mateixa, com l'estat de la neu, els camins, etc.
* Del Món (Tibet, Irak...), salut,
* Temes relacionats amb el lloc visitat:
- Història i geografia
- Paisatge i vistes del lloc visitat
- De botànica, animals, etc.
- Medi ambient
- Sensacions viscudes
- El GPS
* La meteorologia
* Els companys
* De muntanya i futurs projectes
* Feina
* Fotografia
* Esport
- ritmes de cursa, estiraments i lesions musculars.

En aquest sentit, una anàlisi quantitativa permet arribar a la conclusió que les paraules més esmentades són, per aquest ordre,

MUNTANYA, PERSONALS, SORTIDES, FAMILIA, TEMPS, FEINA, VIDA, POLÍTICA, POLITICA,
ACTIVITATS, FILLS, AMICS, PROJECTES, NATURA, VACANCES, RELACIONS, SORTIDA, COMPANYS, PAISATGE.

Voleu que en seguim parlant? Feu clic aquí

Excursionisme i franquisme

2008-04-10T23:43:00.000+02:00

D’entrada, diré que l'excursionisme és un fet social que ens permet parlar de la història social de Catalunya en els seus aspectes culturals (perquè l'esport -si és que l'excursionisme és un esport- és, en el fons, una forma cultural).
Aquest llibre parla de l'excursionisme durant el franquisme (1939-1976, any del centenari del Centre Excursionista de Catalunya) i es publica en un context de recuperació de la memòria històrica. Però, de fet, la memòria mai no es recupera, sinó que sempre es construeix, perquè tal com sabem Past is a foreing country!
Així, doncs, què caracteritza l'excursionisme durant el franquisme? Potser l'oposició al règim i el “servei al país”? Potser les pràctiques esportives? O més aviat els aspectes culturals o científics?
Està clar que l'oposició frontal al règim, no. Els aspectes culturals, sí; però els científics, no tant. Perquè, durant aquest període, l'excursionisme s'ha situat en un camp de banalització del coneixement i, si bé és cert que alguns excursionistes fan també ciència, no ho és menys que no la fan tant com excursionistes sinó com a científics (és el cas de Salvador Llobet, molt vinculat al CSIC).
Durant el franquisme l'excursionisme ha esdevingut, sobretot, una pràctica esportiva (o més aviat un conjunt de pràctiques esportives). I, pel que fa a la seva oposició al règim cal dir que no s’hi ha oposat frontalment.
És cert que hi ha hagut conflictes puntuals (i alguns molt vistosos i coneguts, que fins i tot han acabat en presons), però no sembla que fossin la regla. Fins i tot, en alguns casos, es tracta de “trapelleries” d'adolescents que han estat magnificades.
També cal deixar clar que no va col•laborar-hi, amb el règim (amb l’excepció del Frente de Juventudes als anys quaranta).
Per dir-ho ràpid, l'excursionisme va anar fent la viu-viu, no tant per sobreviure en un context sociopolític advers com pel fet que ja no era el que havia estat mig segle més enrere. Durant el franquisme, l'excursionisme era ja un esport i l'esport no feia mal al nou règim; és més, fins i tot li interessava. Només hem de recordar que fins i tot abans d'acabar la guerra ja s'havia creat el Frente de Juventudes i que l'excursionisme, l’escalada i l’acampada hi tenien un paper molt important. És més, el nou caràcter nacional-catolicista lligava molt bé amb el que pretenia l'excursionisme: “la millora de la raça”. Quantes vegades no s'havia llegit això en els butlletins excursionistes d'abans de la guerra? Ara, només calia canviar una raça per una altra, fet que va permetre una ambigüitat que encara avui dia costa de deconstruir.
Podria ser que fos per aquest motiu que el règim franquista mai no va voler acabar amb l'excursionisme. Però, a més a més, encara que ho hagués intentat, no hagués pogut fer-ho: l'esport forma part indestriable de les societats modernes, urbanes i industrialitzades.
Fins i tot es podria pensar que el fracàs del Frente de Juventudes de crear una escola de muntanya a Catalunya estigui lligat amb aquesta manca d'interès per controlar el fet excursionista. Recordem que varen ser els dirigents falangistes els qui no varen apostar per aquesta via (a diferència del que va passar en altres llocs).
Això ens porta a parlar d'uns fets que no estan clars: està molt documentada l'entrada d'elements dels Frente de Juventudes en algunes entitats (especialment el CEC o el Club Excursionista de Gràcia, però no són les úniques) o fins i tot en la federació. Es pot pensar que volia controlar així el fet excursionista?
No ho sé. En tot cas, no ho varen aconseguir. Segurament perquè no calia, perquè l'excursionisme ja es controlava tot sol. I doncs, qui eren els excursionistes, socialment parlant?
L'excursionisme que va quedar després de la guerra va ser el menys compromès políticament. A més a més, totes les entitats varen trobar qui les avalés davant les noves autoritats. Això vol dir que hi havia excursionistes de dreta i que varen donar la cara pel conjunt de l'entitat. Aquesta no degué de ser una raó petita per entendre que l'excursionisme no va ser un àmbit especialment reprimit.
Dissortadament, avui dia estem en molt mala disposició per saber-ne massa més, però sembla que en el cas de l'excursionisme, més que de repressió caldria parlar d'auto-repressió. Però que consti que només és una hipòtesi per verificar.
Auto-repressió que comença (o que està relacionada) amb el fet de fer de l'excursionisme un esport. Perquè, és que l'excursionisme ha de ser una realitat política? On està escrit això? Per què li demanem a l’excursionisme un compromís polític que no demanem a altres esports?
Segurament ens haguem equivocat en intentar veure si l'excursionisme tenia una posició política o una altra. Aquest no és el tema dels anys quaranta, perquè aquest aspecte havia estat tancat d'entrada en la majoria de clubs (no en tots, però) ja al segle XIX, quan havien decidit deixar de banda la religió i la política que veien com a obstacles per a les noves entitats.
D’altra banda, a partir dels anys vint es fa molt difícil parlar de l'excursionisme com altra cosa que no sigui un esport. La veritat és que les reflexions filosòfiques sobre l'excursionisme que fan Batista i Roca, Pujol i Algueró i altres s'emmarquen en aquest context de crisi de l'excursionisme clàssic. O sigui que durant el franquisme es produeix l'esportivització del fet excursionista.
Ara bé, aquest procés no va ser una conseqüència política del nou règim, sinó una evolució “natural” del mateix fet excursionista.
Això no vol dir que no es pugui fer una història política de l'excursionisme des d'aquest moment. Però és una política que no passa per la batalla pel poder polític.
Vull dir que sense ser polític, l'excursionisme va fer política, a vegades amb “criaturades” (perdoneu que ho digui així) com penjar senyeres dalt dels cims o anar d'excursió sense salconduit en determinats moments. O acampar de nit a prop de la frontera i reunir-se amb altres alpinistes francesos, per fer un foc de camp! O xiulant, aprofitant la nit, quan cantaven les cançons els representants del Frente de Juventudes.
En altres àmbits, però, la política aquesta que no és política, no era tan “infantil” (de nou, perdoneu l'expressió):
Els cursos de català, en un context com el nostre en què la identitat nacional s'ha bastit en gran part al voltant de la llengua, no era políticament ingènua. O els homenatges a Verdaguer, que adquiriren sentit polític justament en el moment en què foren prohibits.
Tampoc no era cap ingenuïtat (com sabia molt bé la policia) que els i les excursionistes podien ser la connexió entre el “poble” i, diguem-ho amb un terme passat de moda i de lloc, “l'avantguarda del proletariat”.
Aquesta sí que era una dimensió política important, però no passava per la lluita directa pel poder. I menys per l’acció al carrer. Segurament algun dia es podrà demostrar que es va preferir treballar en el terreny social per evitar haver d’enfrontar la via política.

(text de la presentació del llibre al CSIC, 8 d'abril de 2008)

I ara què?

2008-04-07T18:57:00.001+02:00

Com ens hem de veure...

Premis ARC 2007: L'alpinisme és, per fi, equiparat a les activitats de competició d'alt nivell

http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=4042

.

L'excursionisme de la Setmana Santa (1)

2008-04-05T18:40:00.005+02:00

Durant la passada setmana es va dur a terme una enquesta entre persones excursionistes per saber què havien fet durant aquests dies. En total, es varen obtenir 139 respostes (74,7%% del total de les 186 persones convidades a contestar el qüestionari). Aquestes són algunes de les dades més significatives:

En promig, les persones enquestades varen estar 2,2 dies fora de casa, essent els dies de màxima afluència el divendres, dissabte i diumenge (del 21 al 23 de març), que concentren gairebé el 60% del total de casos. De fet, només al voltant del 10% va poder gaudir de més de quatre dies de festa.

Les dues activitats més practicades varen ser l'excursionisme (44%) i el senderisme (20%), seguides de la bicicleta de muntanya, altres esports no vinculats a l’excursionisme, l’escalada i el turisme de muntanya (8-10% per a cadascun d’ells), i les diferents especialitats d’esquí. A més a més, no es pot parlar de vacances pluriactives, perquè la mitjana d’activitats dutes a terme se situa en l’1,3 i la moda en 1 activitat.

Gairebé la meitat d’aquetes sortides es va fer amb un grup d’amics o companys (48%), una mica més d’una tercera part amb la família (36%) i un 18% en solitari. La gent que havia anat en solitari havia estat més dies fora de casa que no la resta (3,4 dies davant d’1,9). També la gent que havia sortit en grup estava més dies (3,0 dies) que les que no hi havia sortit (1,4 dies). Sembla que el fet de sortir en família no afectava el nombre de dies dedicats a les vacances. L’excursionisme va ser una activitat que es va practicar de manera solitària per sobre de la mitjana (el 32% de les persones que varen fer excursionisme varen declarar haver sortit en solitari).

Les activitats que majoritàriament es varen dur a terme suposaven un nivell de risc molt baix: en una escala de l’1 al 10, la moda se situava en el valor més baix i la mitjana era del 3,3 (DE: 2,0).

(continuarà)

Esports de natura que s'urbanitzen?

2008-03-23T19:31:00.007+01:00

Llegeixo un informe de desembre passat adreçat al Parlament i al Govern francesos i em quedo esmaperdut, com si estigués veient estrelletes verdes i vermelles:

"Els esports de natura, per desenvolupar-se, s'acosten a les zones urbanes, es transformen i donen naixença a noves disciplines, a vegades impracticables a la natura.

Doncs potser sí, penso.
L'escalada ha vist incrementar en els darrers anys la quantitat d'instal·lacions urbanes per a la seva pràctica, alguns esports d'aigua es practiquen en instal·lacions artificials (com el canal del Segre), a França estan apareixent molt senders urbans, fins i tot a París, els ciclistes estan conquerint els espais peatonals de les ciutats...
I, a casa nostra, l'espeleologia ha entrat de ple en la febre competitiva amb un campionat de Catalunya i un campionat d’Espanya de tècniques de progressió vertical, que evidentment s'han de desenvolupar en espais no necessàriament cavernícoles.
El que deia: llegeixo i em frego els ulls, que em continuen fent pampallugues.

Un curs sobre excursionisme

2008-03-23T18:00:00.005+01:00

Amb l'amic Enric Faura ens hem proposat organitzar un curs d'estiu sobre excursionisme i esports de muntanya.
La nostra proposta ha estat acceptada pel Campus Universitari de la Mediterrània, que l'ha programat per als dies del 3 al 5 de juliol de 2008, al seu campus de Vilanova i la Geltrú.
Les sessions tindran lloc dijous a la tarda i divendres matí i tarda. El dissabte al matí, tenim prevista alguna excursió o visita per acabar de lligar tot el que s'hagi parlat en les sessions "teòriques".
La intenció és convidar les persones que millor coneguin el present dels esports de muntanya i l'excursionisme per reflexionar entre tots els assistents sobre el futur immediat del nostre camp.
Tal com ho hem escrit:
"Aquest curs vol examinar l'evolució de l'excursionisme en els seus 130 anys d'història, la seva importància històrica, la seva incidència social i les transformacions que està tenint en el segle XXI. S'examinarà com des d'uns orígens científics i culturals ha anat evolucionant cap a unes pràctiques esportives fins a ramificar-se en el que es coneix com esports de muntanya (alpinisme, escalada, senderisme, btt...) cada cop més abocats a la competició."

Aquest curs està reconegut com a crèdits de lliure elecció per la
Xarxa Vives d'Universitats

Més informació
.

Crisi dels setanta?

2008-03-19T14:06:00.005+01:00

El gràfic següent mostra l'evolució de les llicències federatives a Espanya des de 1940 fins a l'actualitat.
Hi ha dues sèries, la de la FEDME (o Federación Española de Montañismo anteriorment) i la del conjunt d'esports.
Algú em sabria dir què va passar amb el nostre esport als anys setanta?

(les dades són fetes en base a un índex 100 al 1940)

Jo només en tinc la següent pista, però no sé si es pot extrapolar al nostre cas.
D'altra banda, què va passar a Catalunya?
Algú ho sap?

De la natura medial dels medis

2008-03-10T22:48:00.001+01:00

Si alguna cosa ha caracteritzat la història de l'evolució humana, aquesta deu haver estat la presència de la cultura. Com a espècie hem arribat a dominar el món -fins al punt de ser capaços d'alternar-ne el clima- gràcies a la nostra capacitat de simbolitzar. És possible que per arribar en aquest punt calgués una determinada evolució biològica del nostre cervell, però, si més no de moment, això no ens importa massa.

És gràcies a les eines desplegades per la nostra capacitat cultural que hem pogut convertir el planeta en ecumene.

Gràcies al llenguatge ens hem pogut crear un món a mida de les nostres necessitats; ens l'hem imaginat i l'hem fet nostre. Hem pogut acumular uns coneixements que ens han permès arribar cada cop més enllà en l'accés al "ple domini de la terra" que deia el poeta. Jo no només sé el que he après, sinó que puc tenir accés a tot el que ha pogut saber qualsevol dels meus avantpassats i coetanis. Per llençar una bomba atòmica sobre una ciutat enemiga calia que segles abans una poma hagués caigut d'un arbre. Ara podem crear bombes i podem saber que les pomes cauen i, encara més important, podem decidir que no volem que les bombes segueixin caient... Pocs animals tenen aquesta capacitat i sembla ser que cap dels que coneixem no ha tingut la capacitat de dur-ho a extrems tan perfeccionats com nosaltres.

Fa segles algú va dir que la natura estava escrita en llenguatge matemàtic. L'important no és si tenia raó o no. L'important és que molta gent s'ho va creure. I que a partir d'aquí determinades visions del món han estat possibles, mentre altres han estat arraconades en el calaix dels sense-sentits. En tot cas, però, no es tracta d'una farsa. S'hagués pogut pensar que el món estava escrit en un altre llenguatge, però, com a persones, ens hagués estat impossible viure sense pensar en un món intel•ligible. No oblidem que la paraula Cosmos conté la idea d'ordre en la seva arrel etimològica. El món ha de ser ordenat si el volem controlar, i la nostra cultura li ha donat aquest ordre. Donar ordre al cosmos ha estat la manera d'adaptar-nos al medi que ens rodeja. Segurament hem estat de les poques espècies que per sobreviure hem adaptat fenomenològicament l'entorn a nosaltres, i no només ens hem adaptat nosaltres a l'entorn.

En un sentit semblant al que proposava Descartes, amb la cultura ens hem pogut convertir en amos i senyors de la natura, en una espècie capaç de pensar per les altres i atorgar-los el lloc que els toca en l'univers. Hem anorreat aquelles espècies que ens feien nosa, fins i tot humanes. I la cultura ens ha servit per dominar-nos els uns als altres i els uns a les altres.

La nostra natura és de ser culturals. La natura “natural”, des d'aquest punt de vista, no existeix. La natura, com l'infern de Sartre, són els (nos)altres. Perquè existeixi la natura ha d'existir alguna cosa diferent del jo. Així doncs, la natura són relacions amb els altres (potser algun dia descobrirem que només han estat relacions entre neurones).

Ara bé, la natura existeix, físicament; és allà, fora. Però no hi podem arribar si no és amb una visió nascuda des de la nostra cultura. Per això natura i cultura són inseparables; per això parlem d’ecosimbologia i de mediança.

Ara bé, aquest no és un fet lliure de problemes. Com a humans que som, som presoners de les nostres cultures. A això els antropòlegs en diuen etnocentrisme. Però, com a raça humana, som presoners de la cultura en general: estem condemnats a haver d'interpretar el món per poder-hi (sobre)viure; tenim l'obligació de donar-li sentit. La sociologia ens diu que la tensió que genera el fet d'haver de donar sentit al món és tan forta que la major part del temps donem les coses per descomptat. Està clar que l'aigua seguirà rajant de la meva aixeta, encara que no plogui. La psicologia ens fa saber que, fins i tot equivocadament, hem d'interpretar constantment el nostre medi, encara que sigui "distorsionant-lo".

En aquest sentit estem obligats a ser topofílics, o topofòbics o topo el que sigui, però no podem ser topo-indiferents. Hem de teixir necessàriament relacions emotives i afectives amb els llocs, encara que no els coneguem personalment. "Se miente más de la cuenta por falta de fantasía: también la verdad se inventa" deia Machado. Quan Colom va arribar al que més tard seria Amèrica, ja tenia en el seu cap models culturals per entendre el Nou Món (concretament la idea del paradís).

En aquest sentit, reduir el medi ambient a les visions que en proporciona la biologia, la geologia, o fins i tot l'ecologia, és simplement això, un reduccionisme. El món és molt complex perquè vivim en societats complexes. El món és molt complex perquè no hi podem accedir directament, sinó mitjançant artefactes culturals històricament construïts, és a dir, respostes culturals socialment produïdes.

Una d'aquestes respostes ha estat el paisatge. Històricament a Europa es comença a desenvolupar a partir del Renaixement, limitat al món de la pintura, però a Catalunya arriba molt més tard. En canvi, a la Xina, el paisatge havia entrat en joc força segles abans. De fet, és possible que fossin respostes culturals semblants a situacions socials molt diferents. El cas és que, si el paisatge no forma part de mi, aquest pot prendre un lloc individualitzat i passar a formar part del món. Es pot convertir en un actor amb qui interactuar. I, fins i tot, es pot pensar que és un subjecte amb drets i deures.

I en aquest punt ens trobem. El paisatge, que ha estat el resultat de la nostra necessitat de projectar-nos en el medi ambient, s'ha plantat davant nostre. "El sueño de la razón produce monstruos", deia Goya. No seria hora que algú ens digués que allò que veiem fora de nosaltres és el resultat del nostre propi pensament com a societat?

.

Encara li hem de dir excursionisme?

2008-03-02T21:32:00.008+01:00

Acabo de fer un exercici força senzill:
He agafat una sèrie de paraules relacionades amb el món de la muntanya i els esports que s'hi practiquen, les he anat introduint en el Google i he mirat la presència que hi tenen. Els resultats assenyalen tendències sobres les que caldrà reflexionar.

Avui en vull comentar només una.

Hi ha 54.100 pàgines web en què la paraula "excursionisme" és present quan fas una cerca en català (71.200 a tota la xarxa). Encara que el percentatge sobre el total de paraules (en pàgines en català) no ens indica massa coses, sí que convé tenir present que "excursionisme" representa només el 4,7% del total, mentre que "alta muntanya" arriba a més del 15%, l'escalada a l'11%, l'espeleologia poc més del 9%, l'esquí un 15% o el senderisme més d'un 7,5%.
Això no ens permetria pensar en un cert desencontre entre l'excursionisme tradicional i les noves realitats?

Però encara hi ha més. He fet el percentatge que representen aquestes paraules en català sobre el total de pàgines de la xarxa. I resulta que el 75% de les pàgines que parlen d'excursionisme són de l'òrbita catalana. Per contra, escalada només representa el 2%.
Així doncs, excursionisme és una paraula marcadament catalana, com "barranquisme" (67% del total), "espeleologia" (44%) o "senderisme" (57%).
Està clar que barranquisme o senderisme són paraules molt presents en la xarxa web en català per motius lingüístics (encara que sigui incorrecte, barranquisme no apareix ni en castellà, ni en francès, ni en anglès; una cosa semblant passa amb senderisme). Però la gran presència d'espeleologia es deu a un fet sociohistòric (l'any 2005, el 14% de les llicències de la Federació Espanyola d'Espeleologia corresponien a Catalunya, comunitat només superada per Madrid).

Tot plegat, pot voler dir que una cosa tan catalana com era l'excursionisme està deixant pas a altres realitats?

Les dades sobre cerques a internet així semblen demostrar-ho. Però d'això en parlaré un altre dia.

Si voleu, en podem parlar aquí.

Recerca sobre excursionisme

2008-02-24T14:46:00.004+01:00

Com ja sabeu, estic duent a terme una recerca sobre l'excursionisme avui dia, a la Universitat Ramon Llull. Actualment estic en la segona fase, que consisteix en una enquesta que es pot contestar seguint aquest enllaç. Aquesta investigació s'emmarca dins del doctorat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport i la dirigeix Xavier Medina.

L'objectiu general és conèixer la realitat del fet excursionista català en els primers anys del segle XXI. Fins al moment, ja he dut a terme una primera aproximació qualitativa que ha permès establir les idees més importants (espero poder fer públics alguns resultats al voltant de Setmana Santa). Del que es tracta ara és de comprovar les primeres hipòtesis que se'n varen extreure. La manera de fer-ho és responent un qüestionari que posteriorment serà analitzat estadísticament.

La idea és recollir dades durant el proper mes, analitzar-les i treure'n algunes conclusions. Segurament, a partir d'aquí caldrà analitzar les entitats excursionistes, per veure si es poden adaptar al nou context o no. Les entitats tenen ara reptes molt importants, alguns d'ells lligats a les noves tecnologies i als canvis en els perfils dels seus associats.

Mentre surten els resultats, us agrairé que col·laboreu en aquesta recerca contestant l'enquesta que es pot trobar en aquest enllaç.

Moltes gràcies

Excursionisme i franquisme

2008-01-12T18:48:00.000+01:00

Us presento un vídeo amb entrevistes a excursionistes catalans que parlen de l'excursionisme durant el franquisme. Dura poc més de mitja hora.

--

En cas de no poder-lo veure, podeu provar-ho aquí:

http://video.google.es/videoplay?docid=3717952889865665071&q=excursionisme&total=25&start=0&num=10&so=0&type=search&plindex=0

Excursionisme 2.0

2007-12-28T23:33:00.000+01:00

Avui dia, moltes entitats excursionistes ja disposen de la seva pàgina web, molts i moltes excursionistes tenen el seu propi blog i la majoria sap que, si vol, es pot informar mitjançant la xarxa.
Al costat dels llibres de piades tradicionals, de les biblioteques i arxius han aparegut els fòrums, les wikis, els sistemes de gestió de continguts (CMS) per a portals web, els blogs ja esmentats, etc., tot un món real que reposa en la virtualitat, en definitiva. Alguns alpinistes pengen els seus vídeos en magatzems digitals com You-Tube o obren parts dels seus ordinadors perquè puguem accedir al seu contingut per via dels programes P2P.
Tot plegat, no estarà donant lloc a una nova sociabilitat en el món excursionista?
I en aquesta interacció, encara que pugui ser en bona part mediada per màquines, no és possible que apareguin noves visions del món, noves realitats, nous imaginaris...? Un nou excursionisme, en definitiva?
¿És possible que existeixi aquest Excursionisme 2.0, una nova versió més participativa i potser democràtica del que va ser l’excursionisme del segle XX? Estem a les portes d’una revolució transcendental o tot plegat és un miratge?

Bones Festes

2007-12-24T15:27:00.000+01:00

Ja he començat

2007-12-17T23:12:00.000+01:00

Bé, sembla que la història de la tesi ja ha començat.
De moment he rebut una respectable quantitat de respostes. Moltes gràcies, si hi heu participat (si no ho heu fet, encara hi sou a temps).
Ara ve el més difícil: llegir, rellegir i tornar a llegir. I triar entre tantes coses interessants que m'heu dit.

Després, a principis d'any, vindrà la segona fase. Un cop complimentada aquesta, podrem començar a parlar dels resultats. Ara encara és massa d'hora.
Seguim en contacte, doncs!

L'excursionisme al segle XXI

2007-11-17T22:38:00.000+01:00

Bé, finalment sembla que es posa en marxa!
Feia dies que ho duia de cap i ara ha arribat el moment d'engegar-ho.

A la Universitat Ramon Llull, he posat en marxa una tesi doctoral sobre l'excursionisme del segle XXI.
A grans trets, es tracta de saber què pensem i què fem els i les excursionistes del nostre país, actualment.
Per començar, he engegat amb una aproximació qualitativa, a la qual us convido a participar.
Si us ve de gust, podeu accedir a la pàgina d'instruccions on trobareu informació sobre les dues maneres de prendre-hi part: http://www.geocities.com/francescroma/instruccions.html

Res més, de moment, moltes gràcies per la vostra col·laboració.

PD: els resultats preliminars que vagin apareixent en aquesta recerca els aniré comentant en aquest bloc.
Si en teniu ganes, els podem debatre en el fòrum: http://www.francescroma.net/forum

Excursionistes - homes i dones

2007-11-08T22:47:00.000+01:00

Aquests dies estic parlant amb gent que practica excursionisme i els estic preguntant coses com què pensen que vol dir aquesta paraula. Una de les coses que més m'ha interesssat, però, ha estat que hi ha persones que insinuen una diferència entre la manera de fer excursionisme dels homes i la de les dones.
Ja fa temps vaig escriure un article en què aquestes coses s'insinuaven pel que feia a l'excursionisme d'abans de la guerra (anar-hi).
Pel que sembla, hi hauria sensibilitats diferents sobre la muntanya. D'aquesta manera, els homes seríem més conqueridors de la natura, mentre que les dones tindrien una actitud més intimista.
No sé què en penseu?
Us sembla que és així?

Busco voluntaris i voluntàries

2007-11-05T21:56:00.000+01:00

Hola,

Estic duent a terme una recerca dins de la Universitat Ramon Llull (Ciències de l'activitat física i l'esport) sobre l'excursionisme del segle XXI.

M'interessaria trobar persones que practiquin alguna activitat de tipus excursionista per mantenir un intercanvi d'opinions via correu electrònic i així poder anar recollint informació i avaluant tendències.

Us apunteu?

Si us interessa, em podeu fer un mail a FrancescRC@blanquerna.url.edu o al que apareix en aquest bloc. També podeu fer-me' arribar des d'aquí.

Moltes gràcies per endavant

Un excursionisme àmpliament compartit

2007-10-21T22:46:00.001+02:00

Més del 80% de la gent del Bages camina o passeja habitualment, i més del 50% d’aquestes persones ho fan per motius d’oci (entès en aquest cas com a excursionisme).
Ho diuen les dades d’un estudi que s’ha fet aprofitant una enquesta sobre les infraestructures dut a terme per l’Observatori Social de la Catalunya Central.
A més a més, encara que l’estudi comptava amb més dones que homes, són els homes els que tenen l’índex de pràctica excursionista més elevats. Les persones de la resta de la comarca estan uns 15 punts per sobre de les que resideixen a Manresa ciutat.

Excursionisme

2007-10-21T22:29:00.000+02:00

Una activitat existencial en el sentit etimològic del terme: situar-se fora d'un mateix per anar a trobar alguna cosa de la que un/a mateix/a forma part.

El que fa que alguna persona camini (des del punt de vista excursionista) és el fet d'anar a trobar alguna cosa al cap del Camí (o durant el camí en sentit físic). Hi ha, doncs, una motivació; i cal reconèixer que aquests motius han anat canviant històricament.
Aquesta motivació no apareix en el buit, sinó que és el fruit del nostre procés d'aprenentatge, que es duu a terme dins de la nostra societat. En el fons, excepte en alguns casos, les persones anem a buscar fora de nosaltres allò que, com a individus socials, ens sembla important. Per això en el post anterior parlava d'un Nosaltres en majúscules.
Ho dic en un sentit antropològic o sociològic, volent dir que la realitat es construeix socialment i que, en el fons, anem a fora a buscar allò que hem creat prèviament com a societat. O per dir-ho altrament, que la nostra idea de muntanya és profundament urbana.

A partir d'aquí, caldrà parlar de què és un Camí?

Què és l'excursionisme?

2007-10-12T22:43:00.000+02:00

Un bon amic em convida a debatre sobre què és l'excursionisme, i sense pensar-m'hi massa li engego que per a mi és:

una activitat existencial en el sentit etimològic del terme: situar-se fora d'un mateix per anar a trobar alguna cosa de la que un/a mateix/a forma part.

Ho he dit molt de pressa, potser massa i tot.
Però quan hi torno a pensar, no em sembla que el meu pensament vagi en contra del que penso.
Crec que és cert que és una activitat, encara que molta gent pensi que és una manera de ser, una filosofia de la vida, etc. Per a mi, ser excursionista es demostra fent excursions en un sentit ampli.
Aquesta activitat suposa situar-se fora de nosaltres mateixos per anar a buscar (visitar, veure, estudiar, fruir de...) alguna cosa que és alhora nostra i aliena a nosaltres.
En un temps, i certes persones, anaven a buscar la pàtria a la muntanya. Però abans que res aquesta havia niat dins seu.
Avui dia hi anem a buscar altres coses, i potser a altres indrets, però el que tenen en comú aquestes coses és que generalment (no m'atreveixo a dir sempre) s'han forjat en el nostre jo social i les veiem fora de nosaltres mateixos.
Aquesta és l'essència de l'excursionisme: buscar fora una part de nosaltres.

Més endavant caldrà especificar que no parlem de nosaltres sinó d'un Nosaltres col·lectiu.

El món va a batzegades (existencials)

2007-09-20T22:21:00.000+02:00

Fa uns quants anys vaig descobrir un vell indret, les runes del Saní. S'hi arribava seguint un corriol gairebé invisible, enmig del bosc.
No hi havia trobat mai ningú i, un dia, hi vaig portar dues persones de qui hauré de parlar un altre dia. Feia estona que caminàvem quan darrera d'unes mates vàrem trobar tres persones: dos guardes forestals i un altre home.
Aquesta trobada va fer que canviés radicalment la meva percepció del lloc. Ja no era un lloc amagat, pertanyent al passat; hi havia més gent que el coneixia.
Ens varen dir que volien fer algunes reformes i ens vàrem acomiadar.

Pocs mesos després es va obrir una pista que arriba fins al lloc. Va ser la segona batzegada existencial. El lloc havia definitivament deixat de ser el que havia estat fins llavors.

La tercera batzegada va venir més tard, en llegir un llibre sobre un capellà excursionista del poble de Tona. De sobte, aquest indret es va convertir en l'amagatall d'una persona perseguida durant la guerra. Joan Colom i Grau, en el seu exili forçat, va escriure alguns versos sobre l'ermita de la Móra, que veia en la llunyania. El Saní, que en aquella època estava habitat, paradoxalment, tornava a ser per a mi un lloc salvatge i feréstec.

I és que la mondeïtat es construeix a batzegades.

Vivint en els papers

2007-09-17T13:50:00.000+02:00

Dins del paper:

Hi hauria de ser, però no el trobo.
La seva presència només s'insinua un cop ja no existia, en un paper de fa mig segle encara no.
L'he buscat i rellegit, i ni un rastre ni una petja. Res no es veu en aquest munt de paper vell.

Fora del paper:

Hi va ser i encara s'insinua.
Aixeca el cap entre les bardisses. I em demano per què la gent que el va aixecar, que hi va viure i treballar va haver de renunciar a la seva presència sobre el paper.

Davant el full en blanc

2007-09-15T18:26:00.000+02:00

Ara ja som pel tros.

El món està ben girat, penja d'un fil a l'habitació dels nens, i una pintura fluorescent el fa mig visible en la foscor de la nit.

Ara ja som pel tros.

I la poesia raja a dolls davant les tecles d'un ordinador japonès.

I jo no em sabia pas poeta!

Hola!

2007-09-15T16:37:00.000+02:00

Carai, tant temps cagant dubtes i de sobte en dos clics tot creat.